EL PARE

El pare (Florian Zeller, 2020) és probablement la millor pel·lícula sobre la vellesa des d’Amor (Michael Hanake, 2012). No és casual que el guió siga una adaptació de l’obra teatral homònima i que la cinta cinematogràfica estiga firmada també pel dramaturg que va escriure el text dramàtic. Tot i ser un debutant, Zeller demostra dominar el registre cinematogràfic tan bé com el teatral.  

 

El punt de vista de la història és, en tot moment, el d’Anthony (Anthony Hopkins), un home de vuitanta anys, irònic, suspicaç, que es resisteix a perdre la seua autonomia i no vol acceptar a cap de les cuidadores que la seua filla cerca perquè l’atenguen. Per això, Anthony fa el necessari per tal que cap d’elles romanga massa temps a la seua feina. La càmera entra en la ment d’aquest ancià i ens mostra la realitat des de la seua mirada que no és conscient de la seua pèrdua de facultats. Aquest és un dels grans assoliments de la pel·lícula, ja que el tractament de l’espai així ho va revelant segons va avançant la història per sorpresa meravellosa de l’espectador. Qui gose apropar-se a aquest relat assistirà a un curiós tractament de la unitat d’espai.

 

No obstant, la cruesa de la història es va imposant també. Captar la pèrdua de la memòria dins del cap de qui la pateix esdevé quelcom tan dolorós com punyent. Les seues pors, la seua confusió es transformen en les de l’espectador que, de vegades, no entén el que està succeint com li ocorre al mateix Anthony. Anne (Olivia Colman) assisteix amb impotència a la pèrdua gradual del seu pare a mesura que la seua ment es perd en un intricat laberint de llocs, temps i rostres. Però també s’aferra al seu dret a viure la seua pròpia vida encara que aquesta reivindicació li produesca dolor. Ambdós personatges sofreixen però intenten contenir el seu desconsol que aguaita en els diàlegs i entre les cortinetes de la finestra per la qual Anthony treu el cap a un mon que per a ell està en descomposició. O potser en retrocés, perquè el passat més llunyà amb les seues velles ferides familiars s’entesten a trucar a la porta i tornar a fer-se presents. En aquesta retrospectiva emocional anem tornant, si de cas, al patiment més genuí que hi ha: el de un nen. Aquesta és una obra/pel·lícula de personatges la lluita interna dels quals saben teixir hàbilment Hopkins i Colman. La Interpretació d’ambdós està a l’altura de l’Òscar. 

 

La història de El pare, abans de res, commou i esfondra la nostra bastida interna perquè tots veiem reflectit en Anthony algun major de la nostra família o proper, perquè tots podem observar, amb una lucidesa angoixant, cap a on es dirigeix la nostra existència, perquè podem potser palpar amb la punta dels dits d’Anthony la nostra immensa fragilitat de la qual som ara una mica més conscients, si és possible, per aquests avatars pandèmics de la vida.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu