“Una mujer que con su sola presencia aligeraba la pesadumbre de vivir”. Es pot dir alguna cosa millor d’algú? Així comença el monòleg Senyora de roig sobre fons gris de Miguel Delibes que el recentment desaparegut José Sámano ha adaptat per al teatre. Un José Sacristán, a la seua plenitud interpretativa als 83 anys, es transforma en Nicolás, un pintor immers en una crisi creativa, com a conseqüència de la malaltia i mort de la seua esposa, Ana. A l’escenari es produeix una estranya trinitat pagana ja que l’espectador no sap bé a qui escolta (personatge, actor o autor o tots tres alhora). Miguel Delibes va escriure aquesta novel·la després de la mort de la seua dona, Ángeles de Castro, al 1974 en una primerenca maduresa.
“Nadie tiene derecho a condicionar la vida de nadie”, s’afirma en la novel·la amb una rotunda modernitat. Tanmateix, tot ésser humà podria pronunciar un o dos noms propis que han marcat la seua existència i que l’han acompanyat molts anys en el camí a Ítaca. Nicolás i Ana eren dos, però feia molt que van pujar al mateix tàndem i, en el moment en què ella ha d’abaixar-se’n, Nicolás descobreix que la simbiosi amb la seua companya de vida l’ha deixat sense orientació ni inspiració. L’obra és un contingut i emocionant monòleg elegíac, encara que es dirigeix a una de les seues filles, sobre l’esquinçament vital de ser l’últim en apagar el llum i com de dur és això. “Ahora pienso que no tendré nadie a mano cuando me asalte el miedo”.
El text, encara que breu, troba una escletxa per reflexionar sobre la lectura i el paper que han de desenvolupar els libres a les nostres vides: “los libros nunca te resolvían problemas sino que te los creaban, de modo que la curiosidad de lector siempre quedaba insatisfecha”. Per descomptat l’obra de Delibes compleix amb aquest propòsit. També medita sobre la creació artística i “la cruel servidumbre del artista”, perquè “el hecho de haber pintado mil cuadros no significaba que pudiera pintar mil uno”. Així de capritxosa es mostra la musa o potser se’ns oblida que som senzillament humans de carn i fang.
En cada oració es van desembastant l’admiració i l’amor que Nicolás/Miguel sentia per la seua dona i la seua concepció de la vida: “En el peor de los casos, yo he sido feliz 48 años; hay quien no logra serlo cuarenta y ocho horas en toda una vida”. A poc a poc el lector/espectador és esquitxat amb detalls d’Ana que sols semblen intranscendents (“Tu madre descubría la belleza en las cosas más precarias y aparentemente inanes”) fins el seu irònic sentit de l’humor, la seua coqueteria o la seua afició per la decoració i les cases: “Como médico será una notabilidad, pero la casa parece que se la han puesto sus enemigos”. I és que la veu que ens parla és conscient de l’irreparable de la seua pèrdua i de l’autèntic secret de la felicitat: “Pero las más de las veces, callábamos. Nos bastaba mirarnos y sabernos. […] Estábamos juntos y era suficiente”.
Fa uns mesos, en una entrevista, José Sacristán confessava que aquesta podria ser la seua última obra per la seua avançada edat. Instal·lat en el present, el futur i la seua lucidesa no li permeten mirar més enllà. Sacristán/Delibes ens ensenyen a mirar i a mirar-nos. Malgrat la nostra finitud o precisament per ella, paladejar les paraules de Delibes a través de la veu de Sacristán és un regal que els espectadors d’aquest muntatge desarem a la nostra memòria. “Si la muerte fue inevitable, ¿no habrá sido preferible así?”
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario