Gràcies a Déu (Grâce à Dieu, 2018) és l’última pel·lícula del cineasta gal François
Ozon, autor de Dans la maison (2012),
adaptació de l’obra teatral El chico de
la última fila del madrileny Juan Mayorga, i de l’elegant i lírica Frantz (2016). En aquesta cinta s’apropa
al drama dels abusos sexuals al si de l’Església catòlica a França, per
convertir-se en l’Spotlight (Thomas
McCarthy, 2015) francesa. Ozon, que havia concebut aquesta història com un
documental en un primer moment, manté el nom de l’abusador, el clergue Bernard
Preynat, i de l’arquebisbe de Lyon, encobridor i obstructor de la causa, el
cardenal Barbarin. No obstant això, encara que és fidel als testimonis de les
víctimes i al naixement i activitat de l’associació La paraula alliberada, Ozon canvia el nom dels tres homes
protagonistes. Hi podem constatar com una experiència traumàtica de tal calibre
afecta de manera diferent i suscita reaccions diverses. Tanmateix, hi ha una de
comú: la culpa i la vergonya que tots experimenten, en algun moment, per allò
que els va succeir.
Alexandre (Melvil Poupaud) és un pare modèlic de família
que viu a Lyon amb la seua dona i els seus quatre fills, als quals els dóna una
educació cristiana. S’assabenta que el sacerdot que va abusar-ne quan era un
infant en un campament de boy scouts segueix en contacte amb menors. Comença
una causa interna dins de la pròpia Església per apartar el seu abusador de
l’exercici amb menors i procurar la seua expulsió del sacerdoci. Ensopega
aleshores amb l’ambigüitat i la dilatació del procediment per part de la institució,
i també amb la incomprensió dels seus progenitors que li retrauen que remoga el
passat. Una denúncia a la fiscalia provoca que entre en contacte amb François
(Denis Ménochet), un ateu que viu el trauma d’una manera ben diferent i que, en
un primer moment, té reserves a l’hora de denunciar. Per últim, Emmanuel (Swann
Arlaud), una altra víctima del sacerdot, ha viscut les conseqüències de l’abús
de manera més directa ja que no ha estat capaç de desenvolupar la seua
existència amb normalitat.
Ozon adopta un punt de vista contingut, cercant la
narració asèptica, que reculla els fets més rellevants. Es reprodueixen, amb
veus en off, els correus electrònics
que Alexandre, Barbarin i la psicòloga de l’arquebisbe intercanvien i als quals
Ozon hi va tenir accés. Aqueixa sobrietat discursiva i aridesa en el relat
visual és el que atorga força combativa a la història de denúncia d’aquests
homes i provoca la indignació de l’espectador. Amb aqueixa parquedat, Ozon
somet el receptor al silenci nociu de dècades, a l’emmudiment castrador,
socialment imposat a les víctimes d’abusos, que ha infligit tant dany com els
propis abusos. Recordem que, gràcies a
Déu, la majoria d’aquests delictes han prescrit quan les víctimes estan en
disposició de parlar i denunciar. Així la paraula esdevé, un cop més, l’element
alliberador i reparador de la ferida perquè sols després de la revelació del
trauma es comença a superar la vergonya, la culpa i es pot reclamar justícia. Aquesta
és una de les escenes que es repeteix a la pel·lícula: la confessió dels abusos
patits, en ocasions durant anys, per adults amb els que podem conviure dia a
dia i que desen el secret d’aquest passat d’ignomínia. Aquest és el drama al
qual apunta el relat amb la força dels seus silencis: si totes les víctimes d’abusos
de l’Església cridaren a l’uníson, quedaríem aclaparats davant el clamor d’un
horror semblant.
Begoña
Chorques Fuster
Professora que escriu
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario