Un llibre boig es mereix
un article boig. No el califique jo, atrevida professora que escriu; ho diu el
seu autor, Juan Mayorga, carterista de les paraules i acadèmic des del juny,
per obra i gràcia del Silencio. Intensamente azules (Ed. La Uña Rota,
2017) es un monòleg (o soliloqui, com em va corregir un altre cop l’autor, o
antiautor com el va corregir al seu torn i va qualificar Emilio Peral) basat en
un anècdota autobiogràfica. Un matí el protagonista s’aixeca i descobreix que
les seues ulleres de miop estan trencades; aleshores recorda que al seu darrer
aniversari els seus fills li van regalar unes ulleres de natació graduades, intensament blaves. I aquí comença el
periple d’aquest pare de família nombrosa que s’atreveix a mirar la realitat des
d’una perspectiva distinta: aquella que li ofereixen els cristalls d’unes
ulleres de color blau. El resultat és divertit, perquè ens permet treure
dramatisme a la realitat que ens envolta, atorgar-li alguna lleugeresa per fer
de la nostra existència quelcom més suportable. I aquest exercici de descàrrega
de la vida, amb la realitat que ens envolta, sempre és d’agrair. A més,
comporta valentia per exercir una llibertat, potser quixotesca: gosar moure’s,
pel nostre entorn tan políticament correcte, amb aquesta pinta suposa
arriscar-se a mirar-lo des de un altra òptica diferent a aquella que ens han
dictat. El nostre protagonista inclús descobrirà que hi ha altres agosarats
(inclòs algun professor de Secundària pessimista) que contemplen la realitat
des de ulleres de natació grogues, vermelles o negres. Aquestes ulleres de natació
de colors ens permetran pensar aquest mon
com a voluntat i representació d’una manera nova i peculiar.
L’edició del llibre va
acompanyada d’unes imatges originals i un poc fauvistes de Daniel Montero Galán:
il·lustracions boges per a un llibre boig. Possiblement són resultat dels
somnis insomnes d’aquest creador autodidacta que ja va fer els dibuixos del seu
Teatro 1989 – 2014 (Ed. La Uña Rota,
2014). El muntatge teatral d’aquest soliloqui fou dirigit pel propi autor,
cinquè muntatge que posa en escena amb la seua companyia La loca de la casa (més bogeria!), i pujat a les tables al Teatro
de la Abadía. César Sarachu, actor que ja va demostrar una notable
permeabilitat interpretativa sota la direcció de Mayorga a Reikiavik, ompli un espai pràcticament buit amb la seua veu i el
seu llenguatge corporal d’una expressivitat encantadora. Com si d’un mim es
tractés, Sarachu pren cada paraula del text mayorguià i li insufla vida amb
l’entonació genuïna de la seua dicció singular i la gestualitat del seu cos flac,
gairebé de filferros. El muntatge roman fidel a altres de l’autor amb escassa o
nul·la escenografia, com El cartógrafo,
deixant a la perícia de l’actor i a la nostra imaginació la resta de la feina
de composició.
Com a constant faedor dels seus escrits, Mayorga continua
reescrivint la seua obra, millorant-la en la meua opinió, perquè escriu “buscando
a otros”, va al nostre encontre per parlar-nos amb un estil més directe. I és
al text escrit o en la paraula interpretada on podem trobar-nos, qüestionar-nos
a nosaltres mateixos i preguntar-nos pel món d’orats que habitem. “Ojalá este
sea sitio de muchos encuentros”, afirma Mayorga. Tant de bo, Juan, que el
teatre i la literatura ens permeten seguir coincidint en aquesta extraordinària
bogeria quixotesca.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario