ÈXIT ELÈCTRIC

Et dic jo que aquest aparell magnífic guareix un munt de malalties cròniques. He acabat amb la més llarga que he patit al llarg dels meus dies de casada. Ara ho sé ben segur; abans sols ho intuïa. El cas és que el Pere es troba millor del reuma i la faixa elèctrica alleugera els seus atacs de gota que, encara que no han desaparegut, han remès en el darrer any. Això és innegable. També ho és que no m’importa gaire i comence a veure la vida d’un altre color. Espere que ningú no s’escandalitze per això que he dit, doncs certament no he deixat de ser la sol·lícita i abnegada esposa perquè vaig ser educada.

Encara recorde el dia que va arribar amb ella. Amb la faixa elèctrica, vull dir, que no vagen vostès a pensar malament, que en aquesta casa som gent molt decent... Que si era un invent eficaç contra nombroses malalties, que si estava fent furor en gabinets electro-terapèutics de Madrid i Barcelona, que si finalment havia arribat a València, la capital del Túria... El bon home va posar tota la seua perseverança per aconseguir una d’aquelles cotilles miraculoses i la va tenir. He de dir que és molt tossut en allò que vol de debò. Quina llàstima que no s’haja aplicat amb major dedicació en altres aspectes més íntims! El que no m’imaginava aleshores era que acabaria esdevenint la major benedicció matrimonial que hem rebut des que van eixir de la parròquia el dia del nostre casament. Visca la revolució científica!

Va arribar engrescat amb el fòtil dins la caixa. Venia empaquetat de manera impecable i amb una presentació refinada. S’assemblava més a un caríssim complement per un elegant tern de sastre, tallat i cosit a mà, que a una vulgar faixa que propinava petites i intermitents descàrregues elèctriques. Que agosarada és la ignorància i amb quina lleugeresa jutgem el que desconeixem! És clar que, tenint en compte el preu prohibitiu de l’artefacte i recordant les restriccions pressupostàries a les quals em sotmetia aquest toix que tinc per marit, vaig rebre al meu sojorn aquella màquina amb la major de les malfiances. Robar és pecat; ja ho diu el setè manament de la llei de Déu. A mi, a catòlica, apostòlica i romana no em guanya ningú. Però quan a qui robes és al teu Adam perquè no et dóna bastant per tapar les cinc boques que seiem a la taula, esdevens una costella pragmàtica i eficaç. El més graciós de tot és que el ximple presumeix de com el seu àngel de la llar aprofita els escassos recursos econòmics que li proporciona.

He de reconèixer que els meus inicis amb la nova baluerna no foren gens esperançadors. Pere va trigar uns quatre mesos a començar a notar els efectes benefactors d’aquell invent revolucionari, mentre que jo vaig advertir les conseqüències, de manera gairebé immediata, al rebut del subministrament elèctric que em portava l’home de la companyia. Sembla que aquest mes s’han deixat vostès alguna pereta encesa fent llum als ratolins, em va etzibar amb sorna quan va observar l’increment de la xifra i el meu rostre de sorpresa i desconcert. Amb fermesa i educació li vaig respondre que si fèiem llum a rosegadors, a felins o a qualsevol criatura del Senyor era feina nostra; que per això sóc filla de ma mare i vaig aprendre’n la seua determinació.  

El primer canvi positiu que va dur a la meua llar cristiana aquest invent singular va ser la millora del peculi setmanal que rebia per la manutenció de la família. No obstant això, als dies en què els dolors corporals del cap de família van començar a remetre es va apreciar com ben invertit aquell capital. Fins al punt que, el meu Pere, fent honor al seu nom, no es va adonar tampoc que el consum elèctric i el cost de la factura seguien augmentant. Fou llavors quan la meua vida matrimonial es va transformar per sempre. Eixorivida la meua curiositat per la milloria notable de l’estat general de la meua mitja taronja –una llàstima no haver-hi fet suc!–, em vaig decidir a provar-la durant una de les tedioses hores de solitud que les mestresses de casa tenim i de les quals jo ara tant gaudeix.    

Els meus problemes de lumbàlgia van remetre de manera immediata i les molèsties que patia en l’esquena van desaparèixer en tan sols quatre setmanes. Tanmateix, continuava fent-me càrrec dels quefers domèstics amb el mateix ímpetu i dedicació. Em col·locava la faixa al voltant del tronc per damunt la roba blanca perquè no es notara l’ús clandestí que feia de l’aparell. Ho feia a la cambra de bany, per no ser sorpresa en el cas que algú arribara a casa a una hora inhabitual. Amb sessions curtes d’escassos minuts vaig notar una millora considerable de la meua condició física.

      La revolució va començar aquell matí que estava estirant els llençols del jaç matrimonial. Pere no havia desat a la seua caixa aquella màquina prodigiosa que havia restat posada damunt la consola al costat de l’armari. Vaig tancar les finestres convenientment per no atreure ni esguards ni oïts indiscrets i em vaig tornar a despullar quedant-me en roba blanca. Era d’hora, amb prou feines feia mitja hora que tots se n’havien anat de casa cap a les seues ocupacions diürnes, em vaig sentir allerada d’horaris i obligacions familiars. Vaig acoblar la faixa elèctrica a l’endoll situat al meu costat del llit i la vaig col·locar al voltant de la cintura, la seua posició acostumada. Però no me la vaig cordar. Vaig començar a notar les xicotetes descàrregues benèfiques que l’aparell proporcionava. Eren com pessics suaus sobre la pell. Tot seguit em vaig treure la samarreta interior. No vaig sentir gens de fred perquè la temperatura del meu cos augmentava en cada embranzida de la corrent. Vaig jeure en el llit, vaig tancar el ulls i em vaig deixar dur per la càlida sensació de benestar. A poc a poc la rampa es va anar desplaçant cap a la part posterior de l’esquena, arribant fins la fi de la columna. La impressió d’incandescència creixia a un ritme constant. La banda s’havia emplaçat sobre el meu pubis que va començar a sentir els sotracs curts, intermitents, ardents, doloroses però delitosos, que provocava aquest estri celestial. No podia detenir el desig de continuar aquella escalada de plaer que mai abans havia sospitat. Temia que els batecs trepidants del meu cor desbocat que sentia al pit i entre les cuixes em provocaren una aturada cardíaca, però era impossible detenir aquesta ascensió al cim del mont Tabor dels sentits. L’augment del ritme de les pulsacions i de la sensació de fruïció em va dur a la vora d’un abisme pel qual vaig témer i desitjar estimbar-me.  La consumació de la transfiguració carnal va desbordar una enfollida plenitud de plaer entre les cames que es va estendre per totes les terminacions nervioses de la meua pell. Aquella convulsió descontrolada, atroç, salvatge em va esglaiar i em atraure irremeiablement. Em vaig sentir poderosa, ama del meu cos i del meu sexe. Visca la revolució científica!

Begoña Chorques Fuster

Relat publicat a 101 relatos de la publicidad antigua (Valencia en la memoria)
Vinatea Editorial, 2018