L'APARADOR DE POESIA

Begoña Chorques Fuster, poeta de Xàtiva que viu a Madrid, vingué a presentar ‘Absència’, en català i acarada amb aquesta versió la castellana, que ara fa res, l’octubre de 2018, publicà Círculo Rojo amb il·lustracions de Luna Beller-Tadiar i pròleg d’Ignasi Riera i Gassiot. El poemari «sorgeix d’una mort a la família ―llegim al pròleg―; la mort de l’àvia estimada que remou (…) instants de tota una vida, de la que va ser nina i ara és una dona jove que s’enyora. (…) [hi] trobem tots els tons i totes les modulacions d’aquesta enyorança. La majoria, tendres, manyagues, agraïdes, amb grams de dolor, amb molta nostàlgia.»

Pius Morera: Senyora Begoña Chorques Fuster, vostè ja sap o ho hauria de saber que estem molt contents, no sap pas quant, de tenir-la aquí, tant a la vora amb nosaltres, benvinguda al programa.

Begoña Chorques: Moltes gràcies, Pius. Per mi, és un plaer també ser-hi.

P: Per a la iaia Trini. In Memoriam: tot un homenatge que inclou totes les àvies, no?

B: Totes les àvies i les dones que no surten als papers. Cal reivindicar les seues vides i la seua vàlua.

P: La iaia Trini s’ha mort i ja estem molts més sols. Però aquest epitafi amaga un iaio Vicent plorant per qui no ha cuidat de viu. Aquest és el seu record?

B: El vers expressa la veritat: que la cuidadora va ser ella durant gairebé seixanta-tres anys. Ara cal canviar aquesta realitat: els homes també poden tenir-ne cura.

P: La pregunta clau: ens tornarem a veure un cop morts?

B: El vers parla de tornar-nos a veure en vida. Però ara que ho pregunta, Pius, jo soc agnòstica. No sé si ens tornarem a veure; em sembla que no. Ella, la iaia Trina, creia que sí. Tant de bo tinga ella raó! Però mentre jo siga viva ens retrobarem a la meua memòria.

P: Ens ha agafat un rampell segurament. Les darreres tres setmanes tres poetes de la seva terra: Ontinyent, Alcúdia i Xàtiva. Al País Valencià aixecant una pedra apareix un poeta?

B: No ho sé. Diuen que la poesia sembla que sorgeix de bell nou. El meu professor de llatí deia que el que hi havia a sota de cada pedra al País Valencià era un filòleg perquè tothom sabia de llengua i n’opinava. De poesia, que els darrers tres anys el Premi Maria Mercè Marçal l’haja guanyat un poeta valencià (dues dones) és una bona notícia per vertebrar la nostra literatura.

P: El trenta és un nombre primorial perquè és el producte dels tres primers nombres primers, 2, 3 i 5. Tot i que això no ho deu saber, trenta és el nombre de poemes del seu llibre. Deu ser cosa del subconscient, com diu el prologuista, no?

B: Segurament ho serà. El subconscient hi juga un paper important. He volgut que el poemari estigués compost de trenta poemes. De matemàtiques, malauradament en sé poques.

P: Només tres mesos té l’any: març, abril i maig?

B: No, en té dotze. ‘Novembre’ i ‘Gener’ ja estan escrits però romanen inèdits. La resta esperen encara: desitge que em quede vida poètica per davant per escriure’ls... Però no s’ha de tenir pressa.

P: Vol dir que no ha elevat a categoria la seva àvia?

B: No era la meua intenció. La iaia Trini era una dona amb les seus virtuts i els seus defectes, però amb molta capacitat d’estima i amb gran alegria pel viure malgrat els entrebancs. Això sí em sembla digne d’aprenentatge.

P: Per aprendre cal arboritzar-se per descobrir l’olor de l’aire?

B: Cal tenir els peus ben arrelats a la terra per sentir uns bons fonaments d’estima que ens facen mirar cap amunt, llençar-nos a la vida amb decisió, sense por.

P: Jo no vull ser mare, que jo només vull ser àvia. Ens ho haurà d’explicar bé. Per ser àvia s’ha d’ésser abans mare. O la cosa no va ben bé així?

B: Això mateix em va dir la primera lectora del poema: l’àvia és dues vegades mare. és una aspiració que tinc o tenia. Potser comence a ser mare sense saber-ho.

P: O recórrer vint-i-cinc per descobrir el gust del timó entre les dents? No sé perquè ens recorda Salvat-Papasseit...

B: Aquesta és una de les meravelles de la literatura: la intertextualitat. ‘25 anys després’ és un poema d’amistat i que els amics en són molt pocs és un aprenentatge dolorós que només porten els anys.

P: És deutora de la poesia popular, això almenys sembla?

B: No m’importa ser-ho. També vull ser filla de la tradició de la nostra literatura i indagar en la capacitat de la nostra llengua per expressar experiències. Es tracta de dir el major nombre de coses amb el menos nombre de paraules possible.

P: Una falda és, segons que sembla un país. Ens ho explica vostè que en ve?

B: La llengua l’aprenem a casa: d’ella en diguem llengua materna. Aprenem la llengua de la mare estimant-la: això configura la identitat de l’infant que aprèn. Qui estima la seua llengua no pot abandonar-la mai.

P: La paraula ho dissol tot?

B: Tot just el contrari. La paraula crea els llindars que ens donen el ser, com la llengua. La paraula ens atorga la corporeïtat, el cos. Aquest és un motiu poderós per escriure.

P: Vostè té por de l’oblit. A voltes, no el cas de l’àvia, no és preferible l’oblit?

B: Té tota la raó, Pius. Molt sovint voldria tenir una mica menys de memòria, però no sé si és quelcom que triem. Per escriure no cal tenir imaginació, cal tenir memòria. La desmemòria, sobretot, la històrica pot ser molt perillosa.

P: El temps passa veloç com una libèl·lula. Ho sentim, però hem d’acabar. A veure, què ha de dir d’aquest programa que arriba a la dos-cents noranta-unena edició, comptant aquesta?

B: Li desitge dos-cents noranta-un programes més, Pius. Un programa dedicat a la poesia no s’hauria de prendre. En caldrien més.

P: Nosaltres sempre hem volgut ser una pantera negra. A més de vostè voldria ser algú altre perquè ja n’està tip de ser qui és?

B: És veritat que de vegades em canse de mi mateixa. Crec que m’estimaria ser un animal; tenim molt a aprendre’n. Un gos ja m’aniria bé. L’ésser humà és esgotador massa sovint.

Entrevista emesa el 6 de març de 2019

al programa ‘L’aparador de poesia’ de Pius Morera
a Ràdio SantVi 107.4 FM