LLUMS DE BOHÈMIA

Per a María Dolores Amorós i per a José Antonio Sánchez Palomo.

I per a totes les professores de Literatura que conec i estime.

 

Luces de bohemia de Valle-Inclán apareix publicada per entregues en el setmanari España a l’any 1920. Al 1924 es publica el llibre, amb tres escenes afegides: la II, la VI i la XI. L’obra presenta l’última nit de la vida de Max Estrella, poeta miserable i cec, acompanyat del seu gos pigall, don Latino de Hispalis. Valle es va inspirar en Alejandro Sawa, coetani seu amb circumstàncies semblants al protagonista. L’obra és una paràbola tràgica i grotesca de la impossibilitat de viure a una Espanya deforme, injusta, opressiva i absurda, perquè “nuestra tragedia no es una tragedia.”

 

Així comencen els apunts de Batxillerat que desenvolupen un estudi crític de l’obra perquè, des dels anys 80 del segle passat, la immensa majoria dels alumnes de COU, primer, i de 2on Batxillerat, després, hem llegit aquesta obra per primera vegada. Quan els lectors primerencs s’enfronten al llenguatge retòric i canalla valleinclanesc, la major part de les vegades (no vaig ser una excepció) acabem demanant auxili a les nostres socorregudes professores de Literatura que, un cop acabat el primer apropament lector, inicien una exegesi que esbrossa el bosc mental adolescent i posa ordre a una naturalesa florent, quan “ya pasa de tres [años] que me visita el nuncio”… És aleshores quan els deixebles novells ingressem en l’univers cultural del desencant adult ungits per les lletres d’aquest clàssic modern hispànic, perquè “en España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo.” No obstant, no us afligiu, dilectes lectors, perquè això ocorria a l’Espanya dels anys 20 del segle XX, no a l’actualitat, com diria aquesta cínica professora de Literatura, d’ara o la d’antuvi, encara que “España es una deformación grotesca de la civilización europea.”

 

Enguany s’ha complert el primer centenari des que Luces de bohemia es va publicar com a llibre. Parla de l’Espanya que fou i amb la qual encara es poden establir massa paral·lelismes. Només caldria canviar alguns noms propis que fan referència a polítics i monarques (o no) perquè l’obra mantinga intacta la seua vigència. El que no saben molts espectadors i lectors actuals és que no es va representar fins el 1963 a París i a Espanya hi van haver d’esperar fins el 1970, al muntatge de José Tamayo. El que resulta sorprenent, a més, és que no hagués pujar mai a les taules del també centenari Teatro Español. Al 2024 ha ocorregut i restarà com a efemèride per ser recordada. “¡Admirable!”

 

Eduardo Vasco ha dirigit un muntatge brillant, que es manté fidel al text impecable de Valle, amb un total de vint-i-cinc actors –elenc nombrosíssim que ja no s’hi veu–, per encarnar als trenta-quatre personatges de l’obra,  amb còmics amb una reconeguda trajectòria i unes interpretacions excel·lents amb Antonio Molero com a Latino de Hispalis, el gran fantotxe; Ernesto Arias com a Rubén Darío; César Camino com a don Filiberto i el sublim borratxo de la taverna de Pica Lagartos; Alejandro Sigüenza com a Basilio Soulinake; María Isasi com a la Pisa Bien; o Toni Misó com a Venancio, Pica Lagartos. L’escenografia és sòbria i senzilla, amb un attrezzo del qual treuen molt de partit i un magnífic vestuari de Lorenzo Caprile que ens trasllada al primer terç del segle XX. A través d’una il·luminació excepcional, Vasco salva les dificultats de la posada en escena d’aquesta obra que es desenvolupa en tretze espais diferents d’aquest Madrid nocturn i bohemi. La música en directe posa el colofó a un muntatge clàssic que serà recordat. “En España podrá faltar el pan, pero el ingenio y el buen humor no se acaban.”

 

Tots aquests són motius suficients per haver assistit a la representació del primer esperpent valleinclanesc que ha esgotat entrades en totes les seues funcions i que tornarà al cartell del Teatro Español en 2026. Però, també serà rememorada per la interpretació excel·lent de Ginés García Millán com a Max Estrella, un personatge complex i esplèndid, que dista molt d’ésser una figura noble, però assoleix moments d’indubtable grandesa. En ell s’hi barregen l’humor i la queixa, la dignitat i la  humiliació. Junt amb el seu orgull, té una amarga consciència de la seua mediocritat. El seu ressentiment de fracassat resulta ridícul i patètic. En Malaestrella, destaquen la seua creixent fúria contra la societat i el seu sentiment de fraternitat cap als oprimits. Per això, “el sentido trágico de la vida española solo puede darse con una estética sistemáticamente deformada.”

 

Potser al matí següent d’assistir a la representació, s’aixecaran esperpèntics com algun vell professor de Literatura que va renunciar als seus somnis poètics i va acabar fent controls de lectura tipus test i tinguen pretensions de torejar al buey Apis, vulguen desdejunar xurros amb la Pisa Bien o potser sobreviure amb la il·lusió d’un dècim de loteria capicua que podria ser premiat, per acabar morint de fred sabent que no ingressaran en la docta Casa ni seran immortals. “¡Cráneo previlegiado!”

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu