UN ARTICLE EM MANA FER GARZÓ

Un article em mana fer Garzó, que en vida meua m’he vist en tant de compromís. No vull creure’m una Lope del periodisme, ni fer el negoci d’en Robert amb les cabres. Tampoc hi trobareu cap Violant a aquesta crònica mig inventada. Advertits esteu. Sempre hi ha d’haver un motiu per començar. Per això, em llança el desafiament a més de tres-cents kilòmetres de distància i jo el prenc. Ja ho diuen: qui no vulga pols que no vaja a l’era, però és que avui hem vingut a jugar, no als daus ni a les cartes (no sigueu pirates), sinó amb les paraules i els records. I així, fent el burleta, rient-nos del ball i de la festa, rient-nos del mort i de qui el vetlla, ja hem passat el primer paràgraf.

 

Feia calor, molta calor, que anàvem pel juliol. Com aquell de l’acudit, que era a l’infern i no se’n queixava perquè era de Xàtiva. Però no, no vos confoneu que no som socarrats per això, encara que és ben cert que no tenim por a la condemnació eterna ni al foc perpetu i abrasador. A veure qui és el valent que ix al carrer a les quatre de la vesprada a l’estiu. Però no te’n vages del tema de l’article que sembla que no trobes consonant com el poeta i ja ets a la meitat del segon paràgraf. Algun lector avesat pensarà que vaig de naps a cols i raó no li’n manca. Garzó m’envia una fotografia a través d’aquesta conegudíssima aplicació de conversa instantània –que si ho pensem bé, sembla cosa del dimoni i no em ve de gust dir el nom– i em fa la comanda aprofitant-se de les meues febleses humanes i inclinacions pseudoperiodístiques: Vinga, fes una gasetilla a partir de la foto com fa el Millás a El País Semanal. M’ho aboca, se’n riu i es queda tan a gust, periodista provocador i pocavergonya. La meua primera reacció és de sorpresa en mirar la panoràmica. Sense preguntar, el Garzó m’ha pujat a un DeLorean xativí i m’ha enviat com un rellamp al desembre del 1992.

 

M’indica que em fixe bé, perquè la grua municipal està emportant-se un Volkswagen Passat... Sí, sí, i tan passat... De segur, que n’era d’un que era al bar, aquell que els meus pares van tenir més de vint anys i on jo passava les hores mortes de la vesprada a l’estiu. Quin avorriment més gran! Com més gran era la festa més feina hi havia! Quin negoci més esclau! Estudieu per no haver-lo d’heretar... Li pregunte d’on l’ha treta, la fotografia i em respon que de la immensa, colossal paperassa que guarda, com Diògenes, del seu passat al setmanari Notícia 7, incloses desenes i desenes de fotos. Tot periodista com cal presenta aquesta inclinació a la síndrome del de Sinope. El Garzó, animal reporter, no n’és una excepció. Li recorde que aquell any jo vaig començar la carrera, darrera promoció de Filologia del pla del 79. Afortunadament ja havien quedat enrere aquells temps en què s’afirmava que les dones no necessitàvem estudiar, però no deixem cap racó a l’enyor. Aquell juny vaig fer la selectivitat de la qual no tinc mal record i vaig esdevenir la primera ‘Alcántara universitària’ de la família. Això últim m’ho calle, que els dits no teclegen tan de pressa (especialment els de la generació, baula endarrerida en la cadena evolutiva, que fem servir només el dit índex de la mà dreta per polsar la pantalla tàctil). Hi ha tema! Tens tema! Exclama amb una emoció que m’arriba per la xarxa... L’any prodigiós! I em venen al cap les Olimpíades de Barcelona, amb aquella torxa encesa per un habilíssim arquer (li faltava una cama a aquell xicot o ho vaig somniar?) i l’Expo de Sevilla, amb el primer tren d’alta velocitat, que em vaig quedar sense veure (tragèdia a aquell moment) i on la majoria de xativins van anar-hi en autobús. Ens obríem a la modernitat de bat a bat i un país que venia del blanc i el negre, d’una dictadura autàrquica que va sobreviure gràcies a les divises dels turistes estrangers, de sobte, va prendre el tecnicolor i ens somniàvem rics i moderns. Tot això ocorria mentre als Balcans es produïa un genocidi i es violava sistemàticament a les dones de l’enemic com arma de guerra.

 

Vaig entrant al quart paràgraf, i no ho he fet amb peu dret, que és impossible a aquest món de bojos. Més de trenta anys han passat i ens despertem, de bell nou cada matí, amb una altra guerra al cor d’Europa. Continue observant la instantània d’una quotidianitat superba. No hi ha ni rastre de grans esdeveniments internacionals ni esportius. Pense des de quin punt haurà pres el botó el fotògraf, davant del quiosc de premsa o de la carnisseria? El color, una mica gastat i apaivagat, de la fotografia em parla dels anys que han passat igual que els cotxes aparcats al carrer Gregorio Molina. La foto està moguda. Llavors no hi havia esmena, com la vida mateixa, ni possibilitat de fer-ne una segona o una tercera. Només capta una escena diària que no es detura: el treballador de la grua municipal, el cartell de l’estacionament regulat. Se’n recordeu quan van dir que s’havia de pagar per aparcar el cotxe al carrer? Quina escama! Ni rastre de cotxes elèctrics ni de res que fes ressò d’ecologia... Se’n començava a parlar encara tímidament.

 

Al punt de fuga, per la dreta, en diagonal, l’encreuament entre Gregorio Molina i Pare Claret, on es planta la falla que ja ronda sense voler el mig segle. Algun jove que gose llegir aquest simulacre d’article es pensarà que en són un bon grapat d’anys... Potser una mica de raó no li falte; els que juguem amb la xifra ficada als plecs dels ulls tenim la imatge d’aquella col gegantina i ben simpàtica o aquell senyor asiàtic que feia una mica de por amb les ungles llarguíssimes, però amb una jaqueta ben bufona. No el vaig veure cremar perquè em vaig adormir. A Xàtiva trigueu molt a cremar les falles. Es nota que no voleu que la festa s’acabe. El pobre xinès es va pegar una bona morrada, van contar els grans l’endemà, però no creieu que va ser per xenofòbia, és només que a aquells anys no hi havia enginyeria crematòria fallera per fer-ho bonic. Què es pensàveu? Aquesta professora que escriu també té un passat faller. Faller fallat? No ho sé. Ja estic en el cinquè paràgraf i amb aquesta oració el vaig acabant. 

 

Hi ha tema! Tens tema!, m’interpel·lava Garzó. Desenes, potser més d’un centenar d’articles he escrit per llibrets de falla. Ostres, tu, això és vici! És impossible competir amb una bèstia periodística semblant. Ara mateix només desitge que ens farem un tip de riure per aquestes lletres mentre remenarem una orxata, quan torne a ser estiu i faça tanta calor. Promet pagar jo. Té raó: i tant que hi ha tema, és la vida, i el temps que passa i que ens passa per damunt. I tot és vell, i trist, i necessari, que diria el poeta. Doncs et diré una cosa, amic Garzó: són temps que no enyore... i aquí s’acaba la conversa. I tant de bo que no els enyorem mai, només ho pense, tampoc no li ho dic. Millor mirem endavant. “Que tot està per fer”, però no “tot és possible”. Disculpe, senyor Martí i Pol, que a aquest darrer punt el contradiga. Sóc al final, compteu les línies perquè vaig acabant, jutgeu si vos ha entretingut, i està fet.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Fotografia: Agustí Garzó

Article publicat al Llibret de la Falla Molina-Claret de Xàtiva 2024