LES XIQUETES de PILAR PALOMERO

Les xiquetes és el primer llargmetratge de Pilar Palomero (Zaragoza, 1980). Aquesta personal òpera prima ha guanyat la Bisnaga d’Or al Festival de Màlaga que ha aconseguit celebrar-se malgrat les circumstàncies tan excepcionals que vivim. La directora porta molts anys formant-se i treballant al món del cinema. Palomero ha treballat en documentals, participant en el muntatge, direcció o com a guionista. Ha dirigit curtmetratges dels quals també és autora del guió, com Horta o La nit de totes les coses.

 

Les xiquetes conta la història de Cèlia (Andrea Fandos), una xiqueta tímida i introvertida, que és alumna d’un col·legi de monges a la Saragossa de 1992. Cèlia viu amb la seua jove mare, que és vídua i que a penes és a casa perquè ha de treballar moltes hores per treure endavant la seua filla. Aquesta mare cansada desitja que la seua filla tinga una vida millor que la seua i que no passe per les penalitats que ella ha d’assumir. Però Cèlia està despertant a una adolescència rebel i inquieta. Brisa, una nova companya de classe que ve de Barcelona, que també és òrfena, li mostra un món de descobriments i l’empeny cap al despertar de la vida: les primeres pipades d’amagat a una cigarreta, la curiositat pel sexe, la música moderna dels anys 90, els dubtes sobre les creences heretades. Al context de l’Espanya de les Olimpíades de Barcelona i de l’Expo de Sevilla, Cèlia comença a fer-se preguntes sobre la seua realitat i s’hi troba amb molts silencis i algunes mentides.

 

A aquella Espanya moderna, no tot era tan obert i progressista com sembla. A l’educació que Cèlia rep al col·legi d’Escolàpies encara dominen el conservadorisme i el secretisme, perquè hi ha realitats que és millor ignorar. Totes les dones que van assistir a centres religiosos en aquells anys trobaran molts records d’una educació obsoleta que encara ens ensenyava costura. La complexitat de les relacions familiars i l’assetjament escolar són també temes que apareixen al relat cinematogràfic. El paper de la mare, encarnat per Natalia de Molina, la consagren com una actriu de qualitats interpretatives excel·lents. Els seus silencis són tan significatius com les seues frases. Palomera ha declarat, i es veu a la cinta, que no desitja ajustar comptes amb ningú sinó mostrar l’esquizofrènia en la qual aquella generació vam créixer: la campanya governamental del “Póntelo, pónselo”, que tractava de frenar la pandèmia de la Sida, conviu amb l’estigma social per no seguir el paradigma i la repressió sexual contra les dones.

 

És important el que es conta però també com es conta. Al guió es barregen moments intranscendents, com quan Cèlia demana a la mare la darrera peça de roba de moda, obtenint sempre la mateixa resposta, amb moments de major transcendència i dramatisme, encara que sempre contingut. És per això que les el·lipsis s’omplin de significat per l’espectador en la mateixa línia que la d’una altra pel·lícula germana, Estiu 1993 (Carla Simón, 2017). La càmera usada en format 4/3 ens apropa a la visió miop i amnèsica que volíem mantenir a aquells anys en què pensàvem que havíem deixat enrere tantes coses.

 

Els diàlegs de les xiquetes tenen instants de molta substància. El mètode de treball de Palomera amb aquestes joveníssimes actrius no professionals ha estat la improvisació, perquè desitjava que el seu primer llargmetratge traspués naturalitat i veritat. Qui veu la pel·lícula sols pot pensar que ho ha aconseguit, com també ha assolit una veu pròpia personalíssima que té molt a dir al món del cinema, com els seus personatges femenins. La pel·lícula comença amb un cor de xiquetes fent un exercici gestual amb el qual simulen cantar sense emetre cap so. La pregunta que ens fem al final de la història es si aquestes noies i aqueixa jove mare treballadora, que va a veure-les al festival del col·legi, aconsegueixen aixecar la seua veu, que ressone i s’enlaire més enllà de tot el que pretén retallar el seu vol de llibertat.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu