SECRETS D'UN MATRIMONI

Escenas de la vida conyugal es va estrenar al 2013 en el Teatro Maipo de Buenos Aires. D’ençà d’aquell dia, està girant de forma cíclica per diferents ciutats i teatres d’Argentina, Xile, Uruguai, Perú i Espanya. Aquest 2025, ha tornat a Madrid i a València esgotant localitats després de vuit anys. Són diversos els elements que expliquen aquest èxit de públic: en primer lloc, la parella protagonista està interpretada per uns brillants Ricardo Darín i Andrea Prieta que demostren els seus dots com a actors i la seua química a l’escenari; segon, l’obra està dirigida per Norma Aleandro (El hijo de la novia, 2002), una de les grans dames de l’escena argentina que també va interpretar el paper protagonista en companyia d’Alfredo Alcón al 1992; tercer, l’obra està basada en la minisèrie Scener ur ett äktenskap, estrenada al 1973, del gran cineasta suec Ingmar Bergman; per últim, la versió al castellà de Fernando Masllorens i Federico González del Pino afegeix humor i ironia al profund dramatisme del director nòrdic.

 

Amb aquesta acumulació de talent, Escenas de la vida conyugal ha esdevingut una garantia d’èxit que repeteix temporada rere temporada. El personatge protagonista femení ha estat interpretat en el passat per altres actrius com Valeria Bertucceli o Érica Rivas. Després de veure l’obra, es difícil imaginar a una altra actriu que no siga Andrea Pietra en la pell de Mariana. Exactament el mateix ocorre amb Ricardo Darín en el paper de Juan. El treball d’ambdós justifica el paper de les localitats.

 

Juan i Mariana presenten la seua plàcida vida conjugal amb escassos sobresalts. Fa deu anys que es van casar i tenen dues filles. La història els seguirà al llarg de deu anys més en moments discontinus de la seua relació que acabarà en divorci, però que continuarà més enllà de la ruptura sentimental. A poc a poc, es va desvetllant que no tot és tan idíl·lic com sembla i que amaguen sentiments, frustracions i aspiracions que acaben per aflorar. “Res de nou sota el sol”, pensaran tots els lectors casats.

 

El plantejament de l’obra teatral és el mateix que el de la sèrie de Bergman, amb lleugeres variacions. Aquesta va ser una versió de cinc hores de duració, interpretada per Liv Ullman, musa del suec, i Earlan Josephson, que dividia el relat en sis escenes: “Innocència i pànic”, “L’art d’amagar sota l’estora”, “Paula”, “Vall de llàgrimes”, “Els analfabets” i “En plena nit, en una casa a les fosques”. El mateix que el de la pel·lícula que es va fer a partir de la sèrie, després del gran èxit que va tenir, i que va guanyar importants premis com el Globus d’Or o el Bafta. El propi Bergman va signar una versió teatral en Munich al 1981.   

 

És cert que el muntatge teatral pren llocs comuns, que relativitza el drama posant distància humorística, i amb els quals és inevitable no sentir-se identificat, quan es té una dilatada carrera matrimonial. Sí, les situacions són conegudes per aquells que porten l’aliança al seu anular. Hi haurà qui considere que el muntatge suavitza i alleugera massa l’obra bergmaniana, que li treu profunditat, dramatisme i violència. L’interessant, per aquesta professora que escriu, està en posar ambdues propostes a dialogar ja que acaben complementant-se. Sí, certament el muntatge argentí és més gasós, però com ho és la nostra levitat, perquè també necessitem riure’ns de les nostre misèries matrimonials.

 

En aquesta columna, per seguir complint amb els tòpics, també apareixerà una tercera en discòrdia que no és una altra que la pel·lícula, a mig camí entre el documental i la ficció, Función de noche, dirigida al 1981 per Josefina Molina. Lola Herrera i Daniel Dicenta hi parlen sobre la que ha estat la seua història d’amor i les causes que els van dur a la ruptura, com també les conseqüències que va tenir per la seua filla. Tots dos, atrapats al camerino del teatre on ella interpreta aquell inoblidable de Miguel Delibes que és Carmen Sotillo, protagonista de Cinco horas con Mario i amb la qual Herrera s’hi identifica, es sinceren i parlen sense embuts de les mesquineses de la seua relació, especialment de les d’ell, i com ella va a haver d’enfrontar-les.

 

Destaquen en els tres relats (o els quatre, si afegim el monòleg de Delibes) la reivindicació del paper de la dona, amb un feminisme que arriba fins on la societat i els amors de cadascuna d’aquestes dones els permeten. Perquè aquestes dones, com totes, estan preses dels seus afectes. I que, malgrat tot, aquestes parelles –em pense que no hi ha un manual diferents per les parelles homoeròtiques–, al final com al principi, es continuen estimant de forma egoista, amb poca traça i limitacions, desant els secrets que tots els matrimonis custodien o, com el mateix Ricardo Darín afirma, amb “un amor humano, imperfectamente humano”. 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu