PER SEMPRE JOVE

La història d’aquesta columna comença amb la petició per col·laborar en un projecte de carrera contestant un qüestionari d’estudiants de primer. Un exalumne em demana amablement si puc respondre a les preguntes de caràcter polític i social i passar-la als meus contactes, per “tenir respostes de gent en una altra franja d’edat”. Li faig cas: la conteste i la difonc. També incloc, per animar a la participació, el comentari irònic que amb aquesta expressió ens diuen carrosses d’una manera molt elegant. Aleshores, de manera gairebé automàtica, es despenja una cascada de respostes divertides que perfectament podrien haver configurat un fil d’aqueixos de l'Ocell cantor. Doncs tira del fil, a veure què passa, m’incita una veu amiga molt radiofònica. Ho prenc com una provocació.       

Una companya de feina em fa veure amb molt d’encert que és generacionalment impossible que ens diguen així: ens dirien velles o milfs (confesse sense pudor. Que he hagut de cercar el significat d’aquest acrònim en anglès). Els nostres alumnes només coneixen les carrosses del Reis d’Orient o, si no, les del dia de l’Orgull Gay, em deixa més clar. Una altra col·lega em reclama que, si és vella, on és la seua pensió. Mentre m’ho comenta, tots els jubilats murris, que conec i als quals els arriba l’enquesta, fan mutis pel fòrum i no es manifesten. En apuntar-los el comentari preocupant sobre el nostre retir, una altra companya m’adverteix que tinc la jubilació a anys llum. Amb encert, una veu malèvola em suggereix que bloquege l’autora d’un missatge així sense miraments. Un vell amic em diu que ell ja és a la categoria de carrozón, mentre un veí em puntualitza que millor això que ser interpel·lats com retaules. Docs mira, sí, almenys les carrosses es mouen, afegeix. Una altra docent es consola autoqualificant-se com a cuarentañera i una altra cita el seu pare per recordar la saviesa que ve associada al fet d’acumular dècades. Aleshores un veu jove es manifesta i s’alegra que em quede tant per la senectut. El pitjor de fer-se gran és que et segueixes sentint jove, sentencia una amiga col·lega. Però que ens vinguin darrere, afirma un altre amb qui vaig compartir els primers anys a aquest ofici i que fa lustres que no veig. Un marrec músic em confessa amb enveja que nosaltres almenys tindrem pensió i que fa anys que ell es sent vell. Pense en la seua candidesa en llegir la missiva i en la reforma que es ve al damunt quan el temporal amaine. Em sorprèn també quan m’informa que aquest és un tema recurrent al seu cercle de gent jove. Com canvien les prioritats! I tant, dic jo, que un alumne de dotze anys l’altre dia va sortir amb el ciri trencat que de major ell volia ser jubilat. L’assabente molt seriosa que ha de posar-se a la cua... i laborar durant molts anys abans. Però una altra companya del curs passat em recorda la sort que tenim de treballar amb gent tan jove, que ens fan mantenir-nos ufanosos també. Clar, per això ells es senten vells. Serà això... Ja m’havia previngut un alumne de fa no pocs anys i que ja es dedica al mateix ofici, que dec tenir alumnes més vells que jo. Escolta, del que s’assabenta una... A la fi, una alegre jubilada pren la veu i el teclat i es despenja del fil, no per donar-nos enveja sinó per fer-me veure la importància que hi haja bona gent caminant. I a veure que li contestes a l’àvia... o a la nínxol, com em fa saber un exalumne, universitari ja, que deien als vells quan ells eren ESO. Jugant amb les paraules, van crear aquesta nova accepció: estar nínxol. Però es cura en salut i declara que a mi encara em queda per estar nínxol. Ja, clar, pense jo. Que ja no et puc suspendre. Ja en van dos. Comence a preocupar-me i a sentir-me vetusta. No obstant això, sembla que està resultant un article lleuger com la nostra insuportable levitat. 

 

Finalment, un altre veí amic em proposa que escriga una columna sobre el tema suggerint-me el títol de “L’edat”. Vaja, com s’estira aquesta corda! Reconec que el títol em sembla una mica insípid però també em fa arribar l’enllaç de Forever Young, la cançó d’Alphaville del 1984 i fa diana sense proposar-s’ho: Do you really want to live forever, forever and ever? I que conste que ell no és cap carrossa. Encara...

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa