sábado, 25 de febrero de 2017

EDUCACIÓ CREATIVA

Amics, us deixe el postcast del programa de ràdio 'Educación Creativa' en el qual vaig participar el dijous, 23 de febrer de 2017. Vam parlar de poesia, de les paraules, d'Olor de poma verda, d'independentisme i, fins i tot, de Donald Trump. Aquí us el deixe, si us ve de gust... 🍏

📚
Amigos, os dejo el podcast del programa de radio "Educación Creativa" en el que participé el jueves, 23 de febrero de 2017. Hablamos de poesía, de las palabras, de 'Olor de poma verda', de independentismo e incluso de Donald Trump. Aquí os lo dejo por si os apetece... 🍏

sábado, 18 de febrero de 2017

L'AVENTURA DE LA HISTÒRIA

La revista "La aventura de la Historia" em va proposar contestar a les següents preguntes amb 100-120 paraules: "¿Cuál es el origen del valenciano? ¿Es previo o posterior al catalán?" He de confessar que no en vaig ser capaç; en vaig necessitar 125. Aquí teniu la resposta.

La revista "La aventura de la Historia" me propuso contestar a les siguientes preguntas en 100-120 palabras: "¿Cuál es el origen del valenciano? ¿Es previo o posterior al catalán?" Debo confesar que no fui capaz; necesité 125. Aquí tenéis la respuesta.


¿Cuál es el origen del valenciano? ¿Es anterior al catalán? Raíces y expansión.

El catalán es una lengua románica que procede del latín vulgar y que surge en el territorio fronterizo del este de los Pirineos en torno al siglo IX. Como consecuencia de la Reconquista, el catalán se extendió hacia el sur: primero, en Cataluña y, a continuación, en la zona de Valencia. El catalán se divide en dos grandes variedades dialectales: el oriental que comprende el rosellonés, el central, el balear y el alguerés; y el occidental, compuesto por el ribagorzano, el leridano, el tortosino y el valenciano. En el valenciano se distingue entre el septentrional, apitxat y meridional. Catalán y valenciano son maneras distintas de llamar a la misma lengua. En el País Valenciano el término valenciano tiene una larga tradición histórica, literaria y social. 

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Lda. Filología Hispánica y Catalana
Escritora



sábado, 11 de febrero de 2017

XÀTIVA, MATÈRIA DE BRETANYA

‘Xàtiva, matèria de Bretanya’ potser us semble un títol massa ambiciós. Li’l he pres a l’Ignasi Riera, amb la seua aquiescència. Aquest nigromàntic de la ironia treu l’expressió de l’obra de la poeta i novel·lista Carmelina Sánchez-Cutillas, premi Andròmina a l’any 1975 (aleshores alguns començàvem a fer les primeres passes per aquesta terra). Aquesta frase fa referència a la literatura artúrica que va sorgir al continent europeu, centrada en les històries sobre el Rei Artús i la recerca del Sant Greal. Segons el trobador francès del segle XII, Jean Bodel, s’oposa a altres dues grans tradicions de temes llegendaris i cicles literaris: la matèria de Roma, que versa sobre la mitologia grega i romana i els seus herois militars com Juli Cèsar o Alexandre el Magne, i la matèria de França, relacionada amb Carlemany. Aquestes tres tradicions ens demostren el fet que la cultura medieval a Europa era oberta, variada i receptiva.

Però, què té tot això a veure amb Xàtiva? Cada cop que escolte parlar l’Ignasi, amb la seua eloqüència encisadora, sobre els temes i llegendes recurrents de la nostra literatura fa esment d’aquesta frase, ‘matèria de Bretanya’, i evoca la nostra ciutat, Xàtiva. Una llegenda és una narració d’aparença més o menys històrica, que en realitat conté una proporció, major o menor, d’elements imaginatius. El que senzillament vol dir aquest bell amic vell és que Xàtiva té la riquesa històrica suficient per haver afavorit una nodrida tradició literària i artística.

L’inventari de tots aquells que van obrir els ulls aquí o van tenir present a la seua obra la nostra ciutat seria llarg i, inevitablement, injust. Des de l’antiguitat clàssica amb l’eixerit Catul, passant per ‘El collar de la coloma’ d’Ibn Hazm de Còrdova, fins a Vicent Andrés Estellés i el seu poemari ‘Xàtiva’. Ho sé: en són molts més... La música també recorre les artèries xativines: Raimon ens recorda que va nàixer al carrer Blanc amb una imatge gairebé lorquiana o Feliu Ventura que veu apitxar des del Bellveret un poble que és meridional... Però la ‘matèria de Bretanya’ que amara les llambordes dels nostres carrers és el sediment de la sola de les sabates dels que les han trepitjat anònimament abans que nosaltres, dels que les xafeu cada dia, dels que esperem tornar a fregar-les... Som criatures de la il·lusió i del somni, que demanen un imaginari col·lectiu que ens aculla i ens senyale els límits geogràfics. Els nostres els perfila la serra de Vernissa que ens pinten Juan Francés o Joan Ramos perquè, sabeu què? Tenim en l’art i la literatura dues eines imprescindibles que omplin les nostres ments d’imatges recurrents i deixen emprenta a la nostra pell socarrada.

Article publicat al diari Levante
19 d'agost de 2016








sábado, 4 de febrero de 2017

NIT AL CASTELL

Va ser una nit al Castell. Havia sentit parlar-ne tantes vegades però mai no havia pogut gaudir-ne de cap. La meua absència és més llarga que aquestes nits. La meua amiga Dolors (només la seua mare i jo podem anomenar-la Lola) havia aconseguit entrades sorprenentment sense massa esforç, segons ella mateixa em va dir. L’autobús ens espera a la part més alta de la Plaça de la Bassa per conduir-nos per aquella carretera de meandres que semblava tan extensa i costeruda quan érem xiquets. Arribem aviat però comença a haver-hi moviment de gent. Des d’allà dalt, la vista, tan casolana, esdevé semblant al fet de contemplar-se en un mirall on es reflecteixen històries de fa tant de temps, de conegudes i de desconegudes.

Ens espera un sopar d’acampada de joventut amb entrepà i cares adolescents però amb vint anys més. El tema de conversa és el canvi polític esdevingut a l’Ajuntament de Xàtiva aquell maig. La meua cicerone m’ha fet memòria de qui és qui en el trencaclosques socarrat. En un moment qualsevol, algú em pregunta com vam viure a Madrid la setmana posterior a les eleccions municipals amb el possible pacte entre Carmena i el PSM, l’ombra del ‘tamayazo’ i les surrealistes i divertides declaracions d’Aguirre en aquells dies d’incertesa i il·lusió. L’última oració que sura en l’aire deixa palès que ha passat el temps: “Ara toca administrar la misèria.”

Pugem l’escala dels canons on tot està enllestit per què Maria del Mar Bonet òmpliga de notes i encanteri la nit xativina. Quan ocupe el meu seient i admire la perspectiva del Castell menor recorde per què diem que Xàtiva és una ciutat bonica... Continuen desfilant personatges coneguts de la meua joventut. Hi reconec el meu professor de Llatí, Agustí Ventura, que ens contava en què consistia una tortuga en l’estratègia militar romana. El que no ens va dir aleshores era que a la vida l’hauríem de practicar de vegades. També em trobe amb la dona que em va explicar per primer cop “La plaça del diamant” i que em va fer entendre les actituds masclistes del Quimet amb la Colometa. Així ens va fer anar aguaitant al ric patrimoni de la nostra llengua i literatura...

S’apaguen els llums i la gran dama de la música mallorquina ens encisa amb la seua veu. Es queixa amb ironia que hàgem trigat tant a canviar i a cridar-la. Gaudim de la frescor de la música d’aquesta dona que no envelleix. Vivim un instant etern. Contents...

Article publicat al diari Levante
5 d'agost de 2016