domingo, 24 de diciembre de 2017

21D: POSVERDAD

Todos aquellos que no estén de acuerdo con lo que aquí escribo tildarán este artículo de posverdad, de manipulación de la realidad. Es lo que ocurre en los últimos tiempos: calificamos de demagogos a aquellos que no piensan lo mismo que nosotros, llegamos incluso a invalidar intelectualmente su pensamiento. No obstante, los resultados del 21D son los que son. Cada cual puede ver el vaso medio lleno o medio vacío. Pienso que la auténtica jornada de reflexión tendría que ser el día después; para unos más que para otros.

M. Rajoy convocó las elecciones en Cataluña después de la aplicación del artículo 155 como consecuencia de la DUI proclamada por el Parlament el 27 de octubre. Tomó todas aquellas decisiones para restituir la legalidad en Cataluña. Sin entrar en legitimidades, su celebración ha arrojado unos resultados claros al respecto: No al 155 – 78 escaños / Sí al 155 – 57 escaños; Puigdemont – 34  / Rajoy – 4. Los votos de la mayoría de los catalanes parecen indicar que consideran que el gobierno cesado es el legítimo, pues ha sido refrendado en las urnas por segunda vez, además, con el mismo orden de partidos: República catalana – 70 / Monarquía parlamentaria – 57. Es más, República – 78 / Monarquía – 57. Sin embargo, la CUP, que opta claramente por la unilateralidad, ha pasado de 10 diputados en 2015 a 4 asientos. Por su parte, Junts per Catalunya y ERC han hablado de bilateralidad en sus campañas electorales. Es lógico interpretar que los votantes independentistas consideran que es necesario el diálogo con el gobierno de España, aunque este por el momento parece no querer mover ficha. Los costes institucionales y personales que la desobediencia suponen resultan demasiado dramáticos. Recordemos que cuatro personas se encuentran privadas de libertad y otras cinco, a mil kilómetros de sus familias y su hogar. ¿Tomará Europa, por fin, cartas en el asunto?

Ciudadanos ha sido el partido más votado con 36 diputados sumando casi 67.000 votos más, aunque el bloque constitucionalista suma 57, muy lejos de los 68 de la mayoría absoluta. Por su parte, el bloque independentista ha conseguido una nueva mayoría absoluta. Han perdido dos diputados y porcentaje de población que les apoya (47.5 %), aunque suman casi 97.000 votos más. Rajoy ha declarado que los resultados no eran los deseados, pero que el independentismo pierde apoyos. ¿Es eso cierto? ¿Por qué tiene tanto miedo entonces a un referéndum pactado? Otras preguntas que me hago es si estos resultados le llevarán a la reflexión y a entablar un diálogo con el nuevo gobierno catalán, si por fin reconocerá que en Cataluña hay un problema político que solo puede solucionarse haciendo política. De nada han servido la presión judicial y policial, más bien para agravarlo.

Hay otras lecturas de los resultados que me parecen importantes y que no se han puesto apenas en el foco. Los partidos que defienden el modelo de escuela catalana vigente, que opta por la inmersión lingüística, han logrado 95 escaños, frente a los 40 que están en contra. La pluralidad de la sociedad catalana parece estar de acuerdo en un modelo educativo que lleva años funcionando con rigor y eficacia, frente a los intentos de desacreditarla con acusaciones de adoctrinamiento cuestionando a los profesionales de la educación.  

Por último, los escaños que han logrado los partidos de ideología conservadora son 74 frente a los 44 que han conseguido los partidos progresistas. Reconozco que ahora mismo no sé muy bien dónde situar los 17 diputados del PSC. Disculpen mi confusión y mi ignorancia. Me resulta llamativo este resultado en una sociedad en la que el 70 % de las personas se declaran progresistas y de izquierdas. Los dos partidos más votados (Cs y JxCat) son de centro-derecha. Ya fue significativa la presencia de mujeres en minoría en las listas de todos los partidos políticos.

De todos modos, no hagan caso de nada de esto porque lo escribo mientras los niños de San Ildefonso entonan su letanía. Será posverdad, simple manipulación de la realidad.

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el periódico ‘Ágora Alcorcón’


domingo, 17 de diciembre de 2017

EL PETIT PRÍNCEP

Baixant del Castell de Shobak, sota un sol encegador enming del desert, em vaig trobar un petit príncep beduí a la vora del camí. Jo no tenia cap avioneta espatllada, però les meues passes eren cansades i em sentia assedegada. El cor se'm va capgirar davant aquella trobada inesperada. Les pedres que deixava a cada banda havien adquirit un forma infantil. Era un miratge? Vaig pensar que el meu petit príncep beduí em demanaria que li dibuixara un be. Però no em va dir res; només em va mirar i va somriure. Ja havia perdut alguna dent de llet. El seus ulls eren negres com una nit estrelada. Em vaig apropar i li vaig parlar. Ell ni va intentar contestar-me. Només mirava i somreia. Mantenia el seu cosset dempeus amb dignitat despistada. El meu petit príncep beduí no em va demanar cap dibuix, perquè era un pastoret de cabres al desert. 

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu

domingo, 10 de diciembre de 2017

#MeToo

El movimiento #MeToo que denuncia los casos de acoso sexual ha sido elegido ‘persona del año 2017’ por la revista Time. La difusión en las redes sociales del hashtag #MeToo, a propuesta de la actriz estadounidense Alyssa Milano, prendió la mecha el pasado octubre y dio voz a cientos de miles de mujeres que confesaron haber sido víctimas de abusos. Este fenómeno, concebido originariamente hace diez años por Tarana Burke, ha sacado a la luz un problema endémico silenciado de manera deliberada: la violencia que sufrimos, con demasiada frecuencia, las mujeres en nuestra vida diaria. Durante años, las mujeres definieron el acoso sexual que sufrían como algo de lo que no se hablaba, como algo privado, como un peaje necesario que había que pagar para promocionarse en el ámbito profesional, como algo de lo que estar avergonzadas. Esas son precisamente algunas de las marcas que el abusador deja sobre la víctima: la vergüenza y el miedo a hablar.

Este fenómeno viral nos ha ayudado a descubrir la colosal escala del problema, a darnos cuenta cuán necesaria es una auténtica educación en igualdad entre hombres y mujeres y a comprobar que todos deberíamos ser femenistas, como afirma la autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. Por desgracia, como toda violencia ejercida contra las mujeres, abarca todas las clases sociales, todas las profesiones, todas las razas y prácticamente todos los rincones del mundo. La diferencia se encuentra en las formas de hacer explícito este abuso de poder: de formas sutiles en las que la mujer es interpelada a realizar las tareas más ingratas, con una mayor presión profesional, hasta la violencia manifiesta que llega a las cotas más brutales en los casos de acoso sexual o violación.

Algunas voces han alertado de la polarización del discurso que este tipo de campañas suscita, de la actitud condescendiente hacia la voluntad de las mujeres que pueden despertar y del contexto de pánico sexual que se instala en la sociedad. Pienso que quien utiliza estos argumentos no es consciente de la envergadura del problema o, por fortuna, no ha sufrido esta violencia. Por supuesto que no todos los hombres son violadores ni abusadores en potencia, pero necesitamos que ellos sean conscientes de la situación de privilegio en la que han sido educados para que se conviertan en nuestros aliados para erradicar esta lacra. Todos, ellos y nosotras, debemos ser lúcidos a la hora de reconocer todos los tics machistas a los que estamos sometidos en nuestra actividad cotidiana; además, ellos deben estar dispuestos a renunciar a ejercer ese estatus de poder sobre las mujeres con las que trabajan. Solo así conseguiremos una igualdad plena, sin tutelas y que esa violencia silenciosa contra las mujeres no se perpetúe y llegue a manifestaciones humillantes y delictivas. ¿Cómo podemos conseguir revertir esta situación? Solo cabe una respuesta: con más educación, más educación, más educación. Por último, quisiera añadir solo una cosa más: #MeToo, #YoTambién, #JoTambé.

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el periódico 'Ágora Alcorcón'



domingo, 3 de diciembre de 2017

RECORDANT PETRA...

Petra era un dels llocs de la llista per visitar algun dia. Feia uns anys que no viatjava a un país àrab. Recórrer la Ciutat amagada ha estat una experiència vital única. Quan comences a travessar el congost del Siq, alguna cosa comença a bullir dins teu. Les pedres t'abracen i et capbusses en un lloc on la natura ha esculpit una obra d'art natural. I tu hi ets a dintre per gaudir-ne... Paga la pena caminar  a poc a poc, deixar-se prendre per tanta màgia. Petra va estar amagada dels ulls humans gairebé mil anys. A mesura que t'apropes a la fi, saps que un Tresor t'espera, com un tribut a la bellesa. L'emoció comença a pujar per la gola com un sanglot. Petra és un regal de la natura i dels nabateus. És un joc tan especial que comences a caminar sense parar i els kilòmetres cauen als teus peus i tant et fa el sol i la calor intensos (bé, una mica sí...). La sorra vermella de Petra va prenent-te per les cames. Quan arribes al Monestir, després de la pujada, la pols ja t'ha esquitxat el cor. Però encara et queda camí per recórrer i vols viure-ho tot. A la nit, exhaurida després d'haver gaudit de tanta bellesa, sent que la meua capacitat pulmonar i mental s'han eixamplat. Quin goig seria arribar així a la fi del meus dies! Aneu a Petra...

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu


domingo, 26 de noviembre de 2017

TOTS A LA PRESÓ

Els esdeveniments vessen a Catalunya. La sensació d’ésser a una muntanya russa política produeix vertigen. Els sentiments d’angoixa, alleujament, temor i il·lusió es succeeixen al món emocional dels catalans i d’aquells que ens sentim part d’aquest petit territori d’Europa. Els ressons berlanguians prenen caire dramàtic quan es colpeja a persones que pretenen exercir el seu dret a vot o es fica en la presó a càrrecs públics elegits democràticament pel poble. Els polítics, encarregats de treballar pel benestar de la població, incendien el panorama polític. Alguns es comporten com a autèntics piròmans. En els moments en què la situació sembla reconduir-se cap a la negociació, el caïnisme ibèric aflora i acaba imposant-se. Al pols entre Espanya i Catalunya ningú no cedeix, ningú no reconeix errors. Espanya és més poderosa i imposa la seua llei que el govern presidit per Rajoy interpreta de la manera més dura. Uns quants voldríem aqueix mateix rigor legislatiu i executiu en altres qüestions. Europa, amb la seua habitual desídia, mira cap a un altre lloc.

A la fi del carrusel, s’imposa la idea que vivim en un estat de dret amb una qualitat democràtica baixa, deficient. Guanya la decepció i el desconcert. Impera la llei del més fort que domina els mecanismes legals i judicials. La separació de poders esdevé una farsa mal interpretada. Judicialitzar un problema polític no millora la situació gens, l’empitjora perquè fa pujar el to de crispació i indignació i polaritza les posicions. La desafecció d’una part important dels catalans arriba a un punt de no retorn.

Qui pense que el problema polític català es resoldrà a base de cops de decrets-llei a la taula s’equivoca. Tampoc quedarà resolta la nit del 21-D. Una alta participació ciutadana a les eleccions del 21-D és necessària, gairebé imprescindible, perquè la realitat política del país quede retratada. Però qui opine que, després de les eleccions catalanes, el conflicte es resoldrà sol s’equivoca completament. La veu dels ciutadans ha de ser escoltada –hauria d’haver estat convocada a un referèndum pactat fa molt de temps–, però  independentistes i constitucionalistes hauran de seure a la taula i dialogar, sense demonitzar l’oponent polític. Els resultats que deixen les urnes han d’ésser assumits i respectats per ambdues parts. És inquietant que una d’elles ja haja manifestat quines són les seues intencions si el resultat no li és grat. Resulta paradoxal que un Estat, amb governs de diferent signe polític, s’haja assegut a negociar amb una banda terrorista en diverses ocasions i es negue a fer-ho amb polítics independentistes. Sense diàleg, acord i urnes no hi haurà una eixida digna al conflicte, una solució duradora i democràtica que no cerque la humiliació de la part més feble.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu


domingo, 12 de noviembre de 2017

CATALUNYA

Sou clam
i el vostre crit arriba fins aquí
sacsejant les nostres consciències.
Sou sageta de llum que assenyala
un horitzó inèdit de dignitat.
Sou verí que contagia la sang
de somnis de pau i llibertat.
Sou llampec que deixonda els ulls
ensopits per la por, encegats d'odi.
Sou odissea que camina avui
decidida, clara cap a un demà
de justícia i esperança.
Sou i sereu clam.
Begoña Chorques Fuster
Del poemari inèdit 'Desobediència'


domingo, 5 de noviembre de 2017

TODOS A LA CÁRCEL

Los acontecimientos se desbordan en Cataluña. La sensación de estar en una montaña rusa política produce vértigo. Los sentimientos de angustia, alivio, temor e ilusión se suceden en el mundo emocional de los catalanes y de los que nos sentimos parte de este pequeño territorio de Europa. Los ecos berlanguianos adquieren tintes dramáticos cuando se golpea a personas que pretenden ejercer su derecho al voto o se encarcela a cargos públicos elegidos democráticamente por el pueblo. Los políticos, encargados de trabajar por el bienestar de la población, incendian el panorama político. Algunos se comportan como auténticos pirómanos. En los momentos en que la situación parece reconducirse hacia la negociación, el cainismo ibérico aflora y acaba imponiéndose. En el pulso entre España y Cataluña nadie cede, nadie reconoce errores. España es más poderosa e impone su ley que el gobierno presidido por Rajoy interpreta de la manera más dura. Unos cuantos quisiéramos ese mismo rigor legislativo y ejecutivo en otras cuestiones. Europa, con su habitual desidia, mira hacia otro lado.

Al final del carrusel, se impone la idea de que vivimos en una estado de derecho con una calidad democrática baja, deficiente. Gana la decepción y el desconcierto. Impera la ley del más fuerte que domina los mecanismos legales y judiciales. La separación de poderes se convierte en una farsa mal interpretada. Judicializar un problema político no mejora la situación en nada, la empeora porque eleva el tono de crispación e indignación y polariza las posiciones. El desapego de una parte importante de los catalanes llega a un punto de no retorno. 

Quien piense que el problema político catalán se resolverá a base de golpes de decretos-ley en la mesa se equivoca. Tampoco quedará resuelta la noche del 21-D. Una alta participación ciudadana en la elecciones del 21-D es necesaria, casi imprescindible, para que la realidad política del país quede retratada. Pero quien opine que, tras las elecciones catalanas, el conflicto se resolverá solo yerra rotundamente. La voz de los ciudadanos debe ser escuchada –debería haber sido convocada a un referéndum pactado hace mucho–, pero independentistas y constitucionalistas deberán sentarse a la mesa y dialogar, sin demonizar al oponente político. Los resultados que arrojen las urnas deben ser asumidos y respetados por ambas partes. Es inquietante que una de ellas ya haya manifestado cuáles son sus intenciones si el resultado no le satisface. Resulta paradójico que un Estado, con gobiernos de distinto signo ideológico, se haya sentado a negociar con una banda terrorista en varias ocasiones y se niegue a hacerlo con políticos independentistas. Sin diálogo, acuerdo y urnas no habrá una salida digna al conflicto, una solución duradera y democrática que no busque la humillación de la parte más débil.

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el periódico 'Agora Alcorcón'


jueves, 26 de octubre de 2017

AUTORETRATS

Al número de setembre de la revista 'Descubrir el arte', trobareu dos rostres familiars... Som a un dossier sobre autoretrats, Arturo Arnalte, un boc amic i cap de redacció, ens ha volgut immortalitzar. Ell també hi és a una de les fotografies! Ha estat molt divertit i em sembla que ha quedat bé...







domingo, 8 de octubre de 2017

POEMA "PLURALISME"

“Przyśniło mi się, że czegoś szukałam.”
Wisława Szymborska

A les nostres pells s’ajunten dos pobles
rivals d’antany que lluiten fent l’amor.
Són dues cultures que avui clivellen
antigues traïcions i enemistats,
fràgil joc de contraris que s’atreuen
i es foragiten mútuament. 
No puc defugir de la meua pell,
així arribe assedegada a la teua 
per abeurar-me amb voluptat ardent. 
Genives i saliva que s’entenen
i es mosseguen en llengües diferents,
tradicions que marxaran de la mà,
que es trobaran en el despreniment. 




PLURALISMO

“Soñé que estaba buscando algo.”
Wisława Szymborska

En nuestras pieles se unen dos pueblos
rivales de antaño que luchan haciendo el amor.
Son dos culturas que hoy resquebrajan
antiguas traiciones y enemistades,
frágil juego de contrarios que se atraen
y se alejan mutuamente.
No puedo huir de mi piel, 
así llego sedienta a la tuya
para empaparme con voluptuosidad ardiente.
Encías y saliva que se entienden
y se muerden en lenguas diferentes,
tradiciones que irán de la mano,
que se encontrarán en el desprendimiento.

Begoña Chorques Fuster
OLOR DE POMA VERDA
Ed. Neopàtria, 2016

domingo, 1 de octubre de 2017

ON VAS, ESPANYA?

On vas, Espanya? O millor dit, per què? Per què el president Zapatero va prometre respectar l’Estatut que aprovés el Parlament català i que votarien els catalans i no ho va complir? Per què el diputat del PSOE Alfonso Guerra va haver d’afirmar que havien raspallat l’Estatut a les Corts deixant-lo “limpio como una patena”? Per què era tan ofensiu el terme nació de l’Estatut? Per què el PP va començar una campanya de recollida de signatures contra l’Estatut? Per què aquest mateix partit va presentar un recurs d’anticonstitucionalitat al Tribunal Constitucional? Per què el que a altres autonomies es va donar per bo per part del PSOE i el PP no fou possible a Catalunya? Per què? Per què s’han criminalitzat idees polítiques que s’han defès al Parlament espanyol per la via democràtica i pacífica simplement perquè no es compartien? Per què mai fou possible el diàleg amb Catalunya? Per què havien d’espanyolitzar els nens catalans, segons el senyor Wert, ministre d’Educació? Per què es va qüestionar la normalització de les escoles catalanes i es van fomentar polítiques lingüístiques contra el català? Per què? Per què no van poder seure el President de la Generalitat i el President del Govern espanyol per fer front al problema territorial català? Per què el govern presidit per Mariano Rajoy va donar l’esquena a les massives manifestacions de la Diada dels darrers anys? Per què la resposta a la creixent desafecció dels catalans ha estat la desídia i la pusil·lanimitat? Per què es va encausar, es va condemnar i es va inhabilitat el president Mas i part del seu govern per celebrar la consulta del 9-N? Per què l’única resposta que es va donar al problema polític fou mitjançant la via judicial? Per què? Per què creuen que declarant il·legal un referèndum desapareixerà un conflicte que no s’ha fet res per solucionar? Per què es persegueix judicialment els líders polítics catalans independentistes, elegits en les urnes pels catalans? Per què es violen o es limiten els drets fonamentals com el dret de reunió i la llibertat d’expressió recollits a la Constitució espanyola? Per què s’ha imputat a més de set-cents alcaldes catalans per pretendre facilitar la votació del 1-O? Per què s’ha aplicat l’article 155 per la porta d’enrere, s’ha suspès l’autogovern català i s’han intervingut els seus comptes? Per què s’han intervingut més de cent institucions catalanes, moltes d’elles culturals, com algunes universitats i la Institució de les Lletres Catalanes? Per què? Per què hem recorregut aquest camí de quaranta anys de democràcia, molt imperfecta però democràcia al cap i a la fi? Per escorcollar impremtes? Per confiscar paperetes? Per prohibir actes d’expressió d’idees? Per detenir representants polítics públics? Tot això, per què? per a què? On vas, Espanya?

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu


domingo, 24 de septiembre de 2017

¿DÓNDE VAS, ESPAÑA?

¿Dónde vas, España? O mejor dicho, ¿por qué? ¿Por qué el presidente Zapatero prometió respetar el Estatuto que aprobara el Parlamento catalán y que votaran los catalanes y no lo cumplió? ¿Por qué el diputado del PSOE Alfonso Guerra tuvo que afirmar que habían cepillado el Estatut en las Cortes dejándolo “limpio como una patena”? ¿Por qué era tan ofensivo el término nación del Estatut? ¿Por qué el PP inició una campaña de recogida de firmas contra el Estatut? ¿Por qué este mismo partido presentó un recurso de anticonstitucionalidad en el Tribunal Constitucional? ¿Por qué lo que en otras autonomías se dio por bueno por parte del PSOE y el PP no fue posible en Cataluña? ¿Por qué? ¿Por qué se han criminalizado ideas políticas que se han defendido en el Parlamento español por la vía democrática y pacífica simplemente porque no se compartían? ¿Por qué nunca fue posible el diálogo con Cataluña? ¿Por qué había que españolizar a los niños catalanes, según el señor Wert, ministro de Educación? ¿Por qué se cuestionó la normalización de las escuelas catalanas y se fomentaron políticas lingüísticas contra el catalán? ¿Por qué? ¿Por qué no se pudieron sentar el President de la Generalitat y el Presidente del Gobierno español para afrontar el problema territorial catalán? ¿Por qué el gobierno presidido por Mariano Rajoy dio la espalda a las masivas manifestaciones de la Diada de los últimos años? ¿Por qué la respuesta a la creciente desafección de los catalanes ha sido la desidia y la pusilanimidad? ¿Por qué se encausó, se condenó y se inhabilitó al president Mas y parte de su govern por celebrar la consulta del 9-N? ¿Por qué la única respuesta que se dio a un problema político fue a través de la vía judicial? ¿Por qué? ¿Por qué creen que declarando ilegal un referéndum desaparecerá un conflicto que no se ha hecho nada por solucionar? ¿Por qué se persigue judicialmente a los líderes políticos catalanes independentistas, elegidos en las urnas por los catalanes? ¿Por qué se violan o se limitan derechos fundamentales como el derecho de reunión y la libertad de expresión recogidos en la Constitución española? ¿Por qué se ha imputado a más de setecientos alcaldes catalanes por pretender facilitar la votación del 1-O?¿Por qué se ha aplicado el artículo 155 por la puerta de atrás, se ha suspendido el autogobierno catalán y se han intervenido sus cuentas?  ¿Por qué se han intervenido más de cien instituciones catalanas, muchas de ellas culturales, como algunas universidades y la Institució de les Lletres Catalanes? ¿Para qué? ¿Para qué hemos recorrido un camino de cuarenta años de democracia, muy imperfecta pero democracia al fin y al cabo? ¿Para registrar imprentas? ¿Para confiscar papeletas? ¿Para prohibir actos de expresión de ideas? ¿Para detener representantes políticos públicos? Todo esto, ¿por qué? ¿para qué? ¿Dónde vas, España?

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el periódico 'Agora Alcorcón'


domingo, 17 de septiembre de 2017

EL DRET A ESTIMAR

El dret a estimar és una exposició de la fotògrafa Isabel Muñoz (Premi Nacional de Fotografia 2016). Aquesta interessant mostra es pot visitar fins finals de setembre a CentroCentro Cibeles, seu de l’Ajuntament de Madrid. Es troba integrada al marc de les activitats organitzades pel World Pride 2017. Muñoz intenta fer-hi un recorregut per la realitat social LGTBI actual del nostre país. Es tracta d’un itinerari geogràfic i temporal per la diversitat d’un col·lectiu que no és uniforme ni homogeni.

Un mèrit que s’apunta l’exhibició és l’ampli espectre social que abasta. Hi podem trobar persones anònimes, professionals, activistes, intel·lectuals, gent corrent... que tenen diferents edats. El caràcter intergeneracional de l’exposició trenca tòpics, subratlla la natura plural del col·lectiu LGTBI i integra adolescents, adults i gent gran que reivindiquen el seu dret a estimar qui ells desitgen. Els adolescents que es planten enfront de la càmera de Muñoz conversen amb els activistes dels anys 70 i 80, que van lluitar pel reconeixement dels nostres drets, mentre els més grans els observen des del desencant i la llibertat que els concedeix l’edat i les persones transgènere esperen desafiants i impacients la normalització de la seua reivindicació. Enmig de tots i a la seua vora, som la resta. Per a tots sona el despertador pels matins que ens assenyala la singladura diürna que ens espera.

Hi ha dos trets que destaquen a la mostra d’Isabel Muñoz. La primera és una característica fonamental a l’obra d’aquesta artista: la sensualitat del cos humà. Muñoz, amb la seua peculiar perspectiva, cerca la bellesa de tot cos humà i aconsegueix enxampar-la. Ho fa, per una banda, mitjançant la captació del detall, aqueix fragment fugaç que pot passar desapercebut fàcilment. El segon és la mirada: la de la fotògrafa que aguaita el món intern de l’ésser humà que fotografia; i la de persona retratada que mira la càmera, involucrada en una relació de complicitat única amb la Isabel, en paraules d’Arturo Arnalte, promotor d’aquest projecte. D’aquest vincle entre artista i model puc parlar en primera persona. Abans de la sessió fotogràfica, Muñoz duu a terme una entrevista amb les persones que retratarà, per conèixer la seua història, els seus fracassos, les seues il·lusions... I ho fa francament, obrint les seues pròpies carns amoroses al seu objecte-subjecte artístic, perquè Muñoz retrata subjectes, no objectes, i sap que és fonamental arribar a les seues entranyes per aconseguir la seua implicació. Sols així flueix el diàleg visual entre l’ànima de la fotògrafa i la psique de qui es posa davant el seu objectiu. Acabada la sessió fotogràfica, una sensació estranya t’envaeix: algú ha escrutat la teua intimitat i l’ha captada i compresa amb un llenguatge artístic inèdit.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Fotografia original d'Isabel Muñoz


domingo, 10 de septiembre de 2017

OBELISCO

A mí ya no me gusta la Feria. Eso no se puede decir a los desconocidos, sobre todo, si son de fuera. Te lo digo a ti porque eres familia. Y mira que me ha gustado y lo he pasado bien estos cinco días de fiesta. Los mejores años fueron cuando era joven y todavía no estaba casada… Pero la he conocido desde bien pequeña, cuando veníamos con mi padre en el carro, burrun-burrun, desde la Fuente de San Pascual. En aquellos tiempos las carreteras no eran como ahora, ni tenían nada que ver. Enseguida que entrabas en el pueblo dejabas a un lado el Calvario Alto y tropezabas con la feria de los animales en la Plaza de San Pedro, justo delante de la Beneficencia. A mí los caballos me daban miedo: los veía tan grandes y yo era tan pequeña…Cómo ha pasado el tiempo y cómo han cambiado las cosas. Tú eres muy joven y no te puedes hacer una idea de la transformación que ha sufrido la vida. Como del cielo a la tierra…

¿Cómo se dice eso que has traído? Obe… Obel… ¡Obelisco! No sé por qué me cuesta tanto recordar esta palabra: obelisco, obelisco. A la feria no vayas si no tienes dinero, porque verás muchas cosas y no comprarás nada. ¿Y dices que lo has comprado en la Feria? Ay, no, cómo tengo la cabeza, que ya me has dicho que no… Que no es de la Feria, que lo has comprado en el viaje que has hecho. ¿Dónde era? Eso, Egipto… ¿Por dónde está? Yo estoy muy mal en aritmética… Cuando era niña, lo que más recuerdo de la Feria eran los almuerzos con mi padre en la Plaza del Mercado. Pero la sandía la comprábamos en la Plaza de la Balsa, en la subida a la cárcel. Las colocaban como si fueran pirámides. Mira, ¡como en Egipto! ¿Verdad que sí? A mí me hacían mucha gracia las pilas de melones y de sandías. No sé qué me imaginaba en mi cabecita de mocosa. Eran como balones gigantes, como las canicas con las que jugábamos, pero inmensas. Con los montones de cabezas de ajo no me pasaba. En aquellos tiempos eso de almorzar sardina, pimiento y huevo frito no se llevaba. La costumbre llegó más tarde. Comíamos primero el pan con fiambre y mi padre bebía el vino del porrón. Empinaba el porrón con mucha habilidad. No se le caía fuera ni una gotita. Me parece que estoy viéndolo… A mí me embelesaba saborear el vinagre, los trocitos de limón, la sal y las hojas de limonero de la salmuera. ¡Qué fresquita estaba la sandía cuando nos acabábamos el bocadillo! Masticando, ñam-ñam, sanseacabó. 

Me he reído con ganas mirando el obelisco. Mira, ahora me sale el nombre a la primera. Yo vi uno en Roma, en la plaza de San Pedro del Vaticano. ¿Verdad que sí? Me acuerdo muy bien. Mira que lo pasé bien con mi hermana. Subimos arriba del todo de la cúpula. Entonces aún tenía mucha fuerza. Desde que cumplí los ochenta, cada año es un pedrusco que me meten en el bolsillo… Obelisco, obelisco. Como te decía, la Feria que más he disfrutado era la de los años en que era soltera. Íbamos al baile al Círculo Mercantil de la Alameda y nos divertíamos mucho. A mí me encantaba bailar, seguía el paso muy bien. La gente joven de ahora no sabéis bailar. No te ofendas pero parece que os han puesto un puñado de pulgas debajo de la ropa y os sacudís para quitároslas de encima. Además, en la Feria no tenía que decir mentiras a mi madre, que si íbamos a la novena de no sé qué santo y salíamos corriendo hacia el baile. Nosotros íbamos al Círculo Mercantil que es donde iba la gente del pueblo, porque para los señores estaba el Casino Setabense. Allí iba la gente con dinero. Haz el favor de no escribir eso. Nosotros nunca hemos sido niñas bien de Xàtiva; ni soñarlo. Pero nos entretenía admirar los vestidos que llevaban las mujeres y las chicas de buena familia de Xàtiva. Las observábamos con admiración, pero no con envidia. Bueno, quizás un poco sí. Creo que no sentíamos envidia porque teníamos la certeza de que nunca tendríamos un vestido así. ¡Qué bonita es la música! La escucho y los pies se me mueven solos. Allí estaba la banda de música tocando. Chin-chin. Y así se nos escapaban las horas…

Cuando me casé, la Feria cambió. Volvíamos a la Plaza la Balsa pero con las niñas, para subirlas a los caballitos que eran mecánicos. A la pequeña le gustaba mucho la noria. Daba gusto verle la cara de felicidad sentada en la barca de madera antes de que el hombre empezara a mover la manivela con fuerza. Entonces se elevaba. ¡Cuántas cosas nos dicen los niños con los ojos…! ¿Y el berrinche que cogió la mayor una tarde porque no le tocó ningún muñeco en la tómbola? ¡Madre mía de los Cielos! ¡Para qué quieres más! Sollozaba y todo, buaa, buaa… Tuvimos que volver Alameda arriba a comprarle una cachavilla para que se conformara. Quien con niños se acuesta, mojado se levanta. Y mira que mis niñas es lo que más quiero en este mundo. 

Ahora que lo pienso: en París también hay uno. ¿Cómo se decía la plaza? De la Concordia, sí. Qué nombre más bonito para una plaza. Además, era muy grande, como tiene que ser la concordia. ¿Cómo era? Obelisco. Mañana ya se me ha olvidado. Un poco más allá de la Fuente del León una feria compré una cazuela de arroz al horno. La tuve más de treinta años. Aquellas cazuelas de barro sí que eran buenas. Era de un feriante que venía de Manises pero no puedo acordarme de su nombre.

¿Pero tú sabes lo que más me ha gustado de la Feria? Estás mirándome y sonriendo porque conoces la respuesta: los abanicos. Han sido siempre mi debilidad. Ahorraba todo el año para comprarme uno y también para vosotras: de hueso, de palosanto, de concha, de nácar, de ébano, de palo de rosa. Hay uno que hace una aire buenísimo, el de concha. Todavía lo tengo. Abanicándonos recorríamos el Real de la Feria arriba y abajo. Los que tenían flores pintadas eran mis preferidos; es muy difícil pintar figuras humanas encima de la tela. Cuando encontraba uno que las tenía y estaban bien perfiladas, me perdía y no podía dejar de comprarlo. Los abanicos que te he regalado, ¿los tiene tu madre? Hicimos mucha amistad con nuestros abaniqueros, Asunción y Paco, que cada feria eran fieles al encuentro y venían cargados con el trabajo de todo el año. Mi hermana vendía flores en el kiosco, yo la ayudaba y en las horas muertas conversábamos todos. A mí siempre me ha complacido hablar con todo el mundo. Así la distancia entre Aldaia y Xàtiva se fue acortando. Si durante el año se estropeaba alguna varilla, Paco me la reparaba cuando llegaba la Feria y me la dejaba como nueva, a estrenar. Siempre les decíamos que los feriantes se llevan el calor, pero había años en que se les olvidaba y nos lo dejaban todavía unos días más. Obelisco, obelisco.

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Relato publicado en el Llibre de la Fira de Xàtiva 2017
Fotografía: Antoni Marzal


domingo, 3 de septiembre de 2017

EL DERECHO A AMAR

El derecho a amar es una exposición de la fotógrafa Isabel Muñoz (Premio Nacional de Fotografía 2016). Esta interesante muestra se puede visitar hasta finales de septiembre en CentroCentro Cibeles, sede del Ayuntamiento de Madrid. Se encuentra integrada en el marco de las actividades organizadas a propósito del World Pride 2017. En ella, Muñoz intenta hacer un recorrido por la realidad social LGTBI actual en nuestro país. Se trata de un itinerario geográfico y temporal por la diversidad de un colectivo que no es ni uniforme ni homogéneo.

Un mérito que se apunta esta exhibición es el amplio espectro social que abarca. En ella podemos encontrar a personas anónimas, profesionales, activistas, intelectuales, gentes de a pie… que pertenecen a diferentes edades. El carácter intergeneracional de la exhibición rompe tópicos, subraya la naturaleza plural del colectivo LGTBI e integra a adolescentes, adultos y mayores que reivindican su derecho a amar a quien ellos deseen. Los adolescentes que se plantan orgullosos ante la cámara de Muñoz conversan con los activistas de los años 70 y 80, que lucharon por el reconocimiento de nuestros derechos, mientras los mayores les observan desde el desencanto y la libertad que les concede la edad y las personas transgénero esperan desafiantes e impacientes la normalización de su reivindicación. En medio de todos ellos y junto a ellos, estamos el resto. Para todos suena el despertador por las mañanas que nos señala el itinerario diurno que nos espera.

Hay dos rasgos que destacan en esta muestra de Isabel Muñoz. La primera es un característica fundamental en la obra de esta artista: la sensualidad del cuerpo humano. Muñoz, con su peculiar perspectiva, busca la belleza de todo cuerpo humano y consigue atraparla. Lo hace, por un lado, a través de la captación del detalle, ese fragmento fugaz que puede pasar desapercibido fácilmente. El segundo es la mirada: la de la fotógrafa que se asoma al mundo interno del ser humano al que fotografía; y la de la persona retratada que mira a cámara, involucrada en una relación de complicidad única con Isabel, en palabras de Arturo Armalte, promotor de este proyecto. De este vínculo entre artista y modelo puedo hablar en primera persona. Antes de la sesión fotográfica propiamente dicha, Muñoz lleva a cabo una entrevista con las personas que retratará, para conocer su historia, sus fracasos, sus ilusiones… Y lo hace sin reservas, abriendo sus propias carnes amorosas a su objeto-sujeto artístico, porque Muñoz retrata sujetos, no objetos, y sabe que es fundamental llegar a sus entrañas para conseguir su implicación. Solo así fluye el diálogo visual entre el ánima de la fotógrafa y la psique de quien se pone frente a su objetivo. Acabada la sesión fotográfica, una sensación extraña te invade: alguien ha escrutado tu intimidad y la ha captado y comprendido con un lenguaje artístico inédito.

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el diario 'Ágora Alcorcón', septiembre de 2017
Fotografía original de Isabel Muñoz


lunes, 28 de agosto de 2017

LA BUTACA

El matí estava ennuvolat però va pensar que un poc de pluja refredaria l’ambient xafogós dels darrers dies. El Puig es veia ben bé encara que la llum era cendrosa. Una altra cosa era el cim de Santa Anna que s’apreciava una mica esvaït. El got del cafè amb llet li cremava el tou dels dits, va haver de deixar-lo a la falda posat sobre l’eixugamans. La mel encara no s’havia desfet, per això l’havia de remenar amb la cullereta. De tant en tant la treia del líquid fins que desapareixia per les batudes. Anava amb compte de no colpejar la cullera amb el vidre del got. La seua filla l’havia renyada fent-li broma perquè semblava que tocava una campaneta. Es va queixar i no va acceptar l’esmena. On s’havia vist que els menuts repten els grans?

Havia estat un encert encomanar aquella butaca. L’entapissat era suau i el color, sofert, com havia de ser per amagar les taques. Era còmoda, sens dubte, però no tant com per adormir-se. L’espatller li abraçava l’esquena per proveir-li el confort suficient. Es va imaginar les migdiades que hi faria el nét gran, mig arraulit i els berenars que enllestiria el més menut. Per això, un color obscur era precís. Li resultava curiós que a aquell xiquet li agradara tant el meló d’Alger. Un dels rituals establerts entre àvia i nét consistia a donar-li trossets de fruita en la boca. El nen voltejava per l’estança jugant i movent-se sense parar com un pardalet, mentre ella es quedava asseguda a la butaca amb el plat ple de síndria a la falda. De tant en tant, l’ocellet s’acostava per nodrir-se abans de reprendre el vol.

Aquella butaca tenia un emplaçament predilecte tocant a la finestra del saló. Res li agradava més que passar estones contemplant el carrer i el paisatge, especialment pels matins. Les primeres hores durant les quals el dia encara es desemperesia eren les seues preferides. Potser no hi havia massa activitat pels carrers però aquest fet facilitava que l’observació fos més acurada, més detinguda. El soroll del trànsit intermitent esdevenia la bonior de fons que compassava els seus pensaments.

La solitud que havia estat tan temuda en altres temps era ja una fidel aliada. S’engelosia quan perdia aquells moments de reflexió o de deixar el cap senzillament en blanc, perquè podia fer el que li vinguera de gust, ja no hi havia cap gall en aquell galliner. Ella havia après ben bé que la dona com la formiga ha d’ésser. Quin problema hi havia si ara esdevenia una cigala? A la vellesa es fan bestieses... No diuen això? Els primers mesos van ser més difícils. Quan la mort esquinça la rutina dels matins, el buit roman abismós. La pèrdua dels pares ens enfronta a la nostra pròpia desaparició. Potser la lliçó més valuosa dels progenitors és la darrera: una, tan preparada davant el trànsit, deixant-se anar amb levitat; l’altre, amb una feredat adolescent, esgarrapant amb ràbia les parets d’una existència esgotada. Quan els pares se’n van, et quedes al tall.

El cafè amb llet restava tebi, potser massa. Sort que era estiu i que no li agradava massa calent... Al nét gran li passava el mateix: els menjars massa ardents li feien nosa. Ja feia temps que el prenia descafeïnat. On havien anat a parar tots aquells anys en què els cafès ben carregats eren tan necessaris? Tanta feina i tant de maldecap anaven enlloc? Ja ho deia la seua mare: hauríem de ser vells primerament. Ho van fer com van poder, ambdues. Quina adquisició més bona havia fet amb aquella butaca! La vella estava així, massa vella. Ja li ho havien advertit els fills: que havia de desprendre’s d’aquell moble malmès pels anys. Amb prou feines s’apreciava el cuiro de mala qualitat desgastat per l’ús. Tenien raó. Havia arribat l’hora de comprar-ne un, nou de trinca.

La vella butaca havia mantingut la situació privilegiada al bell mig del saló, inclús després de la mort del marit. En els seus darrers anys de vida havia estat difícil distingir el seient i l’home. Els límits entre tots dos s’havien dissipat. D’aleshores ençà, l’andròmina havia subsistit com a testimoni de tanta privació i de tant de patiment. Per què ens entestem en situacions que ens perjudiquen tant? Una dècada després el tribut submís s’havia anat esborrant amb cada escama de pell d’imitació que es desprenia. El teixit espellat, desproveït de tot vestit, havia deixat els records nus, sense recança. Havia comprovat amb satisfacció que ja no feien mal, que ja no calia buscar justificacions inútils. Ai, mare, si ho haguérem sabut fer millor! Que a prop era ara de la seua mare! Molt més que quan era viva. Era una lliçó o una contradicció més? Semblava un sarcasme el fet que el seu pare hagués ocupat aquella butaca maltractada en el seus darrers mesos sobre la terra, quan la mare ja era morta. Però tot allò ja era passat. El cafè amb llet s’havia quedat fred. Sort que era estiu. Com li agradava l’estiu i la seua butaca nova.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Relat publicat en  'El conte del diumente'
Diari 'La veu del País Valencià'
23 de juliol de 2017


domingo, 20 de agosto de 2017

VENEÇUELA vs CATALUNYA

És un dilluns qualsevol de juliol. És un dilluns mandrós de vacances, de desdejuni tardà i reposat. En el canal de la televisió que tots paguem, parlen de la consulta feta en Veneçuela per part de l’oposició contra els plans, poc o gens democràtics, del govern de Maduro. Es posa en relleu el nombre de votants (milions) que han manifestat el seu desig de més democràcia. S’arriba a parlar de guerra civil. En un moment, s’exalta la germanor entre el poble veneçolà i l’espanyol per expressar els millors desitjos per aquest país hispanoamericà. La idea que sembla predominar és la de que el govern presidit per Maduro no es pot fer el desentès del clamor de la població que reclama el seu dret a la participació.

Arribem a un canvi de terç: el desafiament sobiranista el titulen. El escanyolit debat que promou el tema veneçolà desapareix completament. Es repeteixen fins afartar-nos el mateixos arguments superficials mantinguts durant mesos. El referèndum català no pot celebrar-se bàsicament perquè és il·legal. Es reitera el discurs del govern espanyol fonamentat en el caràcter antidemocràtic del govern català pel fet de voler treure les urnes al carrer. Es comenta la possibilitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola i es parla del ‘pes de la llei’ a la qual tots estem subjectes. Res no es diu dels milions que van votar a la consulta del 9N. La presència d’algun possible analista defensor del referèndum és una pensada surrealista meua, però trobe a faltar una dialèctica profunda entre juristes i historiadors a favor i en contra de la seua celebració.

Autodeterminació es “la decisió dels ciutadans d’un territori determinat sobre el seu futur estatut polític”. És, a més, la “capacitat d’una persona de decidir per si mateix”. No ho dic jo, ho diu la RAE. I, precisament, aquesta és la reivindicació del poble català que va veure com el parlament espanyol deixava “limpio como una patena” l’estatut que havien votat a les urnes i que el PP va recurrir al Tribunal Constitucional. Jo em pregunte per què en aquest país li tenim tanta por a la democràcia. És paradoxal que qui fa les lleis i pot canviar-les tinga com únic argument la il·legalitat de la petició dels governants catalans. També crida l’atenció que es destaque la manca de garanties amb què es celebrarà el referèndum per part d’aquells que estan posant tots els obstacles al seu abast per tal que aquest no es porte a terme. Mentrestant les postures es van polaritzant cada cop més i aquell que no afirme el seu pensament en blanc o negre i expresse dubtes en escala de grisos serà titllat de traïdor a la causa. Aquesta és la realitat caïnita de la pell de brau. Tanmateix, encara que semble inaudit, a Madrid si vivim persones que creiem que Catalunya té dret a decidir el seu futur per sí mateix, sense tuteles, amb garanties.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu




domingo, 13 de agosto de 2017

OBELISC

A mi ja no m’agrada la Fira. Això no s’ha de dir als desconeguts, sobretot, si són forasters. T’ho dic a tu perquè ets família. I mira que m’ha agradat i ho he passat bé aquests cinc dies de festa. Els millors anys van ser quan era jove i encara fadrina... Però l’he coneguda des de ben xicoteta, quan veníem amb el pare en el carro, catacrac-catacrac, des de la Font de Sant Pasqual. En aquells temps les carreteres no eren com ara, ni tenien res a veure. De seguida que entraves al poble, deixaves a una banda el Calvari Alt i ensopegaves amb la fira del bestiar a la Plaça de Sant Pere, tot just davant de la Beneficència. A mi els cavalls em feien por: els veia tan grans i jo era tan menuda... Com ha passat el temps i com han canviat les coses. Tu ets molt jove i no et pots fer una idea de la transformació que ha sofert la vida. Com del cel a la terra...

Com es diu això que has portat? Obe... Obel... Obelisc! No sé per què em costa tant recordar aquesta paraula: obelisc, obelisc. A la fira no vages si no tens diners: veuràs moltes coses i no compraràs res. I dius que l’has comprat a la Fira? Ai, no, com tinc el cap, que ja m’has dit que no... Que no és de la Fira, que l’has comprat al viatge que has fet. On era? Això, Egipte... Per on para? Jo estic molt malament en aritmètica... Quan era una xiqueta, el que més recorde de la Fira eren els esmorzars amb el pare a la Plaça del Mercat. Però el meló d’Alger el compràvem a la Plaça la Bassa, en la pujada a la presó. Els col·locaven com si foren piràmides. Mira, com a Egipte! Veritat que sí? A mi em feien molta gràcia les piles de melons de tot l’any i d’Alger. No sé què m’imaginava en el meu cabet de monyicot. Eren com pilotes gegantines, com les boletes amb què jugàvem, però immenses. Amb els munions de cabeces d’all no em passava. En aquells temps allò d’esmorzar sardina, pimentó i ou fregit no s’estilava. El costum va venir més endavant. Menjàvem primer el pa amb companatge i el pare bevia el vi del porró. Empinava el porró amb molta habilitat. No se li queia fora ni una goteta. Sembla que estic veient-lo... A mi em plaïa molt assaborir el vinagre, els trossets de llima, la sal i les fulles de llimera de la salmorra. Que fresqueta que estava la síndria en acabant l’entrepà! Rosegant, rac-rac, bona nit i tapa’t.

M’he rigut amb ganes mirant-me l’obelisc. Mira, ara m’ix el nom a la primera. Jo en vaig veure un a Roma, a la Plaça de Sant Pere del Vaticà. Veritat que sí? Me’n recorde ben bé. Mira que ho vaig passar bé amb la meua germana. Vam pujar a dalt del tot de la cúpula. Aleshores encara tenia molta força. Des que vaig fer els vuitanta, cada any és un cudol que em fiquen a la butxaca... Obelisc, obelisc. Com et deia, la Fira que més he gaudit ha estat la dels anys en què era fadrina. Anàvem al ball al Cercle Mercantil a l’Albereda i ens divertíem molt. A mi m’encantava ballar, seguia el pas molt bé. La gent jove d’ara no sabeu ballar. No t’ofengues però sembla que us han clavat un grapat de puces baix la roba i us sacsejeu per treure-vos-les de damunt. A més, a la Fira no havia de dir mentides a la mare, que si anàvem a la novena de no sé quin sant i fugíem cap al ball. Nosaltres anàvem al Cercle Mercantil que és on anava la gent del poble, perquè per als senyors estava el Casino Setabense. Hi anava la gent amb diners. Fes-me el favor d’això no escriure-ho. Nosaltres mai no hem sigut del puntet de Xàtiva; ni somiar-ho. Però ens venia de gust admirar els vestits que portaven les dones i les xiques de bona família de Xàtiva. Els observàvem amb admiració, que no amb enveja. Bé, potser una mica sí. Crec que no sentíem enveja perquè teníem la certesa que mai no tindríem un vestit així. Que bonica és la música! L’escolte i els peus se’m mouen sols. Allà era la banda de música tocant. Tatxam-tatxim. I així se’ns esgolaven les hores...

De casada, la Fira va canviar. Tornàvem a la Plaça la Bassa però amb les xiquetes, per pujar-les als cavallets que eren mecànics. A la menuda li agradava la roda. Feia goig veure-li la cara de felicitat asseguda a la barca de fusta abans que l’home començara a moure la maneta amb força. Llavors s’enlairava. Quantes de coses que ens diuen els nens amb els ulls...! I la plorera que va agafar la major una vesprada perquè no li va tocar cap nino a la tómbola? Mare de Déu de la Seu! Ací plora la criatura! Sanglotava i tot, aha, aha... Vam haver de tornar Albereda amunt a comprar-li un garrotet perquè s’acontentara. Amb xiquets, ni al cel. I mira que les meues xiques és el que més m’estime en aquest món.

Ara que ho pense: a París també n’hi ha un. Com es deia la plaça? De la Concòrdia, sí. Quin nom més bonic per una plaça. A més, era ben gran, com ha de ser la concòrdia. Com era? Obelisc. Demà ja se m’ha oblidat. Un poc més enllà de la Font del Lleó una fira vaig comprar una cassola per fer arròs al forn. La vaig tenir més de trenta anys. Aquelles cassoles de fang sí que eren bones. Era d’un firer que venia de Manises però no puc fer memòria del seu nom.

Però tu saps el que més m’ha agradat de la Fira? Estàs mirant-me i somrient perquè coneixes la resposta: els palmitos. Han estat sempre la meua debilitat. Estalviava tot l’any per comprar-me un i també per a vosaltres: d’os, de palo-santo, de conxa, de nacre, de banús, de pal de rosa. N’hi havia un que fa un aire molt bo, el de conxa. Encara el tinc. Ventant-nos recorríem el Reial de la Fira amunt i avall. Els que tenien flors pintades eren els meus preferits; és molt difícil pintar figures humanes damunt la tela. Quan en trobava un que en tenia i estaven ben perfilades, em perdia i no podia deixar de comprar-lo. Els ventalls que t’he regalat, ¿els hi té la teua mare? Vam fer molta amistat amb els nostres palmiters, l’Assumpció i Paco, que cada fira eren fidels a la trobada i venien carregats amb la feina de tot l’any. La meua germana venia flors al quiosc, jo l’ajudava i a les hores mortes conversàvem tots. A mi sempre m’ha complagut enraonar amb tothom. Així la distància entre Aldaia i Xàtiva es va anar acurtant. Si durant l’any s’espatllava alguna vareta, Paco me la reparava quan arribava la Fira i me’l deixava com nou de trinca. Sempre els dèiem que els firers s’emporten la calor, però hi havia anys que se’ls oblidava i ens la deixaven encara uns dies més. Obelisc, obelisc.


Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Relat publicat al Llibre de la Fira de Xàtiva 2017
Fotografia: Antoni Marzal