El director alemany Win Wenders torna a rodar en Japó des que ho va fer al 1985 amb Tokyo-Ga, un documental sobre Tokio en què ret homenatge al cinema de Yasujiro Ozu. A partir d’escenes del director nipó, Wenders es submergeix en el Japó real buscant radiografiar un país en canvi continu.
En aquesta ocasió, Wenders opta per la ficció per tornar a evocar al mestre Ozu i ens presenta a Hirayama (Koji Yakusho), un home de mitjana edat que es guanya la vida netejant banys públics a Tokio. A pesar de que es tracta d’una feina tediosa i poc agradable, el protagonista l’executa amb dedicació japonesa i al detall. Al llarg de les escenes, ens anem capbussant en les rutines d’aquest home senzill que encara cada dia amb la certesa que és únic i que s’ha de viure cada moment. Té afició per les plantes, és un amant de la música de dècades passades que escolta en casetes, llig cada dia i li agrada la fotografia analògica. És, a més, un ésser humà contemplatiu.
La història, aparentment simple i fàcil de contar, s’entesta a mostrar-nos una vegada i una altra, com si es tractara de variacions d’una mateixa peça musical, la vida senzilla d’aquest home que viu sol i del passat i de la família del qual no sabem res. Anem descobrint la seua quotidianitat i la plenitud amb què viu als seus períodes de temps lliure. Tanmateix, és una persona solitària que a penes interacciona amb les persones del seu entorn. Els diàlegs són escarits i amables, breus salutacions i gestos, que en ocasions són introspectius i significatius. Aquells amb els quals té més relació són el seu company de feina, un jove anomenat Takashi (Tokio Emoto), i una neboda seua que apareix per sorpresa, la jove Niko (Arisa Nakano). Gràcies a ella, traiem el cap de manera tímida al passat de Hirayama i a les seues ferides emocionals, que les té.
El valor estètic i ètic d’aquesta història resideix en el mèrit d’aquest personatge de centrar-se en una vida senzilla allunyada de tota ostentació i luxe, explorant la bellesa i el significat del mundà. La satisfacció, la passió personal i el descobriment d’un mateix són la gran revelació a què podem i hem d’aspirar. No és estrany que fos nominada a l’Òscar com a Millor Pel·lícula Estrangera al 2024 i Koji Yakusho conseguira el premi a Millor actor al Festival de Cannes. El tractament de la fotografia, dirigida per Franz Lustig, crea el marc perfecte, tranquil i evocador, basat en el detall per confirmar-nos el vertaderament important en la vida: “Demà és demà. I ara és ara”.
https://youtu.be/oHRNrgDIJfo?si=fqarKk6oz74Flv8d
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario