HERBA

Els que em coneixeu una mica sabeu la meu debilitat per la novel·la gràfica. És un gènere que es reivindica des de fa dècades i que atrapa a aquell que aguaita per les seues vinyetes. Hi ha un nombre significatiu d’obres que mereixen la consideració de clàssics del gènere (és just afirmar que Hierba es mira al mirall de Maus d’Art Spiegelman). Aquests llibres van molt més enllà de les aventures de superherois i de les tires còmiques de la nostra infantesa. El còmic desa la virtut de contenir l’expressivitat del llenguatge visual amb les possibilitats discursives de la narració. La novel·la gràfica històrica és una de les meues favorites; en la meua ignorància, ha estat una font d’aprenentatge. I, de bell nou, no demane disculpes per preferir submergir-me a les pàgines d’un còmic abans que a l’univers virtual del metavers. 

 

Hierba (Reservoir Books, 2022) és una novel·la gràfica de la coreana Keum Suk Gendry-Kim, traduïda per Joo Hasun. Ha caigut a les meues mans per casualitat i per no complir els meus plans d’assassinat veïnal. Després de romandre empaquetada a la meua prestatgeria durant setmanes per fer tasques de col·laboració amb un rei mag, el llibre va volar de les meues mans sense tenir ocasió ni tan sols d’intercanviar-nos una mirada. Tanmateix, per aquestes històries de l’atzar literari, fa uns dies va tornar a mi en companyia d’una caixa d’antibiòtics. Aleshores, sí, vam tenir ocasió de mirar-nos als ulls. I així, em vaig disposar a sanar-me de la meua convalescència. Que bonic seria poder curar a la protagonista de Hierba de la mateixa manera!

 

Hierba conta la història de Lee Ok-Sun, una xicota coreana que durant la guerra del Pacífic fou explotada com a “dona de consol” i al final de la seua vida en una “casa del compartir”. Ambdós llocs tenen noms poètics, però el primer conté l’horror d’un eufemisme atroç: l’exèrcit imperial japonès va habilitar cases on dones, obligades a prostituir-se, eren ofertes com esclaves sexuals i sotmeses a tot tipus de vexacions. Tot per mantenir alta la moral de les tropes. El segon és la llar que Ok-Sun va compartir amb altres víctimes d’aquesta barbàrie, quan era ja gran, i on va conèixer a l’autora del còmic.

 

L’obra, que també conta les trobades entre Ok-Sun i Gendry-Kim, fa un recorregut per la vida d’Ok-Sun perquè vol mostrar el context en el qual va nàixer i que la va portar a esdevenir una “dona de consol”: Ok-Sun pertany a una família molt pobra, en la qual les dones (incloses les xiquetes) tenen cura dels germans petits, mentre que el germà major pot anar a l’escola. Amb prou feines poden menjar tots els dies en aquestes famílies carregades de fills i marcades pel patriarcat i la pobresa. Ok-Sun manifesta des del principi un ànsia per aprendre a llegir i escriure i per anar al col·legi. Paradoxalment, aquest desig la portarà a la perdició.

 

Gendry-Kim denuncia la doble victimització d’aquestes dones. Aquelles que van aconseguir sobreviure després de totes les vexacions, pallisses, malalties venèries, embarassos no desitjats, intents de suïcidi, esterilització..., van constatar que, després de tant d’horror, eren rebutjades per les seues famílies perquè van considerar que la seua virginitat havia estat tacada. A més, això suposava reconèixer el drama familiar al qual es veien empesos uns pares que no podien donar de menjar a la seua prole: vendre les filles. Així, Ok-Sun  fou venuda de manera successiva a diverses famílies adoptives, fins que va arribar l’ocupació japonesa i al 1942 fou traslladada a una base aèria a la Xina.

 

No obstant això, el lector no ha d’esperar un llenguatge sexual explícit i escenes de violència física. Ha estat una decisió conscient de l’autora la seua intenció de no danyar de nou les víctimes. No vol que aquestes pateixen una segona agressió per part de l’autora del llibre. Per aquest motiu, no assistirem a violacions brutals, la violència sexual de la primera violació quedarà reflectida en dobles pàgines de vinyetes totalment en negre. En aquest llenguatge metafòric, té un significat fonamental la natura. També, al relat i als traços, inclòs el propi títol de la novel·la gràfica. “Ok-Sun em parlava molt de com trobava a faltar el seu poble natal, les seues muntanyes i rius, així que vaig decidir substituir les escenes de violència amb natura, amb el pas de les estacions, el cel, els núvols, les estreles i el vent”.

 

Les víctimes van haver de viure una última humiliació: el pacte signat al 2015 entre Corea i Japó, sota el mandat de Shinzō Abe, que va tenir com a resultat una indemnització, però que no va comptar en absolut amb les víctimes i la reparació del seu honor i la seua dignitat. Les conclusions a les quals arribe després de passar el darrer full d’aquest bell llibre, malgrat tot l’horror que hi conté, són dues: en tota guerra (per desgràcia, no sols en elles), les dones som utilitzades, ultratjades i manipulades com trossos de carn pel “consol” dels mascles que són duts a l’escorxador. La segona és que la reparació de les víctimes acaba esdevenint l’assignatura pendent de tot ultratge històric. Tant se val la geografia i la cronologia.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu