domingo, 29 de enero de 2023

HERBA

Els que em coneixeu una mica sabeu la meu debilitat per la novel·la gràfica. És un gènere que es reivindica des de fa dècades i que atrapa a aquell que aguaita per les seues vinyetes. Hi ha un nombre significatiu d’obres que mereixen la consideració de clàssics del gènere (és just afirmar que Hierba es mira al mirall de Maus d’Art Spiegelman). Aquests llibres van molt més enllà de les aventures de superherois i de les tires còmiques de la nostra infantesa. El còmic desa la virtut de contenir l’expressivitat del llenguatge visual amb les possibilitats discursives de la narració. La novel·la gràfica històrica és una de les meues favorites; en la meua ignorància, ha estat una font d’aprenentatge. I, de bell nou, no demane disculpes per preferir submergir-me a les pàgines d’un còmic abans que a l’univers virtual del metavers. 

 

Hierba (Reservoir Books, 2022) és una novel·la gràfica de la coreana Keum Suk Gendry-Kim, traduïda per Joo Hasun. Ha caigut a les meues mans per casualitat i per no complir els meus plans d’assassinat veïnal. Després de romandre empaquetada a la meua prestatgeria durant setmanes per fer tasques de col·laboració amb un rei mag, el llibre va volar de les meues mans sense tenir ocasió ni tan sols d’intercanviar-nos una mirada. Tanmateix, per aquestes històries de l’atzar literari, fa uns dies va tornar a mi en companyia d’una caixa d’antibiòtics. Aleshores, sí, vam tenir ocasió de mirar-nos als ulls. I així, em vaig disposar a sanar-me de la meua convalescència. Que bonic seria poder curar a la protagonista de Hierba de la mateixa manera!

 

Hierba conta la història de Lee Ok-Sun, una xicota coreana que durant la guerra del Pacífic fou explotada com a “dona de consol” i al final de la seua vida en una “casa del compartir”. Ambdós llocs tenen noms poètics, però el primer conté l’horror d’un eufemisme atroç: l’exèrcit imperial japonès va habilitar cases on dones, obligades a prostituir-se, eren ofertes com esclaves sexuals i sotmeses a tot tipus de vexacions. Tot per mantenir alta la moral de les tropes. El segon és la llar que Ok-Sun va compartir amb altres víctimes d’aquesta barbàrie, quan era ja gran, i on va conèixer a l’autora del còmic.

 

L’obra, que també conta les trobades entre Ok-Sun i Gendry-Kim, fa un recorregut per la vida d’Ok-Sun perquè vol mostrar el context en el qual va nàixer i que la va portar a esdevenir una “dona de consol”: Ok-Sun pertany a una família molt pobra, en la qual les dones (incloses les xiquetes) tenen cura dels germans petits, mentre que el germà major pot anar a l’escola. Amb prou feines poden menjar tots els dies en aquestes famílies carregades de fills i marcades pel patriarcat i la pobresa. Ok-Sun manifesta des del principi un ànsia per aprendre a llegir i escriure i per anar al col·legi. Paradoxalment, aquest desig la portarà a la perdició.

 

Gendry-Kim denuncia la doble victimització d’aquestes dones. Aquelles que van aconseguir sobreviure després de totes les vexacions, pallisses, malalties venèries, embarassos no desitjats, intents de suïcidi, esterilització..., van constatar que, després de tant d’horror, eren rebutjades per les seues famílies perquè van considerar que la seua virginitat havia estat tacada. A més, això suposava reconèixer el drama familiar al qual es veien empesos uns pares que no podien donar de menjar a la seua prole: vendre les filles. Així, Ok-Sun  fou venuda de manera successiva a diverses famílies adoptives, fins que va arribar l’ocupació japonesa i al 1942 fou traslladada a una base aèria a la Xina.

 

No obstant això, el lector no ha d’esperar un llenguatge sexual explícit i escenes de violència física. Ha estat una decisió conscient de l’autora la seua intenció de no danyar de nou les víctimes. No vol que aquestes pateixen una segona agressió per part de l’autora del llibre. Per aquest motiu, no assistirem a violacions brutals, la violència sexual de la primera violació quedarà reflectida en dobles pàgines de vinyetes totalment en negre. En aquest llenguatge metafòric, té un significat fonamental la natura. També, al relat i als traços, inclòs el propi títol de la novel·la gràfica. “Ok-Sun em parlava molt de com trobava a faltar el seu poble natal, les seues muntanyes i rius, així que vaig decidir substituir les escenes de violència amb natura, amb el pas de les estacions, el cel, els núvols, les estreles i el vent”.

 

Les víctimes van haver de viure una última humiliació: el pacte signat al 2015 entre Corea i Japó, sota el mandat de Shinzō Abe, que va tenir com a resultat una indemnització, però que no va comptar en absolut amb les víctimes i la reparació del seu honor i la seua dignitat. Les conclusions a les quals arribe després de passar el darrer full d’aquest bell llibre, malgrat tot l’horror que hi conté, són dues: en tota guerra (per desgràcia, no sols en elles), les dones som utilitzades, ultratjades i manipulades com trossos de carn pel “consol” dels mascles que són duts a l’escorxador. La segona és que la reparació de les víctimes acaba esdevenint l’assignatura pendent de tot ultratge històric. Tant se val la geografia i la cronologia.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 22 de enero de 2023

HIERBA

Los que me conocéis un poco sabéis mi debilidad por la novela gráfica. Es un género que se reivindica desde hace décadas y que atrapa a aquel que se asoma a sus viñetas. Hay un número significativo de obras que merecen la consideración de clásicos del género (es justo afirmar que Hierba se mira en el espejo de Maus de Art Spiegelman). Estos libros van mucho más allá de las aventuras de superhéroes y de las tiras cómicas de nuestra infancia. El cómic guarda la virtud de contener la expresividad del lenguaje visual junto a las posibilidades discursivas de lo narrativo. La novela gráfica histórica es una de mis favoritas; en mi ignorancia, ha sido una fuente de aprendizaje. Y, de nuevo, no pido disculpas por preferir sumergirme en las páginas de un cómic antes que en el universo virtual del metaverso.

 

Hierba (Reservoir Books, 2022) es una novela gráfica de la coreana Keum Suk Gendry-Kim, traducida por Joo Hasun. Ha caído en mis manos por casualidad y por no cumplir mis planes de asesinato vecinales. Después de permanecer empaquetada en mi estantería durante semanas al estar realizando tareas de colaboración con un rey mago, el libro voló de mis manos sin tener ocasión ni siquiera de intercambiar una mirada con él. Sin embargo, por esas historias del azar literario, hace unos días volvió a mí junto con una caja de antibióticos. Entonces, sí, tuvimos ocasión de mirarnos a los ojos. Y así, me dispuse a sanarme de mi convalecencia. ¡Qué hermoso sería poder curar a la protagonista de Hierba de la misma manera!

 

Hierba cuenta la historia de Lee Ok-Sun, una muchacha coreana que durante la guerra del Pacífico fue explotada como “mujer de consuelo”. Ok-Sun pasó tres años de su juventud en una “estación de consuelo” y el final de su vida en una “casa del compartir”. Ambos lugares tienen nombres poéticos, pero el primero encierra el horror de un eufemismo atroz: el ejército imperial japonés habilitó casas donde mujeres, obligadas a prostituirse, eran ofrecidas como esclavas sexuales y sometidas a todo tipo de vejaciones. Todo, para mantener alta la moral de las tropas. El segundo es el hogar que Ok-Sun compartió con otras víctimas de esta barbarie, siendo una anciana ya, y donde conoció a la autora del cómic.

 

La obra, que también nos cuenta los encuentros entre Ok-Sun y Gendry-Kim, hace una recorrido por la vida de Ok-Sun porque quiere mostrar el contexto en el que esta nació y que la llevó a convertirse en una “mujer de consuelo”: Ok-Sun pertenece a una familia muy pobre, en la que las mujeres (incluidas las niñas) cuidan a los hermanos pequeños, mientras que el hermano mayor puede ir al colegio. Apenas pueden comer todos los días en estas familias cargadas de hijos y marcadas por el patriarcado y la pobreza. Ok-Sun manifiesta desde el principio un ansia por aprender a leer y escribir y por ir al colegio. Paradójicamente, este deseo la llevará a la perdición.

 

Gendry-Kim denuncia la doble victimización de estas mujeres. Aquellas que consiguieron sobrevivir después de todas las vejaciones, palizas, enfermedades venéreas, embarazos no deseados, intentos de suicidio, esterilización…, constataron que, después de tanto horror, eran rechazadas por sus familias porque consideraron que su virginidad había sido mancillada. Además, esto suponía reconocer el drama familiar al que se veían abocados unos padres que no podían alimentar a su prole: vender a las hijas. Así, Ok-Sun fue vendida de manera sucesiva a varias familias adoptivas, hasta que llegó la ocupación japonesa y en 1942 fue trasladada a una base aérea en China.

 

No obstante, el lector no debe esperar un lenguaje sexual explícito y escenas de violencia física. Ha sido una decisión consciente de la autora su intención de no dañar de nuevo a las víctimas. No quiere que estas sufran una segunda agresión por parte de la autora del libro. Por este motivo, no asistiremos a violaciones brutales, la violencia sexual de la primera violación quedará reflejada en dobles páginas de viñetas totalmente en negro. En este lenguaje metafórico, tiene un significado fundamental la naturaleza. También, en el relato y en los trazos, incluido el propio título de la novela gráfica. “Ok-Sun me hablaba mucho de cuánto echaba de menos su pueblo natal, sus montañas y ríos, así que decidí sustituir las escenas de violencia con naturaleza, con el paso de las estaciones, el cielo, las nubes, las estrellas y el viento”.

 

Las víctimas tuvieron que vivir una última humillación: el pacto firmado en 2015 entre Corea y Japón, bajo el mandato de Shinzō Abe, que tuvo como resultado una indemnización, pero que no contó en absoluto con las víctimas y la reparación de su honor y su dignidad. Las conclusiones a las que llego después de pasar la última página de este bello libro, a pesar de todo el horror que contiene, son dos: en toda guerra (por desgracia, no solo en ellas), las mujeres son utilizadas, ultrajadas y manipuladas como trozos de carne para el “consuelo” de los varones que son llevados al matadero. La segunda es que la reparación de las víctimas acaba siendo la asignatura pendiente de todo ultraje histórico. Da igual la geografía y la cronología.  

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 


 

domingo, 15 de enero de 2023

LES DONES AFGANESES JA ESTAVEN SOLES

No sé si vostès recordaran on estaven i què van fer el 15 d’agost de 2021. És el dia de la Mare de Déu d’Agost quan la pràctica totalitat dels pobles estan en festes. La gent aprofita per retrobar-se amb amics i éssers estimats. Jo estava a Menorca de vacances, sentint que la normalitat recobrada entrava pels porus com el sol i la sal. Vam passar la tarda a la magnífica platja de Binigaus, després de començar el dia pujant al cim Toro per contemplar l’illa i visitant pobles d’interior com Es Migjorn Gran. La tornada fou tranquil·la. Quan vam arribar al nostre apartament, vaig consultar com una rutina les principals notícies del dia. El president afganès, Ashraf Ghani, havia abandonat el país, perquè els talibans havien entrat a Kabul. 

 

Dies després vam anar veient a les nostres televisions imatges estremidores d’afganesos intentant fugir del país, d’una multitud impotent que s’arremolinava als voltants de l’aeroport de Kabul. El discurs del President d’Estats Units, Joe Biden, justificant aquella decisió sonava buit i absurd. El nyap de l’ocupació d’aquest país indòmit durant dues dècades era una evidència que provocava estrèpit. Al llarg de les setmanes, analistes internacionals i membres d’ONGs van anar demostrant que la reconstrucció d’Afganistan no havia estat sinó una oportunitat perquè aprofitats corruptes feren l’agost (mai millor dit) durant anys.

 

Aviat van arribar al meu mòbil missatges d’un corrent de solidaritat amb les dones afganeses. Els grans èxits (per nosaltres potser insuficients) que havien assolit corrien seriós perill, com moltes de les seues vides: accés de les dones a l’escola, presència de dones a la universitat, dones exercint professions com la judicatura, el periodisme, la política. Dones esdevenint finalment subjectes actius de la social a la qual pertanyen. “Les dones afganes no esteu soles”, clamàvem en un crit sord a Internet. Els lemes i els missatges de recolzament inundaven les xarxes socials. Inclús es va proposar algun gest simbòlic d’encès d’espelmes a una hora vespertina. Tots ens sentíem més empàtics. De veres? Les dones afganeses ja estaven soles i tots ho sabíem.

 

Setmanes després, els talibans van llençar el missatge tranquil·litzador al món en dir que respectarien la llibertat limitada de les dones. També sabíem que mentien però vam seguir compartint a Facebook imatges d’alè. Amb els transcórrer dels mesos, el focus mediàtic es va anar desplaçant a poc a poc fins que Afganistan va desaparèixer dels informatius. Primer, va deixar d’obrir el Telenotícies; després, va anar perdent minuts, fins que es va esfumar del nostre dia a dia. De tant en tant torna una ràfega informativa del que hi estava succeint, però senzillament sembla que ja no hi ha cap interès econòmic ni importa el que puga passar.

 

A les dones afganeses ja se les priva de l’educació secundària i universitària, sols tenen accés a feines relacionades amb sanitat i l’educació. Estan obligades a anar acompanyades per un home de la seua família en tots els seus desplaçaments excepte en els curts. S’han de cobrir la cara al carrer. De vegades els imposen càstigs físics brutals en públic si es considera oportú. Friba Quraishi, jutgessa afganesa exiliada, ho ha dit ben clar: “Les dones d’Afganistan són fortes, però el món les ha abandonat”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Obra de l’artista afganesa Shamsia Hassani

 


 

domingo, 8 de enero de 2023

LAS MUJERES AFGANAS YA ESTABAN SOLAS

No sé si ustedes se acordarán de dónde estaban y qué hicieron el 15 de agosto de 2021. Es el día de la Virgen de Agosto cuando la práctica totalidad de los pueblos están de fiesta. La gente aprovecha para reencontrarse con amigos y seres queridos. Yo estaba en Menorca de vacaciones, sintiendo que la normalidad recobrada entraba por mis poros como el sol y la sal. Pasamos la tarde en la magnífica playa de Binigaus, después de empezar el día subiendo al monte Toro para contemplar la isla y visitando pueblos del interior como Es Migjorn Gran. La vuelta fue tranquila. Cuando llegamos a nuestro apartamento, consulté como una rutina las principales noticias del día. El presidente afgano Ashraf Ghani había abandonado el país, porque los talibanes habían entrado en Kabul. 

 

Días después fuimos viendo en nuestras televisiones imágenes estremecedoras de afganos intentando huir del país, de una multitud impotente que se arremolinaba en los alrededores del aeropuerto de Kabul. El discurso del Presidente de Estados Unidos, Joe Biden, justificando aquella decisión sonaba hueco y absurdo. La chapuza de la ocupación de este país indómito durante dos décadas era una evidencia que causaba estruendo. A lo largo de las semanas, analistas internacionales y miembros de ONGs fueron demostrando que la reconstrucción de Afganistán no había sido sino una oportunidad para que advenedizos corruptos hicieran el agosto (nunca mejor dicho) durante años.

 

Pronto llegaron a mi móvil mensajes de una corriente de solidaridad con las mujeres afganas. Los grandes logros (para nosotras quizás insuficientes) que habían conquistado corrían serio peligro, como muchas de sus vidas: acceso de las mujeres a la escuela, presencia de mujeres en la universidad, mujeres ejerciendo profesiones como la judicatura, el periodismo, la política. Mujeres convirtiéndose al fin en sujetos activos de la sociedad a la que pertenecen. “Las mujeres afganas no estáis solas”, clamábamos en un grito sordo en Internet. Los lemas y los mensajes de apoyo inundaban las redes sociales. Incluso se propuso algún gesto simbólico de encendido de velas a una hora vespertina. Todos nos sentíamos más empáticos. ¿De verdad que sí? Las mujeres afganas ya estaban solas y todos lo sabíamos.

 

Semanas después, los talibanes lanzaron el mensaje tranquilizador al mundo de que respetarían la libertad limitada de las mujeres. También sabíamos que mentían pero seguimos compartiendo en Facebook imágenes de aliento. Con el discurrir de los meses, el foco mediático se fue desplazando poco a poco hasta que Afganistán desapareció de los informativos. Primero, dejó de abrir el Telediario; después, fue perdiendo minutos, hasta que se esfumó de nuestro día a día. De vez en cuanto vuelve una ráfaga informativa de lo que allí está sucediendo, pero sencillamente parece que allí no hay ningún interés económico ni importa lo que pueda pasar.

 

A las mujeres afganas ya se las priva de la educación secundaria y universitaria, solo tienen acceso a trabajos relacionados con la sanidad o la educación. Están obligadas a ir acompañadas de un hombre de su familia en todos sus desplazamientos, excepto en los cortos. Tienen que cubrirse la cara en la calle. A veces se les imponen castigos físicos brutales en público si se considera oportuno. Friba Quraishi, jueza afgana exiliada, lo ha dicho bien claro: “Las mujeres de Afganistán son fuertes, pero el mundo las ha abandonado”.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Obra de la artista afgana Shamsia Hassani