domingo, 31 de enero de 2021

EL PARE

El pare (Florian Zeller, 2020) és probablement la millor pel·lícula sobre la vellesa des d’Amor (Michael Hanake, 2012). No és casual que el guió siga una adaptació de l’obra teatral homònima i que la cinta cinematogràfica estiga firmada també pel dramaturg que va escriure el text dramàtic. Tot i ser un debutant, Zeller demostra dominar el registre cinematogràfic tan bé com el teatral.  

 

El punt de vista de la història és, en tot moment, el d’Anthony (Anthony Hopkins), un home de vuitanta anys, irònic, suspicaç, que es resisteix a perdre la seua autonomia i no vol acceptar a cap de les cuidadores que la seua filla cerca perquè l’atenguen. Per això, Anthony fa el necessari per tal que cap d’elles romanga massa temps a la seua feina. La càmera entra en la ment d’aquest ancià i ens mostra la realitat des de la seua mirada que no és conscient de la seua pèrdua de facultats. Aquest és un dels grans assoliments de la pel·lícula, ja que el tractament de l’espai així ho va revelant segons va avançant la història per sorpresa meravellosa de l’espectador. Qui gose apropar-se a aquest relat assistirà a un curiós tractament de la unitat d’espai.

 

No obstant, la cruesa de la història es va imposant també. Captar la pèrdua de la memòria dins del cap de qui la pateix esdevé quelcom tan dolorós com punyent. Les seues pors, la seua confusió es transformen en les de l’espectador que, de vegades, no entén el que està succeint com li ocorre al mateix Anthony. Anne (Olivia Colman) assisteix amb impotència a la pèrdua gradual del seu pare a mesura que la seua ment es perd en un intricat laberint de llocs, temps i rostres. Però també s’aferra al seu dret a viure la seua pròpia vida encara que aquesta reivindicació li produesca dolor. Ambdós personatges sofreixen però intenten contenir el seu desconsol que aguaita en els diàlegs i entre les cortinetes de la finestra per la qual Anthony treu el cap a un mon que per a ell està en descomposició. O potser en retrocés, perquè el passat més llunyà amb les seues velles ferides familiars s’entesten a trucar a la porta i tornar a fer-se presents. En aquesta retrospectiva emocional anem tornant, si de cas, al patiment més genuí que hi ha: el de un nen. Aquesta és una obra/pel·lícula de personatges la lluita interna dels quals saben teixir hàbilment Hopkins i Colman. La Interpretació d’ambdós està a l’altura de l’Òscar. 

 

La història de El pare, abans de res, commou i esfondra la nostra bastida interna perquè tots veiem reflectit en Anthony algun major de la nostra família o proper, perquè tots podem observar, amb una lucidesa angoixant, cap a on es dirigeix la nostra existència, perquè podem potser palpar amb la punta dels dits d’Anthony la nostra immensa fragilitat de la qual som ara una mica més conscients, si és possible, per aquests avatars pandèmics de la vida.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

domingo, 24 de enero de 2021

EL PADRE

El padre (Florian Zeller, 2020) es probablemente la mejor película sobre la vejez desde Amor (Michael Hanake, 2012). No es casual que el guion sea una adaptación de la obra teatral homónima y que la cinta cinematográfica esté firmada también por el dramaturgo que escribió el texto dramático. A pesar de ser debutante, Zeller demuestra dominar el registro cinematográfico tan bien como el teatral. 

 

El punto de vista de la historia es, en todo momento, el de Anthony (Anthony Hopkins), un hombre de ochenta años, irónico, suspicaz, que se resiste a perder su autonomía y no quiere aceptar a ninguna de las cuidadoras que su hija busca para que le atiendan. Por eso, Anthony hace lo necesario para que ninguna de ellas permanezca demasiado tiempo en su puesto. La cámara entra en la mente de este anciano y nos muestra la realidad desde su mirada que no es consciente de su pérdida de facultades. Este es uno de los grandes logros de la película, ya que el tratamiento del espacio así lo va revelando según va avanzando la historia para sorpresa maravillosa del espectador. Quienes se atrevan a acercarse a este relato desolador asistirán a un curioso tratamiento de la unidad de espacio.

 

No obstante, la crudeza de la historia se va imponiendo también. Captar la pérdida de la memoria dentro de la cabeza de quien la sufre se convierte en algo tan doloroso como desgarrador. Sus miedos, su confusión se transforman en los del espectador que, en ocasiones, no entiende lo que está sucediendo como le ocurre al propio Anthony. Anne (Olivia Colman) asiste con impotencia a la pérdida paulatina de su padre a medida que su mente se extravía en un intrincado laberinto de lugares, tiempos y rostros. Pero también se aferra a su derecho a vivir su propia vida aunque esa reivindicación le produzca dolor. Ambos personajes sufren pero intentan contener su desconsuelo que asoma en los diálogos y entre los visillos de la ventana por la que Anthony se asoma a un mundo que para él está en descomposición. O quizás en retroceso, porque el pasado más lejano con sus viejas heridas familiares se empecina en llamar a la puerta y volver a hacerse presentes. En esa retrospectiva emocional vamos volviendo acaso al sufrimiento más genuino que hay: el de un niño. Esta es una obra/película de personajes cuya lucha interna saben tejer habilidosamente Hopkins y Colman. La interpretación de ambos está a la altura del Óscar.

 

La historia de El padre, ante todo, conmueve y derrumba nuestro andamiaje porque todos vemos reflejado en Anthony a algún mayor de nuestra familia o cercano, porque todos podemos observar, con una lucidez angustiosa, hacia dónde se dirige nuestra existencia, porque podemos quizás palpar con la punta de los dedos de Anthony nuestra inmensa fragilidad de la que somos ahora un poco más conscientes, si cabe, por estos avatares pandémicos de la vida.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe
 

 

domingo, 17 de enero de 2021

SABER PERDRE

Qui llegeixa aquest article no es voldrà creure que fa setmanes que l’escriptori del meu ordinador conté un document amb el títol d’aquesta columna. El motiu era reflexionar sobre la resistència que l’encara president dels Estats Units estava mostrant per reconèixer la seua derrota a les eleccions del passat 3 de novembre. No obstant, l’escrutini fou clar. Biden no sols va guanyar en nombre d’electors, sinó també en milions de vots, cosa que no va ocórrer a les eleccions de 2016 on Hillary Clinton va obtenir gairebé tres milions de vots més que el candidat republicà. Tot i això, la victòria de Trump fou tan inqüestionable com desoladora. Però és el que succeeix quan ens sotmetem a la democràcia i les seues regles. Tot sistema electoral té les seues limitacions i els seus punts millorables, però és el que cada Estat ha decidit i recollit en la seua constitució i tots els partits polítics i candidats hi estan sotmesos de la mateixa forma. Per això, la seua ha estat una derrota amarga ja que va aconseguir onze milions de vots més que al 2016. Malgrat tot, els resultats han estat tan contundents que tots els intents de Donald Trump per qüestionar-los i tombar-los han estat en va: els vots d’aquells estats amb un estret marge s’han recomptat fins tres vegades. A més, s’han desestimat fins seixanta demandes que pretenien impugnar els resultats de diferents estats. Trump ho ha intentat per tots els mitjans legals al seu abast amb el seu advocat Rudolph Giuliani al capdavant (trist paper ha desenvolupat en aquesta farsa el que fos alcalde de Nova York durant els atemptats de l’11S). 

 

Les setmanes i els esdeveniments s’han anat succeint: cap instància política ni judicial (algunes principalment conservadores) ha donat la raó a un home acostumat a aconseguir per la força les poques coses que li negaven els seus diners. Aquesta ha estat la seua manera d’actuar des que va esdevenir president del país ja no més poderós del món. Res sembla detenir a aquest nen dèspota i capritxós a l’hora d’aconseguir el seu objectiu: fa només uns dies es desvetllava una conversació telefònica en la qual el mateix Trump pressionava un alt càrrec republicà de Georgia per tal que manipulés els resultats d’aquest estat. Però res fa reflexionar els seus seguidors que creuen a ulls clucs la seua tesi que li han furtat les eleccions, encara que no aporte ni una sola prova. N’hi ha prou que el líder carismàtic que és afirme amb contundència la seua creença/desig perquè la torba de seguidors l’assumeisca com si d’un dogma es tractés. A quin nivell de desraó i fanatisme estem arribant?

 

Les imatges de l’assalt al Capitoli d’EEUU són d’una tristesa extrema per aquells que pensem que la democràcia és la menys dolenta de les formes de govern. No ho dic jo, ja ho deien els mateixos grecs que la van crear (jo sols ho vaig traduir als meus anys d’institut). Els amos de l’invent també van alertar dels perills de la demagògia que és l’estratègia utilitzada per aconseguir el poder polític apel·lant a prejudicis, emocions i pors de la ciutadania per guanyar el favor popular mitjançant l’ús de la retòrica, la desinformació, l’agnotologia i la propaganda política. Així devia ser en la Grècia clàssica. Rellig la definició i pense en la manera de fer política al món i a Espanya en els darrers temps.

 

Per últim, tots perdem en nombroses ocasions al llarg de les nostre vides. La pèrdua va associada a les nostres existències d’una manera que, de vegades, es presenta com insuportable i irreparable. El president electe, Joe Biden, ho sap bé. Algunes vegades guanyem i moltes altres perdem. A tots ens ocorre, excepte a Donald Trump que s’ha proposat assaltar una de les democràcies més antigues del món per tal d’eixir-se’n amb la seua. El deliri d’aquest líder decadent està arrossegant a milions de ciutadans nord-americans a la negació de la realitat i, el que és pitjor, a la violència. Pensem-ho bé: en qualsevol país de Llatinoamèrica, el que va ocórrer  aquesta setmana a Washington hagués estat qualificat com a cop d’estat. ¿Fins quina part de les nostres institucions permetrem que penetre l’extrema dreta? Ja ho va dir Aristòfanes: “Un demagog no ha de ser ni honest ni educat: ha de ser ignorant i canalla”. El més trist i preocupant és que una torba ignorant i canalla li va al darrere. Ací ho deixe.  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa

 


 

domingo, 10 de enero de 2021

SABER PERDER

Quienes lean este artículo no se querrán creer que hace semanas que el escritorio de mi ordenador contiene un documento con el título de esta columna. El motivo era reflexionar acerca de la resistencia que el todavía presidente de los Estados Unidos estaba mostrando para reconocer su derrota en las elecciones del pasado 3 de noviembre. No obstante, el escrutinio fue claro. Biden no solo ganó en número de electores, sino también en millones de votos, cosa que no ocurrió en las elecciones de 2016 donde Hillary Clinton logró casi tres millones de votos más que el candidato republicano. A pesar de ello, la victoria de Trump fue tan incuestionable como desoladora. Pero es lo que sucede cuando uno se somete a la democracia y sus reglas. Todo sistema electoral tiene sus limitaciones y sus puntos mejorables, pero es el que cada Estado ha decidido y recogido en su constitución y todos los partidos políticos y candidatos están sometidos a él de la misma forma. Por eso, la suya ha sido una derrota amarga ya que consiguió once millones de votos más que en 2016. A pesar de estos, los resultados han sido tan contundentes que todos los intentos de Donald Trump por cuestionarlos y tumbarlos han sido en vano: los votos de aquellos estados con un estrecho margen se han recontado hasta en tres ocasiones. Además, se han desestimado hasta sesenta demandas que pretendían impugnar los resultados de varios estados. Trump lo ha intentado por todos los medios legales a su alcance con su abogado Rudolph Giuliani a la cabeza (triste papel está desempeñando en esta farsa el que fuera alcalde de Nueva York durante los atentados del 11S). 

 

Las semanas y los acontecimientos se han ido sucediendo: ninguna instancia política ni judicial (algunas principalmente conservadoras) ha dado la razón a un hombre acostumbrado a conseguir por la fuerza lo poco que le negaba su dinero. Esa ha sido su manera de actuar desde que se convirtió en presidente del país ya no más poderoso del mundo. Nada parece detener a este niño déspota y caprichoso a la hora de lograr su empeño: hace apenas unos días se desvelaba una conversación telefónica en la que el propio Trump presionaba a un alto cargo republicano de Georgia para que manipulara los resultados de ese estado. Pero nada hace reflexionar a sus seguidores que creen a pies juntillas su tesis de que le han robado las elecciones, aunque no aporte ni una sola prueba de ello. Basta con que el líder carismático que es afirme con contundencia su creencia/deseo para que la turba de seguidores la asuma como si de un dogma se tratase. ¿A qué nivel de sinrazón y fanatismo estamos llegando?

 

Las imágenes del asalto al Capitolio de EEUU son de una tristeza extrema para aquellos que pensamos que la democracia es la menos mala de las formas de gobierno. No lo digo yo, lo decían los propios griegos que la crearon (yo solo lo traduje en mis años de instituto). Los dueños del invento también alertaron de los peligros de la demagogia que es la estrategia utilizada para conseguir el poder político apelando a prejuicios, emociones y miedos de la ciudadanía para ganar el favor popular mediante el uso de la retórica, la desinformación, la agnotología y la propaganda política. Así debía de ser en la Grecia clásica. Releo la definición y me da por pensar en la manera de hacer política en el mundo y en España en los últimos tiempos.

 

Por último, todos perdemos en numerosas ocasiones a lo largo de nuestras vidas. La pérdida va asociada a nuestras existencias de una manera que, a veces, se presenta como insoportable e irreparable. El presidente electo, Joe Biden sabe algo de todo esto. Algunas veces ganamos y otras muchas perdemos. A todos nos ocurre, excepto a Donald Trump que se ha propuesto asaltar una de las democracias más antiguas del mundo con tal de salirse con la suya. El delirio de este líder decadente está arrastrando a millones de ciudadanos norteamericanos a la negación de la realidad y, lo que es peor, a la violencia. Piénsenlo bien: en cualquier país de Latinoamérica, lo ocurrido esta semana en Washington hubiera sido calificado de golpe de estado. ¿Hasta qué parte de nuestras instituciones vamos a permitir que penetre la extrema derecha? Ya lo dijo Aristófanes: “Un demagogo no debe ser ni honesto ni educado: tiene que ser ignorante y canalla”. Lo triste y preocupante es que le sigue una turba ignorante y canalla. Ahí lo dejo.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Imagen extraída de la red