INTENSAMENTE AZULES

Un llibre boig es mereix un article boig. No el califique jo, atrevida professora que escriu; ho diu el seu autor, Juan Mayorga, carterista de les paraules i acadèmic des del juny, per obra i gràcia del Silencio. Intensamente azules (Ed. La Uña Rota, 2017) es un monòleg (o soliloqui, com em va corregir un altre cop l’autor, o antiautor com el va corregir al seu torn i va qualificar Emilio Peral) basat en un anècdota autobiogràfica. Un matí el protagonista s’aixeca i descobreix que les seues ulleres de miop estan trencades; aleshores recorda que al seu darrer aniversari els seus fills li van regalar unes ulleres de natació graduades, intensament blaves. I aquí comença el periple d’aquest pare de família nombrosa que s’atreveix a mirar la realitat des d’una perspectiva distinta: aquella que li ofereixen els cristalls d’unes ulleres de color blau. El resultat és divertit, perquè ens permet treure dramatisme a la realitat que ens envolta, atorgar-li alguna lleugeresa per fer de la nostra existència quelcom més suportable. I aquest exercici de descàrrega de la vida, amb la realitat que ens envolta, sempre és d’agrair. A més, comporta valentia per exercir una llibertat, potser quixotesca: gosar moure’s, pel nostre entorn tan políticament correcte, amb aquesta pinta suposa arriscar-se a mirar-lo des de un altra òptica diferent a aquella que ens han dictat. El nostre protagonista inclús descobrirà que hi ha altres agosarats (inclòs algun professor de Secundària pessimista) que contemplen la realitat des de ulleres de natació grogues, vermelles o negres. Aquestes ulleres de natació de colors ens permetran pensar aquest mon com a voluntat i representació d’una manera nova i peculiar.  

L’edició del llibre va acompanyada d’unes imatges originals i un poc fauvistes de Daniel Montero Galán: il·lustracions boges per a un llibre boig. Possiblement són resultat dels somnis insomnes d’aquest creador autodidacta que ja va fer els dibuixos del seu Teatro 1989 – 2014 (Ed. La Uña Rota, 2014). El muntatge teatral d’aquest soliloqui fou dirigit pel propi autor, cinquè muntatge que posa en escena amb la seua companyia La loca de la casa (més bogeria!), i pujat a les tables al Teatro de la Abadía. César Sarachu, actor que ja va demostrar una notable permeabilitat interpretativa sota la direcció de Mayorga a Reikiavik, ompli un espai pràcticament buit amb la seua veu i el seu llenguatge corporal d’una expressivitat encantadora. Com si d’un mim es tractés, Sarachu pren cada paraula del text mayorguià i li insufla vida amb l’entonació genuïna de la seua dicció singular i la gestualitat del seu cos flac, gairebé de filferros. El muntatge roman fidel a altres de l’autor amb escassa o nul·la escenografia, com El cartógrafo, deixant a la perícia de l’actor i a la nostra imaginació la resta de la feina de composició. 

Com a constant faedor dels seus escrits, Mayorga continua reescrivint la seua obra, millorant-la en la meua opinió, perquè escriu “buscando a otros”, va al nostre encontre per parlar-nos amb un estil més directe. I és al text escrit o en la paraula interpretada on podem trobar-nos, qüestionar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos pel món d’orats que habitem. “Ojalá este sea sitio de muchos encuentros”, afirma Mayorga. Tant de bo, Juan, que el teatre i la literatura ens permeten seguir coincidint en aquesta extraordinària bogeria quixotesca.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu