INCONTRO POETICO A VENEZIA

M’esclaten els ulls amb tanta bellesa. L’art em vessa per les pupil·les incapaces d’assolir-ne tanta. A cada racó on repose l’esguard m’espera una estampa única que dese a una cantonada de la memòria, per gaudir-ne a poc a poc com un rumiant ancestral. Venècia és el màxim exponent d’un món bell i decadent, que se sap ferit de mort, adreçat a l’esfondrament inevitable però, a la vegada, impossible no contemplar-lo amb admiració i delectança.

 

A Venècia, envoltada per tanta obra d’art i tanta història, encamine les meues passes des de la Piazza San Marco cap a Dorsoduro, barri universitari, que acull els diferents edificis escampats de l’Università Ca’Foscari Venezia. Amb raigs de sol de Campo Santa Margherita a les butxaques, arribe a San Sebastiano on l’acollida de la professora Paula Marquès em retorna el sabor del capuccino que hem compartit al matí. També hi és la Clara Benanti, l’estudiant en pràctiques que ha ajudat a fer l’incontro poetico realitat. Sense saber-ne si ho és realment o és ficció, després d’ajornar el viatge a la bella città dels canals dos anys, em trobe asseguda enfront d’estudiants italians de català. O només m’ho imagine? Si no pensés que som criatures de l’atzar, creuria que aquest ajornament m’ha dut aquesta trobada, poder gaudir-ne més de l’instant lleuger.

 

Hi ha estudiants a l’aula, altres són a casa i aguaiten per la pantalla de l’ordinador: nova normalitat que ens ha deixat aquest maleït virus i a la qual no m’acostume. Perdem l’olor i el tacte; mantenim l’oïda i la vista, encara que diferides a l’espai. Què ocorre amb el gust? Ja ho deien els clàssics, Tempus fugit, i els minuts s’escolen entre els dits. El temps passa de pressa però tastem diversos temes. Com naix un poema? Què fa que s’encenga una idea? Preguntes d’impossible resposta més enllà del detall que, de sobte, deixa de ser desapercebut. A la literatura, la literalitat és essencial; a la poesia, encara més. No podem canviar una paraula sense que el vers sofreisca una metamorfosi. Però, ¿podem anar més lluny i cercar aquesta literalitat a la metàfora i al seu sentit ocult que s’insinua amb timidesa? Les paraules ens parlen de la realitat, però també la creen. El que no es diu no existeix però, ¿el que es s’escriu perdura en el temps i en la memòria? Són aquells segons que se’n van fugissers i ens deixen sense res, desposseïts de tot. Les paraules conformen el món on vivim, també dibuixen amb síl·labes els límits del nostre ser interior. Aquest és el poder transformador de les paraules. ¿La metàfora és una creació de qui escriu el poema o senzillament s’amaga esperant que algú la trobe i la culla com una flor o un espàrrec?

 

He escrit poesia per atrapar instants, per poder-los agafar amb les mans i tocar-los amb el tou dels dits, perquè les persones de qui parlen no se’n vagen del tot, per sentir-me una mica menys sola i intuir que, a la fi, tots estem fets del mateix fang. Potser per això escric aquestes línies: per tenir la certesa de l’existència de tanta bellesa malgrat tant d’horror, del gaudi d’unes jornades irrepetibles envoltada d’art i llum a la Serenissima, de saber que la sorra d’una platja al Lido m’espera per morir com una ona més.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu