Historia de una escalera torna 75 anys després a l’escenari del Teatro Español on es va estrenar per primera vegada. Antonio Buero Vallejo, que ens va deixar probablement l’obra teatral més sòlida de la segona meitat del segle XX, va guanyar amb aquest primer treball el premi Lope de Vega de l’Ajuntament de Madrid al 1949. Res sorprenent si no tenim en compte que Buero Vallejo va combatre en la guerra civil en el bàndol republicà, que fou condemnat a mort després d’acabada la contesa i que, commutada la pena capital per cadena perpetua, va passar gairebé set anys en la presó. I, tanmateix, Buero Vallejo és l’autor que ha deixat la petjada teatral més profunda en aquest trist i gris període de la història d’Espanya que fou el franquisme.
Passats els anys, Historia de una escalera ha esdevingut la seua obra més emblemàtica pel valor simbòlic d’aquest espai comunitari pel qual circulen uns personatges, moguts pel desig d’eixir de la mediocritat i vençuts pel desànim i la frustració. Pugen i baixen els esglaons al llarg de tres dècades esperant i desitjant que alguna cosa canvie a les seues vides, mentre són testimonis de com el temps devora a la generació del seus pares i engoleix les expectatives i esperances de canvi dels més joves. Són històries petites que assoleixen un valor universal que reverbera en el nostre present i en els problemes socials que segueixen vigents desafortunadament.
Aquest espai simbòlic i comunitari és l’únic que se’ns mostra als espectadors. A partir de les paraules d’uns personatges que anhelen la transformació de les seues existències, entreveiem els drames que es viuen a l’altra banda de les portes de les seues llars. L’acció es situa en tres moments emblemàtics de la nostra història: la primavera de 1919, acabada la Primera Guerra Mundial; la tardor de 1929, moment del crack de la borsa de Nova York i ja amb la dictadura de Primo de Rivera a Espanya; i l’hivern de 1949, deu anys després d’acabada la contesa fratricida entre espanyols i finalitzada la Segona Guerra Mundial, moment que a l’entreacte queda representat a través del fill menor de Fernando i Elvira, Manolín, personatge interpretat per un excepcional i joveníssim actor anomenat Eneko Haren.
Tanmateix, els paral·lelismes amb l’actualitat es fan palesos en la precarietat laboral i econòmica, el difícil accés a l’habitatge, les dificultats per arribar a final de mes, conseqüència de la inflació... símptomes que deixen en evidència la malaltia de l’immobilisme social que encara avui patim. El senyor i el jove ben vestits del tercer acte, oficinistes o oficials en embrió, esdevenen el mirall dels desclassats que es senten amb més drets que els seus semblants. Però aquest ascensor que podria elevar-los a tots no és que estiga avariat, és que ni tan sols s’ha instal·lat.
El muntatge dirigit per Helena Pimenta està a l’altura de l’obra i de l’efemèride. Amb un respecte absolut al text de Buero, per petició expressa dels seus hereus, i un elenc d’actors dels millors de l’escena espanyola actual, teixeix alguns moments corals d’alegria, festa, música i ball, atorgant-nos una treva en el desencant, però també altres d’incertesa i por pel futur. Perquè un mèrit d’aquest llibre és la creació d’un personatge col·lectiu a partir d’una sèrie de caràcters magistralment delimitats per no caure en els prototips. D’aquesta manera, gaudim d’unes interpretacions de David Luque, que encarna un Fernando en lluita amb si mateix i amb la mala consciència de trair els seus ideals de canvi, i d’Agus Ruiz, que borda la personalitat efusiva d’obrer d’Urbano que creu en el progrés col·lectiu, però que és tan poc decidit com el seu amic de joventut. Marta Poveda, amb la seua versatilitat acostumada, construeix una Carmina amb una fondària desconcertant que transita de la il·lusió juvenil al desengany adult. Per últim, Gloria Muñoz, substituïda per Puchi Lagarde durant els primers dies de la representació per una caiguda en una escala (no sabem si per l’atzar del destí), dona veu, pell i cos a una Paca superba, única supervivent de la generació dels més grans i personatge amb una actitud vitalista indubtable, a pesar de les seues queixes i conscient de la seua sort adversa, que s’aferra a la vida a estiracabells: “¡Ea! No hay que llorar más. Ahora a vivir, a salir adelante!”.
Tanmateix, el temps, tres dècades de disgustos, de lluites i amargors, pujant i baixant els esglaons d’aquella vella escala, acaba esdevenint un cercle viciós que es repeteix i que atrapa als que venen darrere amb els mateixos projectes de canvi i transformació. Seran capaços d’eixir d’aquesta espiral de frustració i desil·lusió? Buero ho deixa a les nostres mans de lectors/espectadors.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario