LA DONA DE GRIS

“La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.” Així comença La dona de gris (Llibres del Delicte, 2014), primera novel·la d’Anna Maria Villalonga. Ho interprete com tota una declaració d’intencions: la narrativa d’aquesta professora barcelonina posa el focus en aquells personatges grisos que no importen als grans relats, a la Història en majúscules. I és per això que la fa més atractiva a aquells que cerquem els batecs dels que no importen, d’aquells éssers anònims que transiten pels nostres carrers i en els quals ens podem fixar per un detall qualsevol, un mocador perdut amb olor de perfum femení. Són tots aquells personatges que podem esdevenir nosaltres mateixos.

He de reconèixer que el meu principal prejudici a l’hora d’encarar la lectura d’aquesta obra va ser la narrativa de la pròpia autora. Per què? Després de llegir El somriure de Darwin (Llibres del Delicte, 2017), segona novel·la de Villalonga i història de personatges ben trabada amb una prosa solvent, m’endinsava en aquesta trama encuriosida, sense saber ben bé què hi trobaria. Doncs bé, el resultat no defrauda. El protagonista, un d’ells, és un altre personatge anodí, que no sap ben bé què fer amb la seua vida, un inadaptat. Es tracta d’una mena de James Stewart a la recerca d’una finestra indiscreta que li brinde l’oportunitat d’aguaitar i d’eixir de si mateix. Cal fer esment de les referències cinematogràfiques i literàries amb què Villalonga farceix els esdeveniments contats amb nous significats. Hitchcock i els seus títols importants hi són presents, però també altres grans del cinema, com Bogart, i de la literatura, com Virgínia Woolf i La senyora Dalloway, obra que rellig Cèlia. 

Així pren tot el significat la cita inicial del pròleg de Mirall trencat de la pròpia Mercè Rodoreda. A aquest home que es mira a l’espill no li agrada el que veu; sent una gran insatisfacció. Es contempla al mirall en nombroses ocasions al llarg dels fulls del llibre. Així cerca un autoreconeixement en la imatge que hi projecta, potser un somni o potser la vessant més profunda i autèntica de la realitat o d’un mateix. La dona de gris és la narració d’un seguiment per part d’un home que, en realitat, es cerca a si mateix, cerca una història que protagonitzar, és gairebé un personatge a la recerca d’autor (autora, en aquest cas) com aquells de Pirandello. N’és conscient que “sóc un voyeur i prou. I, no ens enganyem, el rol de voyeur és un rol inútil, per definició”. Com que ho sap, es decideix a actuar després d’anys de paràlisi vital i esdevé un personatge gairebé quixotesc. “Mirar s’oposa a actuar. Mirar és un paper passiu”. Això també ho sap l’escriptora Villalonga. Cal mirar, observar la realitat de manera meticulosa per traure’n profit, per analitzar-la, però en un moment incert ha de mamprendre llibreta i bolígraf, com el seu personatge, per començar a actuar. Així realitat i ficció esdevenen les dues cares del mateix full, dos fotogrames de la mateixa pel·lícula, dos fragments del mateix mirall. I en aquesta persecució vital s’hi involucra la pròpia autora, sense voler-ho (o potser sí): només en la mesura que el seu protagonista assolisca la seua entitat i identitat com a protagonista de la història, ella esdevindrà escriptora. El joc metaliterari i metavital s’esgola entre els paràgrafs. No cal que us diga que ambdós aconsegueixen el seu objectiu.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu