LES DONES AFGANESES JA ESTAVEN SOLES

No sé si vostès recordaran on estaven i què van fer el 15 d’agost de 2021. És el dia de la Mare de Déu d’Agost quan la pràctica totalitat dels pobles estan en festes. La gent aprofita per retrobar-se amb amics i éssers estimats. Jo estava a Menorca de vacances, sentint que la normalitat recobrada entrava pels porus com el sol i la sal. Vam passar la tarda a la magnífica platja de Binigaus, després de començar el dia pujant al cim Toro per contemplar l’illa i visitant pobles d’interior com Es Migjorn Gran. La tornada fou tranquil·la. Quan vam arribar al nostre apartament, vaig consultar com una rutina les principals notícies del dia. El president afganès, Ashraf Ghani, havia abandonat el país, perquè els talibans havien entrat a Kabul. 

 

Dies després vam anar veient a les nostres televisions imatges estremidores d’afganesos intentant fugir del país, d’una multitud impotent que s’arremolinava als voltants de l’aeroport de Kabul. El discurs del President d’Estats Units, Joe Biden, justificant aquella decisió sonava buit i absurd. El nyap de l’ocupació d’aquest país indòmit durant dues dècades era una evidència que provocava estrèpit. Al llarg de les setmanes, analistes internacionals i membres d’ONGs van anar demostrant que la reconstrucció d’Afganistan no havia estat sinó una oportunitat perquè aprofitats corruptes feren l’agost (mai millor dit) durant anys.

 

Aviat van arribar al meu mòbil missatges d’un corrent de solidaritat amb les dones afganeses. Els grans èxits (per nosaltres potser insuficients) que havien assolit corrien seriós perill, com moltes de les seues vides: accés de les dones a l’escola, presència de dones a la universitat, dones exercint professions com la judicatura, el periodisme, la política. Dones esdevenint finalment subjectes actius de la social a la qual pertanyen. “Les dones afganes no esteu soles”, clamàvem en un crit sord a Internet. Els lemes i els missatges de recolzament inundaven les xarxes socials. Inclús es va proposar algun gest simbòlic d’encès d’espelmes a una hora vespertina. Tots ens sentíem més empàtics. De veres? Les dones afganeses ja estaven soles i tots ho sabíem.

 

Setmanes després, els talibans van llençar el missatge tranquil·litzador al món en dir que respectarien la llibertat limitada de les dones. També sabíem que mentien però vam seguir compartint a Facebook imatges d’alè. Amb els transcórrer dels mesos, el focus mediàtic es va anar desplaçant a poc a poc fins que Afganistan va desaparèixer dels informatius. Primer, va deixar d’obrir el Telenotícies; després, va anar perdent minuts, fins que es va esfumar del nostre dia a dia. De tant en tant torna una ràfega informativa del que hi estava succeint, però senzillament sembla que ja no hi ha cap interès econòmic ni importa el que puga passar.

 

A les dones afganeses ja se les priva de l’educació secundària i universitària, sols tenen accés a feines relacionades amb sanitat i l’educació. Estan obligades a anar acompanyades per un home de la seua família en tots els seus desplaçaments excepte en els curts. S’han de cobrir la cara al carrer. De vegades els imposen càstigs físics brutals en públic si es considera oportú. Friba Quraishi, jutgessa afganesa exiliada, ho ha dit ben clar: “Les dones d’Afganistan són fortes, però el món les ha abandonat”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Obra de l’artista afganesa Shamsia Hassani