GRÀCIES A DÉU

Gràcies a Déu (Grâce à Dieu, 2018) és l’última pel·lícula del cineasta gal François Ozon, autor de Dans la maison (2012), adaptació de l’obra teatral El chico de la última fila del madrileny Juan Mayorga, i de l’elegant i lírica Frantz (2016). En aquesta cinta s’apropa al drama dels abusos sexuals al si de l’Església catòlica a França, per convertir-se en l’Spotlight (Thomas McCarthy, 2015) francesa. Ozon, que havia concebut aquesta història com un documental en un primer moment, manté el nom de l’abusador, el clergue Bernard Preynat, i de l’arquebisbe de Lyon, encobridor i obstructor de la causa, el cardenal Barbarin. No obstant això, encara que és fidel als testimonis de les víctimes i al naixement i activitat de l’associació La paraula alliberada, Ozon canvia el nom dels tres homes protagonistes. Hi podem constatar com una experiència traumàtica de tal calibre afecta de manera diferent i suscita reaccions diverses. Tanmateix, hi ha una de comú: la culpa i la vergonya que tots experimenten, en algun moment, per allò que els va succeir.

Alexandre (Melvil Poupaud) és un pare modèlic de família que viu a Lyon amb la seua dona i els seus quatre fills, als quals els dóna una educació cristiana. S’assabenta que el sacerdot que va abusar-ne quan era un infant en un campament de boy scouts segueix en contacte amb menors. Comença una causa interna dins de la pròpia Església per apartar el seu abusador de l’exercici amb menors i procurar la seua expulsió del sacerdoci. Ensopega aleshores amb l’ambigüitat i la dilatació del procediment per part de la institució, i també amb la incomprensió dels seus progenitors que li retrauen que remoga el passat. Una denúncia a la fiscalia provoca que entre en contacte amb François (Denis Ménochet), un ateu que viu el trauma d’una manera ben diferent i que, en un primer moment, té reserves a l’hora de denunciar. Per últim, Emmanuel (Swann Arlaud), una altra víctima del sacerdot, ha viscut les conseqüències de l’abús de manera més directa ja que no ha estat capaç de desenvolupar la seua existència amb normalitat.

Ozon adopta un punt de vista contingut, cercant la narració asèptica, que reculla els fets més rellevants. Es reprodueixen, amb veus en off, els correus electrònics que Alexandre, Barbarin i la psicòloga de l’arquebisbe intercanvien i als quals Ozon hi va tenir accés. Aqueixa sobrietat discursiva i aridesa en el relat visual és el que atorga força combativa a la història de denúncia d’aquests homes i provoca la indignació de l’espectador. Amb aqueixa parquedat, Ozon somet el receptor al silenci nociu de dècades, a l’emmudiment castrador, socialment imposat a les víctimes d’abusos, que ha infligit tant dany com els propis abusos. Recordem que, gràcies a Déu, la majoria d’aquests delictes han prescrit quan les víctimes estan en disposició de parlar i denunciar. Així la paraula esdevé, un cop més, l’element alliberador i reparador de la ferida perquè sols després de la revelació del trauma es comença a superar la vergonya, la culpa i es pot reclamar justícia. Aquesta és una de les escenes que es repeteix a la pel·lícula: la confessió dels abusos patits, en ocasions durant anys, per adults amb els que podem conviure dia a dia i que desen el secret d’aquest passat d’ignomínia. Aquest és el drama al qual apunta el relat amb la força dels seus silencis: si totes les víctimes d’abusos de l’Església cridaren a l’uníson, quedaríem aclaparats davant el clamor d’un horror semblant.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu