La paraula que millor
ens defineix és desconcert. Podríem unir-la a incertesa, desassossec i
perplexitat i encara no acabaríem d’explicar l’estat en què ens trobem. Vivim
en un estat d’alarma decretat fa dues setmanes i, amb la certesa que el nostre
confinament durarà, almenys, uns altres quinze dies. Hem presenciat, de sobte,
com la nostra societat ha pegat una frenada tan gran que el dibuix del neumàtic
de les nostres vides ha quedat marcat a l’asfalt del nostre fràgil món. Com a
supervivents d’un accident mortal, encara ens despertem incrèduls fantasiejant
amb la idea que anit somniàvem que vivíem tancats a les nostres cases.
I en tan sols dues
setmanes, tot ha canviat. A la sensació d’estranyesa es summa que la nostra
vida quotidiana més immediata, aquella que pertany al nostre àmbit més privat,
la nostra llar, roman gairebé intacta, mentre les notícies demolidores que ens
arriben de l’exterior ens anuncien que el nostre món sembla caure a trossos. La
pregunta que em faig és si vull que quelcom canvie dins meu després de viure
aquesta experiència que mai no imaginàrem sofrir o preferim lamentar-nos pel
que vàrem perdre i ja no tornarà a ser igual. Tinc la impressió que aquest
confinament pot treure el millor i el pitjor de nosaltres com a éssers humans.
Ja ho estem veient.
Algun lector pensarà que
aquest és un article escrit des de la resiliència acomodada o l’aburgesament
obscè. M’estime més la primera que el segon. I és veritat: no tots els
confinaments són iguals. Pense en aquelles llars on es respira la violència i
el desencís, en aquells on la incertesa econòmica arriba a ser anguniosa, en
les persones que, com la meua mare que va complir anys aquesta setmana, el
passen en soledat, en les famílies dels sanitaris, empleats de supermercats,
camioners, etc. que ixen a posar-hi el coll, en aquells que senzillament no
tenen casa, en els que viuen amuntegats a pisos patera, en aquells que
s’avorreixen com ostres i es pugen per les parets perquè no tenen res a fer. És
veritat, no tots els confinaments són iguals. Ho sé perquè estic confinada a un
minipis de trenta metres quadrats sense vistes al carrer, compartint aquest
espai amb una altra persona. I, tanmateix, crec que podem obrir les nostres
finestres interiors per asomar-nos cap el que hi ha dins, per gaudir d’allò
viscut, d’allò conreat, d’allò llegit, d’allò viatjat que ara ens pot nodrir i
fer-nos sentir vitals, calmats i esperançats, malgrat tota la inquietud.
La situació és
dramàtica, especialment als hospitals. Potser hauríem de reflexionar i fer autocrítica
tots. Quantes vegades hem relativitzat l’impacte en la salut d’aquest virus que
s’acarnissa especialment amb els més vulnerables, els nostres avis? Ho hem fet
de manera gairebé pornogràfica, comparant-lo amb una grip comú, al·legant que
afectava a persones d’edat amb patologies prèvies, com si no importaren i
sentint-nos fora de perill. Parafrasejant a l’antropòloga Margaret Mead, un
col·lectiu que no ajuda els seus membres més febles no mereix el nom de
civilització. Hem criticat i qüestionat per excessives i sobreactuades les
primeres mesures preses fa setmanes i, tanmateix, encara alguns es senten
venjadors dels balcons que ixen a escridassar a qui passeja a la seua mascota o
camina amb el seu fill autista. També em resulta sorprenent la lleugeresa amb
què es critica tot el que les persones responsables de gestionar aquesta crisi
sense precedents fan. Tan bons gestors som de les nostres existències? Ha estat
el nostre comportament tan irreprotxable i modèlic al llarg d’aquesta crisi?
Temps hi haurà d’analitzar els errors comesos i les alertes infravalorades.
Temps hi haurà en què, amb el nostre vot, podrem decidir qui ha estat més a
prop de donar la talla política que aquesta crisi sanitària i humanitària es
mereix. Temps hi haurà de decidir si volem votar a qui defensa la sanitat
pública de manera decidida o a qui s’ha entestat a fer de la nostra salut un
negoci durant dècades. Temps hi haurà d’avaluar si el nostre comportament
depredador amb el planeta mereix un fre i aprenem que és possible habitar-lo
d’una altra manera. Temps hi haurà de tot això i de tornar a tirar-nos els
plats pel cap per demostrar-nos que estem vius. Temps hi haurà. Ara és temps de
reflexió i de romandre units en allò més genuí que tenim: la nostra condició
humana que ha de fer-nos solidaris, comprensius i responsables, més enllà de
tota la resta. I hem de fer-ho separats, cadascú a la nostra casa. Units, però
separats.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Cartell de Javier Parra
No hay comentarios:
Publicar un comentario