DIA
04. HEBRON - JERUSALEM: De bon matí hem tornat a Jerusalem Est. Hem caminat bordejant la Ciutat
Vella deixant a mà dreta la Porta de Jaffa. Un cop hem arribat a la Porta de
Damasc, només ens calia pujar pel carrer Nablus per trobar el Mihbash
Restaurant, el lloc on havíem quedat amb Abu Hassan, un àrab que fa visites
polítiques als territoris ocupats. Hem hagut d’esperar fins que ha arribat una
família d’italians, amb dos adolescents, que han fet tard. Abu Hassan ens ha
preguntat on vivíem i ens ha advertit que els italians mai no són puntuals. Amb
més d’un quart d’hora de retard, hem eixit cap a Hebron quatre italians, una
francesa i dues espanyoles (això diu els nostres passaports i no és cap
acudit). Abu Hassan conduïa el microbús mentre intentava fer-nos alguna
explicació sobre l’altra cara de l’ocupació. Dic que ho intentava perquè la
dona francesa que anava asseguda a la seua vora insistia a intentar parlar-nos
de la seua feina com a terapeuta i de les seues investigacions sobre el llibre
bíblic, el Càntic dels Càntics. Ens ha informat que era amiga de Sant Joan de
la Creu i ens ha deixat ben clar que aquella era la seua quarta estada a
Jerusalem. La dona italiana, que també era terapeuta, l’escoltava amb atenció.
No sé si ho sabeu però hi ha una síndrome de Jerusalem. Dels milions de
viatgers que visiten la ciutat santa cada any, n’hi ha que acaben trasbalsats,
d’una manera mèdicament diagnosticable. Sembla que la Ciutat Vella, atrapada en
el temps, i la petjada dels profetes deixen una impressió tan forta en alguns
turistes que es poden pensar que són Samsó o la Verge Maria encinta. He pensat
si el cas d’aquesta senyora francesa no seria un dels cinquanta que es
diagnostiquen cada any. El primer cas es va documentar al 1930 i ho fa ver el
psiquiatra Hinz Heman. En la actualitat, els pacients són ingressats als
psiquiàtric públic Kfar Shaul, a les afores de Jerusalem Oest. Allà els hi
tenen en observació fins que se’ls passa una mica. Em sembla que, conduint cap
a Hebron, no ens vindrà de pas.
Hem tornat a contemplar i bordejar el mur
de la vergonya. Hi ha trossos en què és de filferro i fa com meandres, dividint
les terres del propis palestins. Aquesta avinentesa impedeix que molts
palestins puguen conrear les seues terres. Abu Hassan ens ha contat que
Cisjordània (nom que rep Palestina) va
ser dividida en tres zones (A, B i C) als Acords d’Oslo al 1993. Els que
pentinem alguna cana recordem aquella instantània d’Isaac Rabin i Yasser Arafat
encaixant les mans mentre Bill Clinton els mira satisfet al bell mig de ambdós.
Aquell tractat havia de ser el principi de la pau definitiva i el reconeixement
dels dos estats: palestí i israelià.
L’Àrea A és controlada per l’Autoritat
Nacional Palestina i comprèn les vuit ciutats palestines i les seues àrees
metropolitanes, com Nablús, Ramala, Belén, Jericó o el 80 % d’Hebron. L’Àrea A
és el 18 % del territori de Cisjordània. Jerusalem Est no hi és inclosa. Aquesta
zona se suposa que és de domini plenament palestí, però des del 2002 que es va
produir l’Operació Escut Defensiu, Israel incompleix la prohibició d’entrar-hi
i s’endinsa principalment de nit per fer detencions de palestins.
L’Àrea B és sota control civil palestí i
control militar israelià. Comprèn el 22 % del territori de Palestina. Hi ha
pobles i no s’han produït assentaments israelians. Per últim, l’Àrea C (amb
control civil i militar israelià) és el 60 % del territori de Cisjordània. En
aquesta zona és on es produeixen els assentaments israelians il·legals,
consentits pel govern. Primer planten quatre o cinc cabanes (edificacions molt
precàries) que els militars enderroquen. Però als pocs dies hi tornen a
aixecar-les i així van fent-se més grans de mica en mica, fins que són
poblacions consolidades. Una situació més dramàtica hi ha a Jerusalem Est. És
el propi govern israelià qui construeix els assentaments i després ofereix els
habitatges a un bon preu. Viure a una assentament és considerablement més barat
que fer-ho a Jerusalem Oest, on el preu del metre quadrat és prohibitiu.
Ja a Hebron, Abu Hassan ha aparcat el seu
microbús i hem pres dos taxis que ens han abaixat al centre de la ciutat. Ell
no pot conduir amb el seu vehicle fins allà. Hem caminat una mica fins que hem
arribat a la Mesquita d'lbrahim on hem vist la tomba d'Abraham i Sarah, la seua
dona, que va engendrar Isaac quan tenia noranta anys segons la Bíblia. Les
tombes d'Isaac, Jacob i les seues dones, Rebeca i Lia, són a la part que ara és
sinagoga. Des de la tomba de Sarah és possible intuir el que passa a l’altra
banda. Hem hagut de treure’ns les sabates i tapar-nos amb una túnica perquè
vestíem amb pantalons. A la part dreta, les dones pregaven separades dels
homes. La mesquita és molt bonica.
Aleshores Abu Hassan ens ha contat els fets
que van ocórrer al febrer de 1994, quan la pau era a tocar. Un divendres, un
israelià, anomenat Baruch Goldstein, va passar tots els controls policials que
avui hem passat nosaltres i, durant l'ofici religiós a la mesquita, va començar
a disparar contra la gent. Va matar vint-i-nou palestins i va ferir tres-cents més.
Els supervivents el van acorralar a una cantonada que ens ha assenyalat amb el
dit i el van ofegar. Goldstein va ser soterrat a Hebron i és lloc de visita per
als israelians. La resposta del govern israelià no fou cercar els possible
còmplices i empresonar-los; va clausurar la mesquita durant nou mesos i va dur
a terme altres mesures de persecució entrant a domicilis privats durant la nit
per intimidar i cometre arrestos. Quan van poder entrar-hi a la mesquita un
altre cop, havia estat dividida en dues parts com l’hem vista avui. Els
musulmans només en tenien el 40 % de la superfície total. A l’altra banda
s’havia construït una sinagoga a la qual s’accedeix des de la part posterior
pujant per unes escales.
Abu Hassan no ens ha
contat que els israelians també van patir la seua massacre. Cada part té la seua
pròpia. Aquesta va ser al 1929. Molt abans de la proclamació de l’Estat
d’Israel al 1948. Els àrabs van matar seixanta-set jueus. Van morir nens i
bebès. Si la visita la fas amb un jueu et porta al cementeri perquè veges la
tomba d’aquests màrtirs. Tampoc no et diuen que hi va haver àrabs que van posar
en perill les seues vides acollint en les seues cases els jueus que fugien
d’acabar morts. Als anys 20 del segle passat, hi va haver una forta immigració
jueva i van començar les tensions entre les dues comunitats que van desembocar
en aquest brutal atemptat.
Hebron té un 80 % de palestins i un 20 % de
colons jueus. La comunitat jueva està composta per quatre-centes o cinc-centes persones.
Hi ha quatre mil soldats israelians protegint-los. El 90 % dels jueus colons
són nord-americans del barri novaiorquès de Brooklyn. Venen amb les seues
famílies, subvencionats per USA i organitzacions sionistes i passen sis mesos o
un any. Després se'n tornen i en venen uns altres. Quina necessitat
tenen de posar en perill les seues vides i la dels seus fills? He llegit també
que aquests colons són
subvencionats també per grups cristians fonamentalistes, perquè creuen que si
els jueus ocupen la terra santa, Palestina inclosa, Jesús tornarà a la terra i
els jueus es convertiran al cristianisme. De moment, els colons jueus tenen les
seus propis carrers per on poden caminar lliurement, si es que hi ha algú
lliure a aquesta terra.
Hebron és una ciutat de cent trenta mil
habitants però no ho sembla en la zona per la qual ens movem nosaltres. Els
carrers estan pràcticament deserts. Tots els dies els palestins d'Hebron han de
passar controls policials, registres i toc de queda per anar a comprar menjar,
visitar les seues famílies, anar a l'escola, entrar i eixir de casa. A les cases
que hi ha tocant la mesquita, els seus habitants no hi poden tenir ganivets ni
cap instrument que talle. Per això, han de portar fruites, verdures, carn i
qualsevol menjar ja tallat abans d’entrar a casa. Per la nit, els controls es
tanquen i els edificis i les cases que estan envoltats de reixes també. No es
pot eixir de cap manera, si no ho autoritzen els militars israelians. Tant se
val si hi ha una urgència mèdica, un part, un incendi o qualsevol altra
contingència. Fa cinc anys hi va haver un incendi en un edifici i hi van morir
cinc nens perquè van trigar massa a autoritzar el desallotjament i deixar-los
fugir. Ho hem vist avui amb els nostres propis ulls.
Quan hem sortit de la mesquita, Abu Hassan
ens ha comprat un gelat com si fórem nens. A aquest lloc és impossible no
sentir-se així. Feia un gust molt bo a meló d’Alger. Me l’he empassat a mos
rodó. A més, he tingut sort i he pres ració doble perquè portava llet i Maria
José no en pot prendre. Mentre xuclava el pal del gelat, hem contemplat com els
soldats israelians escorcollaven dos joves palestins. Els han fet pujar-se les
samarretes per comprovar que no portaven cap explosiu apegat al cos.
Quan hem caminat una mica cap a un carrer
per on només poden caminar els colons, un soldat israelià d'uns vint anys ens
ha demanat el passaport. Abu Hassan li ha preguntat si era nou i ell ha
contestat que no. “No te he vist mai”, li ha soltat. Se li notava que estava
visiblement molest. Quan l’hem deixat, ens ha fet saber la humiliació que
suposa viure així cada dia. I raó no li’n falta.
Avui era el tercer dia d’escola i hem
ensopegat amb un grup nombrosíssim de xiquetes que hi sortien. Venien contentes
i ens saludaven. Quan algú de nosaltres els volíem fer una fotografia, la seua
reacció era ben diversa: unes saludaven a la càmera i somreien com si fórem a
qualsevol altre lloc del món; altres, més tímides, es tapaven la cara perquè no
volien ser enregistrades. Totes portaven una motxilla a l’esquena i una altra a
les mans, nova de trinca, ficada a una bossa de plàstic transparent. Hem pensat
que se l’havien d’haver regalat a l’escola. Potser per això anaven tan contentes.
Les motxilles eren de colors molt vius i alegres, amb figures de Disney ben
conegudes per tots. El muetzí ha començat a cantar cridant a tots a l’oració.
Les nenes seguien amb la seua xerrameca i anaven ficant-se a les cases després
de travessar les reixes. Aquest és el seu dia a dia més quotidià.
Mentre observàvem les nenes, ha passat a la
vora nostra un vehicle militar blindat. La tensió es mastega amb les dents i no
deixa respirar amb normalitat. Al costat de quatre soldats que feien guàrdia,
hi havia una pancarta publicitària. Era d’una organització anomenada Breaking the silence, formada per
soldats israelians veterans. Han decidit de trencar el silenci i donar a
conèixer la situació en què viuen als territoris ocupats. Des dels defensors de
l’ocupació, hi ha hagut alguna campanya per desprestigiar la tasca d’aquests
homes que només conten el que han viscut com a soldats de l’exèrcit israelià.
Hem passat per davant d’una casa on uns
nens jugaven i prenien el bany en una piscina inflable. Pegaven crits i també
es tiraven aigua amb una mànega. Les mares eren assegudes a la vora observant-los.
També ens miraven a nosaltres. Ens hem detingut a uns cinquanta metres i Abu
Hassan ens ha explicat que aquella era la casa d’una família palestina. Van ser
desnonats pel govern israelià. Van reclamar la decisió judicialment i van rebre
el recolzament d’una organització no governamental. Finalment, van aconseguir
tornar a la casa però van rebre una nova notificació per desallotjar-la. Van
tornar a reclamar; aquesta vegada a la Cort Internacional de Justícia i, en
passar el temps, els van tornar a donar la raó. Hi van ser a la casa una altra
vegada. Des de feia un parell de setmanes, els colons hi havien tornat a la
casa. A la façana hi havia una gran bandera d’Israel penjada des del sostre cap
avall. En una cantonada hi havia també una bandera palestina més petita estesa
des d’una finestra.
Hem recorregut un carrer on Abu Hassan no
pot entrar perquè seria detingut. Ja ho va estar fa cinc anys. Ens va dir que
ell ens esperaria en un punt de retorn on ens retrobaríem. Els carrers estaven
completament deserts. Semblava que caminàvem per una ciutat fantasma. Les cases
estaven abandonades y totes les botigues estaven tancades. Les paraules que més
ha repetit al llarg de tot el dia han estat: ‘Enteneu el que vull dir?’ ‘A qui
li importa tot açò?’ Les seues paraules retrunyien dins del meu cap. Ens va dir
que la gent no se’n va perquè no vol que la facen fora de casa seua, però que
vertaderament és molt dur aguantar tota la pressió.
El mercat de la ciutat vella d'Hebron
comença a reobrir alguns negocis lentament. El sostre del mercat està cobert
per plàstics i una protecció metàl·lica. El motiu és evitar que els llencen
objectes des dels habitatges superiors ocupats per israelians. Les autoritats
israelianes no donen els permisos adients per reobrir els negocis o els demanen
els impostos de quinze anys. Hem passat per un negoci local on hi havia una
dona, la més perillosa de tot Hebron, que ven artesania local per ajudar les
dones de la ciutat. Els italians s’han detingut a comprar un suc de magrana.
Hem hagut d’esperar-los. Abu Hassan ha discutit amb l’àrab mentre el preparava
perquè el preu era considerablement més alt que a Jerusalem. ‘Jo els he dit el
preu i ells hi han estat d’acord’, li deia aquell home amb una expressió
esbarrejada als ulls. De vegades, no cal saber àrab per entendre el que diuen.
En la segona intifada, tots els negocis del
mercat antic van ser clausurats i també el mercat de les joies on hem aguaitat.
Ara és una carrer ple d’escombraries i runes perquè els jueus també les
llençaven des de les finestres de les seues cases perquè els àrabs no obriren
les botigues de bell nou. De fet, el carrer roman clausurat per un filat que
acaba en concertines en la seua part superior. Ens va assenyalar una casa on fa
cinc anys els soldats israelians van entrar una nit i es van emportar un nen
molt petit. Van trigar una setmana en portar el nen a casa amb els seus pares.
El nen pateix seqüeles insuperables.
Hem passat a la part àrab d’Hebron que
estava plena de paradetes. Semblava que havíem canviat de ciutat. Des de feia
uns minuts, ens seguia un grup de nens palestins. Devien tenir uns deu o onze
anys. Un d’ells ha intentat agafar-li les ulleres de sol a María José de sobre
el cap on les duia de manera despreocupada. Li he cridat l’atenció pel que
volia fer i m’ha fet un gest perquè callés. Li he tornat el gest de mut i a la
gàbia i s’ha passat el dit índex pel coll com si volgués tallar-lo. M’he quedat
de pasta de moniato. Què ha viscut un nen de deu anys per fer aquest gest a una
dona gran estrangera?
Hem fet una aturada a un bar d’un amic
d’Abu Hassan. Aquest fumava d’una catximba mentre ens treia ampolles d’aigua i
preparava te de menta. L’etiqueta de l’ampolla de plàstic era ben diferent:
verda i amb lletres àrabs. A Jerusalem son blaves i en hebreu. Hem anat
caminant cap al centre de la ciutat per prendre un taxi de tornada. Abu Hassan
aprofitava per fer deturades en algunes botigues. Una de les vegades ha tornat
amb un caputxó de falafel acabat de fer. Una altra ens ha donat uns dolços a
una botiga d’espècies. Per últim, ha portat pa de pita i ens ha tornat a donar
de menjar com si fórem ocellets a un niu.
Quan ha negociat el preu del taxi, hem
tornat fins al seu microbús que estava aturat a la porta d’un taller de
cristall. Amb la calor de l’estiu hi estaven bufant el vidre per fer objectes
bonics. Com bons àrabs, ens han convidat a visitar la seua botiga i veure els
productes que venen. Abu Hassan m’ha preguntat com havíem conegut les seues
visites. Li he parlat d’Eugenio, el nostre amic periodista que viu a Jerusalem.
No el coneixia. He pres el mòbil i li he ensenyat la fotografia que ens vam fer
el dia abans. Ha somrigut i m’ha dit: ‘El conec. No sé com es diu, però el
conec.’ Després d’una nova aturada a la fruiteria, hem deixat Hebron i ha
conduit cap a Jerusalem. Ens ha contat que la vida a Jerusalem és molt cara;
els lloguers tenen un preu desorbitat i costa sobreviure. Ell ha demanat la
llicència d’agent de viatges però tampoc no li la donen perquè saben el peu que
calça. Li hem preguntat si era fàcil deixar Cisjordània i anar a Jerusalem. Ens
ha dit que per anar a Israel cal un permís especial i que són molt restringits.
Has de ser home, tenir almenys quaranta-cinc anys i no estar ficat en política
ni tenir-ne cap relació. Ens ha quedat clar que no es poden moure si no es per
anar-se’n a l’estranger i no tornar-hi. ‘Fas una tasca important’ són les
darreres paraules que li he dit a Abu Hassan alhora que li encaixava la mà.
Hem arribat famolenques i indignades a
Jerusalem, deixant enrere Hebron, la ciutat fantasma. He menjat una bola de
falafel àrab que he comprat enfront de la Porta de Damasc; Maria José no ha
volgut menjar res. Hem tornat a caminar travessant els carrerons de la Ciutat
Vella un cop més cap al Mur de les Lamentacions. Hem fet una aturada a la part del
mur de les dones. He anat observant el comportament de les dones que pregaven.
Un bebè ha començat a plorar perquè una xiqueta el prenia d’una manera una mica
aspra. La xiqueta no tenia més de dotze anys. Hem suposat que era el seu
germanet. Amb tants fills els germans grans tenen cura dels més petits,
especialment les xiquetes.
Abans de visitar el Hakotel Hamaaraví, hem esperat al vestíbul una estona. Vaig fer la reserva feia setmanes per la xarxa des de
casa. Quan he passat per la taquilla, he vist que totes les visites de la
setmana estaven exhaurides. Hem hagut d’esperar a l’entrada una estona. La sala
estava ple de famílies jueves amb molts fills. Ens hem adonat que no hi eren
per fer una visita cultural. A banda del trajecte que nosaltres hem fet, hi ha
altre tipus d’activitats per aquells que professen el judaisme. Ens hem assegut
en una cantonada i he seguit observant. A la meua esquerra, hi havia una
família amb un, dos, tres... he comptat fins a set nens de gairebé totes les
edats. Els pares eren sorprenentment joves: a ambdós encara els mancaven uns
quants per fer-ne quaranta i anaven carregats amb una bona progenitura. Ella
portava la perruca prescriptiva. Les dones jueves casades s’han de cobrir els
cabells com a senyal de modèstia o també poden tallar-se’ls i substituir-los
per una perruca. El marit portava barret, rínxols i abric emblemàtics. El que
més m’ha cridat l’atenció ha sigut el penúltim dels plançons en la línia de
successió, un nen que tot just havia començat a caminar. El darrer encara anava
al braç de la seua mare. Un dels grans donava de menjar galetes als més menuts,
però aquest pollet ha arribat una mica tard al repartiment i s’ha quedat sense
la seua part. Hi ha hagut un moment en què ha caigut i s’ha fet un cop de cap.
La seua reacció immediata ha estat posar-se les mans al cap i fer el gest de
començar a plorar. De seguida ha mirat al seu entorn i s’ha adonat que cap
membre de la seua família el mirava; aleshores s’ha aixecat fregant-se el lloc
on s’havia fet mal i ha continuat explorant. Quin mal li farà la manca d'atenció i de cura? Després, ens han cridat perquè hi
entràrem.
Susanna, un dona jueva gran, ens ha
explicat l’itinerari que hem fet als túnels de la West Wall, com ells el diuen.
Hem fet la visita amb una família de nord-americans amb tres fills. La més
petita d’uns vuit anys estava realment cansada i la mare s’ha parat amb ella.
Susanna anava fent-li preguntes al més fadrí que aguaitava l'adolescència. El
recorregut és al·lucinant i la tasca de recuperació, impressionant. Hem
travessat una moderna sinagoga subterrània feta amb materials nobles i amb una il·luminació
excel·lent. Molt amablement i en un perfecte anglès, ens ha dit que el Mur són
les restes de la paret de l'oest del Segon Temple, destruït a l’any 70 d.C. Amb
una maqueta ens ha anat explicant que el Mur de les Lamentacions és només una
de les parets laterals de contenció de l’antic temple, la que era a l’oest,
concretament. Després de la seua destrucció, els jueus van ser enviats a
l’exili. A la seua tornada, evitaven l’Esplanada de les Mesquites perquè tenien
por de trepitjar el lloc sagrat on hi era l’antic temple. Susanna ens ha
conduit pels túnels i passadissos tocant la part baixa del Mur. De tant en
tant, ens eixien al camí nens jueus que jugaven i cridaven o dones apegades al
Mur pregant i plorant.
Els arqueòlegs israelians estan bojos amb
la idea de trobar restes del Primer Temple, que va construir el rei Salomó a
l’any 960 a.C., però no hi ha manera. No ensopeguen amb cap pedra d’aquella
daurada època. La família americana se n’ha anat abans d’acabar la visita i una
grup nombrós d’italians ha arribat i ens han dit que havien fet tard. Alguns
homes portaven la quipà. Hem continuat el trajecte pels laberints conduits per
Susanna, que portava els seus cabells tapats amb un mocador. La visita guiada
ha acabat en un aljub. Tots miràvem encuriosits i escoltàvem Susanna. De sobte
hem descobert un petit vaixell a l’aigua en forma de quipà. Mirant amunt se li
ha escolat i mira que la porten enganxada amb forquilles. Susanna s’ha
acomiadat amb afabilitat agraint-nos el nostre interès. Ens ha dit que ella va
nàixer als USA i fa molts anys els seus pares van decidir tornar a casa, Israel.
Al dia d’avui he arribat a una conclusió: mai no entendré el que passa aquí,
zona zero.
Dilluns, 26 d’agost de
2019
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Foto: María José Mier Caminero
No hay comentarios:
Publicar un comentario