CRÒNICA DE JERUSALEM_05

DIA 05. JERUSALEM: El dia d'ahir va ser dur i avui m'he despertat amb la mateixa sensació d’al·lucinació del primer dia. Els somnis s'amuntegaven aquesta nit. Diuen els psicòlegs (bé, en realitat, ho diu una psicòloga que conec) que quan una persona rep una forta impressió, una resposta a aquest trauma és somniar una i altra vegada el que s’ha viscut per tal que la ment assolisca el que ha viscut. Em pregunte què somniaran, nit rere nit, tots els nens que viuen a Hebron, tancats a les seues cases com gàbies.

Hem reprès la nostra rutina jerosomilitana. Ja li tinc presa la mesura al mostrador de viandes del menjador. El meus desdejunis són constituïts per formatges i hummus principalment. No em faig amb el peix i les verdures fredes. Un ou dur de bon matí també em dona energia. Després del nostre desdejuni israelià, hem fet camí cap a la Ciutat Vella.

És un tret, massa sovint propi dels viatgers, passar per llocs el significat dels quals desconeixen. La ignorància és el que té i tots n’anem ben servits. El nostre trajecte matutí consistia a deixar enrere el carrer King George V i baixar per Hillel Street, un camí que a l’anada fèiem amb energia i cap avall, regolant com mones de Pasqua. Abans d’arribar al carrer Mamilla, una mena de centre comercial a l’aire lliure, ple de botigues i restaurants, al mateix carrer Hillel deixàvem a mà dreta el Museu d’Art Jueu italià i, més endavant, tocant una plaça, les obres del futur Museu de la Tolerància. Després de conèixer in situ la dinàmica d’aquesta terra, ens fèiem un tip de riure cada cop que passàvem i contemplàvem el gran cartell que parlava del projecte i mostrava una il·lustració del futur edifici força modern i vistós. Era un riure aspre i trist. Com us deia fa un moment, la ignorància moltes vegades encara ens deixa una mica de pau.

Eugenio Garcia ha escrit que dedicar un museu a la tolerància en la “ciutat més exaltada i sectària del món” pot considerar-se una idea absurda. Per això, la nostra ganyota amarga. Però aquest fet no és el pitjor. El Museu de la Tolerància està construint-se sobre el cementeri musulmà més antic i més noble de Jerusalem; allà hi són soterrats alguns companys del profeta Mahoma. El cementeri de Mamam Allah (Mamila en hebreu) fou la necròpolis més gran de Jerusalem fins que els jueus van ocupar la part oest de la ciutat al 1948, any en què es va declarar l’estat d’Israel. Què us sembla aquest nou concepte de tolerància? Doncs, heu de saber que el Tribunal Suprem ha fallat que la construcció del museu continue endavant, sense fer cas de les protestes i al·legacions de la comunitat musulmana. Des del 1967 no els han deixat fer obres als musulmans per millorar les condicions del fossar. No obstant això, tot el que dic no va ser inconvenient perquè al 1992, l’ajuntament de Jerusalem destruís una part del cementiri per construir un parc i un aparcament de cotxes. El Museu de la Tolerància té un pressupost de dos-cents milions de dòlars; aquest és el preu d’aquesta valuosa qualitat a la qual tots aspirem. Ja em direu si no era millor romandre en la ignorància i gaudir del passeig matinal.  

La galeria del Mamila també és força curiosa. Vam arribar a Jerusalem en vespra de sabbath i aquell carrer comercial s’assemblava al cementiri que porta el seu nom. Com deia el poeta romàntic, els morts es queden ben sols i nosaltres hi caminàvem amb la nostra única companyia, ben soles. De matí, la geografia humana és gairebé inexistent també. Alguns negocis comencen a obrir i és possible prendre un cafè i visitar l’excusat. Tanmateix, al capvespre, quan pugem amb el pes d’allò viscut i vist durant el dia a les cames, la fisonomia del lloc s’ha transformat radicalment. La primera vegada que ho vam veure tan animat ens va sorprendre molt aquella simulació de la Verbena de la Paloma, amb el permís dels amics madrilenys. Era ple de gent per tot arreu: botigues i restaurants, però també el carrer. Semblava un lloc diferent. Les famílies i parelles passejaven amunt i avall. També s’hi veien quadrilles d’adolescents de xics i xiques que es llançaven mirades i seien a uns bancs. 

El camí a la plaça del Mur el coneixem bé. De mica en mica, hem anat dibuixant un mapa al nostre cap de la Ciutat Vella a força de gambades. Hem volgut acostar-nos al Mur i tocar-lo amb les mans. Cada any més d’un milió de missatges i peticions són dipositades en les escletxes que deixen les pedres. Aquest és un costum que només té tres-cents anys d’antiguitat. El primer que va ficar el seu missatge va ser el rabí Haim ben Attar, que vivia al Marroc i ho va encomanar a un peregrí. Desconeixia que encetava un costum que repeteixen centenars de persones cada dia. Des d’aleshores, milions i milions de paperets s’han depositat a una de les parets més populars del món. Els han de retirar dues vegades a l’any i són soterrats al Mont de les Oliveres sense llegir-los. Al servei de correus israelià hi arriben milers de cartes destinades a Déu Totpoderós; algunes són per a Jesucrist i la Verge Maria, fins i tot. Totes aquestes missives són enviades al Mur i no a l’Església del Sant Sepulcre, tot i que la majoria estan escrites per persones que professen la religió cristiana. Dic jo que pensaran que, com que Jesucrist i la seua mare eren jueus, ja està bé així la cosa. El costum de pregar al Mur tampoc no és massa antic, ja que va començar a l’Edat Mitjana. Sovint ploren i es lamenten per la destrucció del Segon Temple; ho fan sobre les pedres que Herodes va manar restaurar ara fa més de dos mil anys. Nosaltres no hem volgut deixar fugir l’ocasió i hem escrit el nostre desig o pregària a un paperet per col·locar-lo a un badall. Supose que no hem sigut massa originals en la nostra petició: gairebé totes tenen a veure amb la família, la salut o la seua manca i els diners. Sabeu que una vegada hi va haver un que va escriure el número d’un dècim de loteria que havia comprat? A veure si el Nostre Senyor trucava la boleta. Alguns hi escriuen la seua adreça al remet. S’imagineu la cara d’estupefacció si Yahveh els fa la gràcia de contestar-los?

Era matí però hi havia moltes dones apegades a les pedres venerades del Mur. Finalment hem pogut dir la nostra a aquestes roques. Al meu costat hi havia una dona amb el cap totalment cobert per un vel. No podia veure-li la cara però l’escoltava plorar desconsoladament com si hagués viscut una gran tragèdia personal. Com tot just us he dit, es planyen per la pèrdua del Segon Temple. No vull ser indiferent a la sensibilitat religiosa d’aquestes persones però a mi em resulta molt difícil commourem d’aquella manera per quelcom que va ocórrer fa gairebé dos mil anys.  

Després de deixar la nostra mena de petició (diuen que no s’ha de dir) al Mur de les Lamentacions, hem pujant per la passarel·la de fusta que condueix a l'Esplanada de les Mesquites. L’entrada ha estat ràpida perquè no hi havia cua. Havia llegit que sovint s’ha d’esperar per accedir però no ha estat el nostre cas. Aquesta és la porta per la qual han d’entrar els no musulmans, ja que els que professen la fe de Mahoma poden accedir des de qualsevol de les entrades i amb un horari més ampli que el infidels.  

De seguida que penetres al recinte, a mà dreta ensopegues amb la Mesquita de Al-Aqsa, la més llunyana, des d’on el Profeta va ascendir al cel. La història d’aquest miracle també és ben curiosa. La Isrâ, com li diuen els musulmans, va portar al profeta en un instant de la Meca a Jerusalem, i després pel Mi’ray (viatge nocturn) va ascendir a la part més alta dels cels. No hi ha només un, sinó set; per això diem allò de ser al setè cel, que és l’àtic dels cels, la millor part de l’edificació celestial. Tot aquest capítol està recollit a l’Alcorà; de cap manera m’ho invente jo, que no tinc tanta imaginació, només un poc de memòria. Mahoma hi va ascendir als lloms de Buraq, un equí mitològic, i en la companyia de l’àngel Gabriel que ja l’havia visitat deu anys després d’esdevenir profeta. Aquest xicot o xicota alat (que no sé si tenen sexe) era molt afeccionat a fer visites sorpresa. Abans de mamprendre el viatge li va obrir el pit, li va treure el cor i li’l va deixar més net que una patena sense deixar-li cap nafra. Després el va muntar a Buraq i en un tres i no res, van viatjar fins la mesquita més llunyana que era la que teníem davant dels nostres ulls a Jerusalem. Allà van fer l’oració abans de pujar al primer cel i al següent, i així successivament. Quan van arribar al setè, l’àngel Gabriel el va deixar amb la resta de profetes perquè se’n va pujar a conèixer Déu. El pobre Mahoma es va quedar amb les ganes de contemplar el rostre de Déu, però el que sí li va ensenyar va ser escenes terribles de l’infern i dels càstigs que per aquelles contrades s’infligeixen. Un cop acabada la visita guiada, Mahoma va baixar a la Terra de bell nou i va continuar la seua predicació fins el 632 d.C., any en què va morir.

Nosaltres no hem vist cap cavall alat ni cap miracle. Ni tan sols hem pogut visitar la mesquita per dins perquè només poden entrar-hi els musulmans. María José era partidària de dir que ho érem per intentar d’admirar la bellesa amagada de la Mesquita d’Al-Aqsa i de la Cúpula de la Roca, però li he recordat que li demanarien recitar alguna sura de l’Alcorà i s’ho ha pensat millor. No obstant les nostres limitacions religioses, allà ens esperava majestuosa la Cúpula de Roca, imponent, bella, amb la capacitat d’emocionar a qui gosa contemplar aquesta magnífica construcció. Encara que no sigues Mahoma, has d’ascendir per una escalinata que et va apropant a un dels edificis més bonics del món. Tu només ets per mirar-lo i admirar-lo: amb una arcada superposada primer; amb tot el seu esplendor, a continuació. A aquests arcs suportats per columnes els musulmans creuen que es penjaran balances per pesar les ànimes dels morts.

Hem passejat per l’Esplanada contemplant la Cúpula de la Roca des de totes les perspectives. Hi havia moltes dones, assegudes en grups, menjant i conversant a les ombres que hi deixaven els arbres i les parets de pedra sòlida. Ens miràvem mútuament amb curiositat. Nosaltres intercanviaven impressions entre nosaltres, mentre elles feien el mateix parlant de nosaltres. De tant en tant, ens saludàvem amb el cap o la mirada. Aquelles vistes ben mereixen el viatge. A les onze els no musulmans se n’han d’anar de l’esplanada i així ens ho han dit. Ens van advertir que de vegades et fa fora amb modals esquerps però no ha estat el nostre cas. Abans d’anar-nos-en, hem demanat que ens deixaren prendre una fotografia panoràmica del Mont de les Oliveres i ens han dit que estava bé. Hem eixit per la porta dels Mercaders de Cotó, la més imponent de les portes de l’Esplanada, que dona pas al soc voltat Al Qattanim de l’època mameluca. Estava molt animat a aquelles hores del matí. Hem anat passejant pels carrerons del barri musulmà fins la Porta de Damasc.

El dia abans, la dona gran que ens va fer la visita pels túnels del Mur, Susanna, ens va contar que l’Esplanada de les Mesquites es troba a la muntanya on fa quatre mil anys Abraham havia d’haver sacrificat el seu fill Isaac. Ja sabeu que Yahveh s’ho va pensar millor i va decidir que allò de matar el fill era massa exigent. En aquest lloc el rei Salomó va construir el Primer Temple a l’any 960 a.C. Al seu interior es trobava el Sancta Sanctorum que desava l’arca de l’aliança amb les taules de la llei, aquelles que Yahveh va lliurar a Moisés, que tan guapot estava amb la cara de Charlon Heston. El rei Nabucodonosor II (sempre m’ha agradat aquest nom) va destruir el temple al 586 a.C. i una part de la població va ser condemnada a l’exili a Babilonia. Quan van tornar van construir el Segon Temple a l’any 516 a.C. Herodes el Gran, conegut per les gran obres que va dur a terme i per la matança dels innocents, va ampliar l’explanada i va millorar el temple; però els mateixos romans, sota les ordres de Tito, el van destruir a l’any 70 d.C. És molt humà això de fer i desfer. El propi Jesucrist va predir la seua destrucció als seus deixebles (Mateu 24: 1-2) anunciant que no quedaria pedra sobre pedra. I així va ser, que per això era el Fill de Déu i el Segon Temple no era més que l’expressió preparatòria per al nou temple que seria Crist, segons la tradició cristiana.

La Cúpula de la Roca que hem admirat va ser aixecada pel califa Abd Al-Malik al 691, quan Mahoma ja havia passat a millor vida. Entre el 1099 i el 1187, en l’època de les Creuades la Cúpula va esdevenir església cristiana. Els creuats van transformar la Mesquita d’Al-Aqsa en el Temple de Salomó i la van emprar com palau reial i estables fins l’any 1187. Saladino va prendre la Cúpula de la Roca i va fer que tornés a ser musulmana fins al dia d’avui, com Alà mana. I ara alguns jueus esperen poder construir algun dia el Tercer Temple. Déu n’hi dó!

Després de regatejar un taxi amb un musulmà secular simpàtic, ens ha conduit al mirador del Mont de les Oliveres. Finalment ens ha abaixat el preu perquè li hem caigut bé. Abans havíem preguntat a dos taxistes israelians que pretenien que els pagarem cinquanta xéquels per un trajecte que no hauria de costar més de vint-i-cinc o trenta. No han volgut pactar el preu. El taxista àrab ha petat la xerrada en els escassos minuts que li ha costat pujar-nos allà dalt. Amb la calor que feia i costera amunt haguérem trigat prop de dues hores anant a peu. Ens ha dit que la seua dona també era europea, romanesa per a més senyes i que el dissabte seria a Tel Aviv si necessitàvem un taxi. Ens ha regalat una targeta de visita amb el seu telèfon i s’ha acomiadat. M’ha ensenyat també que hi ha monedes que són de deu cèntims de xéquel, semblants a les nostres monedes de coure. En portava una al moneder des de feia dies i no sabia què era allò.

Des d'allà dalt les vistes són espectaculars. S'hi veu el gran cementiri jueu que hi ha i el musulmà, a més de l'Esplanada de les Mesquites. Ens hem pres uns minuts per contemplar aquesta estampa de la ciutat més disputada del món. Després hem anat baixant a poc a poc fent parades. La primera ha estat a la Tomba del Profetes. És un conjunt d’antigues tombes excavades en la pedra. S’ha de baixar una escala que et situa per sota del mirador. La tradició jueva afirma que s’hi troben les tombes dels profetes Ageu, Zacaries i Malaquies, que van viure als segles V i VI a. C. Tanmateix, els arqueòlegs ho dubten perquè les tombes són de segles posteriors. A l’entrada hi havia un ancià assegut vigilant que sí semblava ser de l’època dels profetes. Els túnels estaven molt foscos i feia una mica de respecte endinsar-se en l’obscuritat. Hi he tingut una visió fantasmagòrica que m’ha deixat el cor en un puny i m’ha fet pegar un bon crit: una dona totalment vestida de negre que romania al costat de l’entrada d’un dels túnels. Semblava eixida d’un llibre de l’Antic Testament.

Hem continuat baixant i hem deixat a mà esquerra el cementeri jueu. Feia un sol que atalbava i, enmig de la solana, hem vist homes jueus vestits de negre rigorós visitant la tomba de familiars. Feien pregàries inclinant el cos cap avant una i altra vegada. La segona aturada ha estat a l’Església de l’Ascensió de Crist. L’església va ser construïda pels alemanys al 1910 i està decorada amb mosaics i pintures al fresc. Hi ha un jardí tranquil on es pot seguir contemplant Jerusalem. Passa desapercebuda la capella de l’Ascensió que assenyala el punt exacte on Jesucrist va pujar cap al cel. Molt xicoteta i deteriorada, és d’època bizantina i s’hi pot contemplar una empremta de Jesucrist. Tan inadvertida passa que no l’hem vista i no hem pogut seguir les petjades de Jesús.

Hem continuat el nostre camí i hem vist l’Església de Maria Magdalena per fora. Anàvem baixant per un camí estret per a vianants només. Aquesta església ortodoxa recorda les que s’hi podem veure a San Petersburg. L’horari és restringit i quan hem arribat, ja havien tancat. Només obrin dues hores. La següent aturada ha estat al Jardí de Getsemaní i l’Església de Totes les Nacions o Basílica de Getsemaní. Les oliveres semblaven jovenetes per tenir dos mil anys. Es creu que aquesta església franciscana va estar construïda sobre el lloc on Jesús va pregar abans de ser traït i detingut (Mateu 26: 36-46). L’ambient i la llum del temple volen evocar l’oració nocturna de Jesús i la seua angúnia en el Jardí de Getsemaní. La darrera església que hem visitat al Mont de les Oliveres ha estat la Tomba de la Verge Maria. És un lloc bonic i pintoresc. Quan descendíem per l’escala exterior, ens hem creuat amb una dona endolada, amb el cap cobert, que caminava amb moltes dificultats. Semblava treta d’algun dels quatre evangelis. Es tracta d’un santuari subterrani, on s’arriba abaixant unes escales que són plenes de ciris encesos. A més hi ha innumerables làmpades penjades i valuoses icones en un espai amb una il·luminació tènue. Les parets d’accés estan ennegrides pel fum dels ciris que fa segles que es consumeixen. Segons la tradició, és un dels llocs més sagrats del cristianisme. Per visitar la tomba has d’ajupir el cos i entrar en una mena de gruta on dorm el son etern la Mare de Déu. Un detall curiós d’aquesta gruta bizantina és que hi ha ous damunt de les làmpades. No són decoració de Pasqua, sinó que compleixen la funció de ser un obstacle perquè les rates no baixen per les cadenes.

Un cop en la part baixa, ens hem assegut a un banc a l’ombra per descansar una mica. Quan hem reparat les forces, hem anat seguint la muralla de la Ciutat Vella per fora i hem passat per les runes de la Ciutat de David. Aquestes excavacions arqueològiques són molt polèmiques. Diuen que David va conquerir la ciutat i va portar-hi l’Arca de l’Aliança fa tres mil anys. La tasca de recuperació va començar per l’any 1850 i encara continuen ampliant el jaciment cap a Jerusalem oriental. Si hi ha controvèrsia al voltant de moltes excavacions jerosomilitanes, la Ciutat de David s’emporta la palma. És gestionada per Elad, una organització que incentiva els assentaments israelians a Jerusalem oriental, fomenta el turisme a la ciutat i finança estudis arqueològics. Alguns historiadors també han posat en dubte algunes de les conclusions a les quals han arribat després dels descobriments que han fet i amb què han volgut confirmar històries bíbliques. És també insòlita l’existència d’una excavació jueva com una illa, envoltada de barris palestins.

Hem deixat a la dreta la Porta del Fem o dels Marroquins, molt prop de la plaça del Mur i hem continuat bordejant la muralla de la Ciutat Vella. Hem errat un parell de vegades en el carrer que havíem de prendre, però finalment hem aconseguit trobar l’església de Sant Pere de Gallicantu, on es diu que Pere va negar Jesucrist. Estàvem a punt de deixar-ho estar. Hem sabut que havien trobat el camí quan hem ensopegat amb un senyal pintat amb la icona d’un gall i una fletxa. Jesús li ho va dir mentre sopaven i no va errar: abans que va cantar el gall, Pere havia negat el seu mestre tres vegades i va plorar amargament. Quan la cosa es posa lletja, hi ha pocs que romanen i fan costat. Es tracta d’un edifici modern amb una cripta que preserva el lloc on suposadament es va produir la negació. La vista de Jerusalem i la Ciutat Vella és també molt bonica, des d’una banda inèdita per nosaltres. En aquest temple ens hem trobat una colla nombrosa de cristians africans vestits amb robes de colors vius. Algunes dones portaven uns pantalons amb unes teles ben alegres, com els cants que feien cada cop que s’aturaven en la seua visita. Feia molt de sol i hem hagut de veure molta aigua.

Després de fer una parada per menjar un poc, hem encaminat les nostres passes cap al Mont Sió on es troba la Tomba del Rei David. Es tracta d’un sinagoga senzilla. A l’entrada ja t’indiquen que els homes han d’anar per una banda i les dones, per una altra. L’estança on es troba la tomba està separada per una mena de paravent de fusta fràgil i ridícul. S’escolten els precs que venen de més enllà com gemecs musicats. A la nostra banda, les dones feien el mateix. La majoria mantenien l’esguard baix, poruc. La tomba, a ras de terra i coberta per un vellut, va ser construïda dos mil anys després de la mort del Rei pels creuats. Encara que és un lloc sagrat per a jueus i cristians, la seua autenticitat és molt dubtosa. La Bíblia (I Reyes 2, 10) diu que el rei David va ser soterrat al Mont Sió però els arqueòlegs pensen que probablement va ser inhumat sota el monticle del Mont Sió original.

Molt a prop es troba la Cambra del Darrer Sopar. Es tracta d’un complex d’edificis curiós on es una mica fàcil perdre’s. La tomba es fora del jardí enfront del monestir franciscà, al qual s’hi entra per una porta a un pati central. Si travesses un arc i puges una escala, arribes al Cenacle. Quan hi vam ser hi havia molta més gent que els tretze que van sopar aquell malaurat Dijous Sant. La Pasqua jueva va ser massa dura per Jesucrist. Potser el lloc hauria de transmetre la història que hi ha impregnada a les parets, el dolor per la traïció que era imminent, però l’aglomeració de gent fent fotografies i de peregrins no m’ho han permès. Potser també ha estat el fet que la cambra amb voltes de creueria és del segle IV i, un altre cop, els historiadors pensen que probablement allà no va estar la sala on Jesús va celebrar el Darrer Sopar. Potser ja soc massa incrèdula, només potser. Per últim, ens hem assegut a un banc de l’Església de la Dormició de la Verge. L’església d’estil romànic amb una torre rodona ocupa el lloc on la Verge Maria va morir. Li diuen la dormició perquè va ser un son tranquil, una mort indolora. Nosaltres no ens hem pogut adormir perquè pujaven els càntics d’un grup de peregrins que pregaven a la cripta i els peus i els ronyons començaven a fer-nos mal ja també. Queda clar que encara som molt lluny de res que vulga dir santedat. A l’àbsida hi ha un mosaic de Maria i el Nen Jesús, sobre els profetes d’Israel. Aquesta església va resultar danyada durant les lluites pel domini de la ciutat amb els jordans als anys 1948 i 1967. Els soldats israelians van ocupar la torre.

M’hagués vingut de gust visitar la tomba d’Oskar Schindler que es troba al cementeri cristià que hi ha al Mont Sió, però hem fet tard i ja era tancat. Un cop s’ha travessat la Porta de Sió, s’ha de seguir recte, turó avall. Sembla que la tomba és fàcil de reconèixer perquè està coberta de pedres xicotetes, en senyal de respecte per als jueus. Oskar Schindler va ser un industrial austríac que va arriscar la seua vida per salvar més de mil dos-cents jueus de la càmera de gas donant-los feina a la seua fàbrica. Steven Spielberg va contar la seua història en una esplèndida pel·lícula als anys noranta, tan recomanable com dura. La llista contenia els noms dels jueus que va aconseguir transportar a Brünnlitz, lluny de l’horror i la mort. 

Després de tant de paratge cristià hem passejat una poc per barri jueu de la Ciutat Vella, on hem ensopegat amb el Cardo Maximus romà. La via principal de la Jerusalem romana i bizantina era una avinguda de vint-i-dos metres d’ample amb porxos als laterals. Hi ha una part reconstruïda sota el nivell actual del carrer, feta després de les excavacions de l’any 1975. En l’època travessava la ciutat fins arribar a la Porta de Damasc. Actualment serveix com a entrada principal al barri jueu des dels barris musulmà i cristià. Hem aprofitat i hem visitat la Sinagoga de Hurva. Per als jueus de Jerusalem és símbol de resistència ja que ha estat destruïda en dues ocasions: la primera al segle XVIII i la segona en la Guerra Àrab-Israeliana de 1948. L’edifici actual és completament nou i molt modern. Va ser inaugurat al 2010 i es pot pujar a la torre des d’on es pot veure l’interior des de dalt i també és possible gaudir d’unes bones vistes dels terrats del barri jueu. És una vista més propera i casolana que les que ens ha regalat la ciutat. Tocant la sinagoga hi ha una cambra on es pot seure i veure un audiovisual on expliquen la Guerra de 1948 des del seu punt de vista. Hem declinat la invitació a la classe d’història i ens hem assegut a la plaça Hurva, que estava molt animada i plena de gent. Hem aprofitat per observar els locals i escriure unes postals. Ells també ens miraven amb curiositat. Hi havia molts nens jugant.

El pacient lector ha llegit sobre els barris jueu, musulmà i cristià de la Ciutat Vella de Jerusalem, però no ha observat cap referència al barri armeni. Aquest últim és el menys extens dels quatre. L’accés al barri armeni és molt restringit, ja que es troba confinat  per uns alts murs i unes grans portes de fusta. Armènia va ser la primera nació a declarar el cristianisme religió oficial. Fou al voltant de l’any 300. Al segle següent els armenis es van establir a Jerusalem i hi han romàs de manera ininterrompuda i discreta. La Catedral de Santiago, construïda al segle XII, sols es pot visitar en horari de missa i d’oficis religiosos. S’ha de vestir amb decòrum per assistir als serveis i les dones han de cobrir-se el cap.

Ens hem anat acomiadant de la Ciutat Vella i l’hem deixada enrere per la Porta de Sió. Sembla mentida que un fet quotidià i senzill com travessar una erosionada porta en la muralla sud de Jerusalem fos un escenari  important durant la Guerra de 1948. A la seua façana s’hi pot veure encara la petjada dels trets que en són molts i fan una idea de la violència del combat. Per als àrabs aquesta porta és la Bab Haret Al Yahud, porta del Barri Jueu.

Hem caminat pels moderns carrers de Jerusalem fins al carrer Azza un altre cop. Pel camí ens hem trobat amb l'ambaixada de EEUU que el senyor Trump va decidir traslladar aquí des de Tel Aviv. Àrabs i israelians consideren Jerusalem la seua capital però Ramala i Tel Aviv actuen com a capitals administratives dels dos països, mentre es resol l’estatus de Jerusalem, la ciutat en disputa. Cap altre país occidental ha pres l’exemple dels Estats Units, ja que no volen que la tensió en la zona cresca. Al món hi ha unes tretze milions de jueus: sis milions i mig viuen a Israel, cinc milions als Estats Units i la resta a Europa, principalment. La comunitat jueva més nombrosa a Europa es troba a França i supera el mig milió de membres. A Espanya hi viuen unes quaranta mil persones jueves.

Al començament del carrer Azza, es trobava el Restobar, un cafè que obria en sabbath i un dels pocs restaurants no kosher de Jerusalem. El propietari del local va imposar que el restaurant respectés els preceptes jueus. Va tancar al 2013 i va suposar un colp per a la població no religiosa de Jerusalem. El Restobar era, a més, el lloc on els corresponsals de la premsa espanyola es reunien per dinar cada setmana. Al Cafè Jeshuà ens esperaven el nostre amic, el periodista Eugenio García i Nano, el seu gos israelià que entén castellà i no hebreu. Però no hi ha cap dubte que és un gos israelià perquè és permanentment alerta mirant al seu voltant. També ens esperava un pastís de carabassa amb salsa tahini molt bo que ens ha sabut a glòria. No sé si musulmana, cristiana o jueva però tant s’hi val. Algú ha provat la cervesa israeliana i no he sigut jo. Hem petat la xerrada sobre la visita a Hebron d'ahir que ens va recomanar i de les nostres visites i impressions. També hem parlat de les pluges torrencials que ha caigut a Madrid i València aquests dies. 

Eugenio ha parlat més avui i ens ha contat quines van ser les seues primeres impressions quan va començar a viure-hi als anys noranta. Li hem contat que de camí cap allà ens hem creuat amb una parella molt jove; els dos tocaven els vint anys. No deixen de cridar-nos l’atenció les perruques que porten les dones. Li hem preguntat per la duresa que ha de suposar per a una dona tan jove haver de rapar-se els cabells sense voler. Ell ens ha dit que ho fan perquè ho han de fer. La mateixa resposta hem obtingut quan li hem preguntat pel dia a dia de les dones jueves carregades amb una canalla tan nombrosa. És la seua vida; no coneixen altra cosa i ho tenen assumit. Malgrat tot, em costa creure que no acaben el dia mortes de cansament preguntant-se el sentit de les seues vides. Em sembla una llàstima. Eugenio ens ha recordat que elles tampoc entenen la nostra vida. Senten pena d’una dona que no té fills; pensen que la nostra vida està buida i no té sentit. També ens ha dit que la guerra demogràfica entre palestins i israelians va, de moment, empatada.  

Ens hem tornat a acomiadar del nostre amic després d’haver gaudit d’un bon sopar en la terrassa del Cafè Jeshuà. Hem tornat passejant a poc a poc contemplant els edificis i els carrers. La sensació de normalitat torna però és difícil mantenir-la en una ciutat com Jerusalem –massa interessant, com diu Eugenio– i en un país com aquest. Aquella va ser la nostra darrera nit a Jerusalem.

Dimarts, 27 d’agost de 2019

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto: María José Mier Caminero