VÀNIA x VÀNIA

Vos imagineu veure dos muntatges de L’oncle Vània de forma successiva? Concebeu contemplar dues versions de l’obra de Txékhov en un mateix muntatge? Aquest és el repte que ens fa Pablo Remón en la seua proposta Vania x Vania amb dues posades en escena del clàssic rus, que es poden veure en la mateixa vesprada amb només mitja hora de descans. Ens convida a una borratxera txekhoviana, amb permís del doctor Astrov. Sabem que Txékhov, com un bo Rioja, es pot i s’ha de paladejar en successius glops i copes. Aquesta és la riquesa dels textos clàssics i universals i el del rus procedeix d’una anyada excel·lent.

 

Pablo Remón ens confessa que cada vegada que veu un espectacle seu, té ganes de tornar a muntar-lo perquè se li ocorren variacions que podria introduir. Declara la seua enveja envers els pintors o els músics que poden executar diferents versions de les seues obres. Aquest és la llavor de l’experiment teatral que Remón presenta en les Naves del Español de Madrid.

 

El primer muntatge busca l’essencial i genuí del text, encara que Remón haja introduït algunes modificacions que indaguen en la vis còmica. Es tracta d’una proposta minimalista d’un sobrietat extrema. Només hi ha sis cadires sobre l’escenari amb un fons negre. Tots els actors es troben sobre l’escenari durant les quasi dues hores de representació, és a dir, no hi ha entrades ni eixides de personatges. No hi ha vestuari de l’època i el joc de llums és sobri i simple. El vestuari i els noms dels personatges són intemporals, no remeten a cap època. Tampoc no hi ha cap objecte que recolze la seua interpretació ni un llenguatge corporal accentuat que complemente el que va ocorrent sobre les taules. Els personatges estan la major part dels temps asseguts (en alguna escena, dempeus). I, tanmateix, he de confessar que es tracta d’una de les interpretacions més belles i autèntiques d’aquest clàssic rus que he tingut la joia de gaudir. És un autèntic exercici actoral de veu i gestualitat facial, una lliçó magistral de l’ofici de l’actuació (el plantejament bé podria assemblar-se a un assaig previ a l’estrena) que, tanmateix, aconsegueix que les paraules del rus i el seu missatge penetren en la sensibilitat de l’espectador com la pluja que ens va xopar de camí al Matadero. La nuesa del muntatge ens permet tocar, fregar, fer trempar, palpar la pell d’aquests personatges abatuts per la rutina i el desencant que ens parlen de nosaltres mateixos.

 

És cert que Remón conta amb un repartiment únic per fer-ho. Trobem el mateix elenc d’intèrprets en ambdós muntatges: un Javier Cámara que explota els seus registres interpretatius amb mestratge, més enllà de la vesant còmica –ja fou dirigit per Remón a Los farsantes (2022)–, Juan Codina és el pedant escriptor Alexander, Israel Elejalde amb el seu domini de l’espai escènic encarna al metge Astrov, una continguda i brillant Marta Nieto és Elena, Marina Salas sorprèn amb la seua interpretació de Sònia i, per últim, Manuela Paso ens enlluerna amb la dimensió que atorga a Marina, la vella criada de la casa.

 

En el segon muntatge, Pablo Remón es llança a la sorra de l’experimentació i juga amb l’espectador. Aquí ens presenta dos Vànies en un, perquè obri l’espai i ens mostra dos escenografies contigües: una datxa russa del segle XIX a l’esquerra; i un pati del darrere manxec, amb estany i taula i cadires de bar, que situa en un Toledo actual, a la dreta. En aquest joc teatral, el director pretén explotar la polisèmia escènica portant als personatges de la Rússia vuitcentista al present ibèric i de l’altiplà en una mateixa escena i diàleg, més proper a les pel·lícules de Berlanga que al cinema de Buñuel. En conseqüència, hi ha moments en què la proposta cau en la sàtira, fregant l’esperpent, de la nostra realitat pàtria més cañí, una veritat, la nostra, un tant esquizofrènica com el resultat escènic. És aquesta una proposta que agradarà més probablement al públic més jove i menys purista.

 

Cada muntatge es pot veure per separat i és autònom. No obstant, l’interessant i apassionant d’aquesta iniciativa és poder veure la riquesa que ofereix la lectura sagaç que realitza en els dos, com si d’una matrioixka es tractara; contemplar el joc de miralls còncaus del carreró del Gato al que Remón porta el text txekhovià. Remón ens fa reflexionar sobre els codis teatrals de l’actuació, de la posada en escena i de la direcció d’actors; ens apropa un clàssic renovat en un espai escènic on es pren la llibertat dramàtica de rellegir el text canònic amb una creativitat molt fructífera que ens torna un Txékhov multiplicat. És especialment emocionant i transformador escoltar reverberar al nostre interior les veus d’aquells éssers perduts en el camp rus o manxec, que no saben què fer amb el temps ni amb les seues vides, que es pregunten què altres vides podrien haver viscut. Perquè, quants Vània hi ha a Vània?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

VIURE ÉS SOMRIURE

Viure és somriure? I te’n vas al bany i et col·loques enfront l’espill i fas una ganyota per fer-li bona cara a la vida. Portes unes ulleres que t’arriben als peus. I això que acabes d’aixecar-te del llit. Avui no has dormit bé. Coses de l’edat en què vas endinsant-te. Són les sis del matí i tens per davant una llarga jornada de feina, de temes pendents per resoldre, de trobades en què has de posar una bona cara que no saps si en tens ganes. Bé, sí que ho saps, no en tens de ganes. I després? En acabant, anar cap a casa, arranjar les qüestions domèstiques pertinents després de dinar ben tocades les quatre. Reservar les forces mínimes per anar al gimnàs i fer una mica d’exercici, per si de cas encara no tens el cos prou rebentat. Cal no rendir-se. Però s’ha de viure sobre la influència de la positivitat. Besa’t el colze, positiu de merda!

 

Tens sort a la vida. Pertanys a aqueix percentatge de població que té salut, feina, una casa –encara que siga per pagar–, una suposada vida que gaudiries més si tingueres temps. Alguns li diuen a la teua situació triomfar a la vida. T’ho repeteixes a tu mateixa: triomfar a la vida. Que grans som els humans: tenir èxit a la vida consisteix a no tenir ni un minut per respirar, a estar hiperocupats. I el més gros de tot és que ens ho creiem... I una merda que plou!

 

Hi ha moments vitals en què és inevitable portar un núvol gris a sobre el cap. Se’t posa el nigul allà dalt i vas i vens fent la teua rutina diària amb la màxima normalitat. Amb els anys has après a fer-ho amb ofici, perquè saps que els altres no paguen res dels teus problemes: l’adolescència rebel d’uns fills que no entens, la malaltia terminal d’algú que et toca a prop, la mort que a tots acaba colpejant-nos. Perquè la vida no té pietat de ningú.

 

Però viure és somriure. No dèiem això fa un moment? No, la vida és fer funambulisme. I arriba un punt que saps que pots passar de l’èxtasi a l’infern en uns dies o setmanes. Mira per on, va i et premien amb un reconeixement a la teua tasca literària a una obra que sempre has pensat que pagava la pena. I et costa creure-t’ho. De veres, això està passant-me a mi? I ho vius i ho somnies, perquè a estones vius en irrealitat. I tornes al teu dia a dia i la clatellada d’uns alumnes desmotivats t’estavellen del núvol i l’arc de Sant Martí en què venies muntada contra una realitat que et sembla mediocre. I malgrat tot, mires de fer una feina que ja fas prop d’un quart de segle amb ofici, amb dedicació, por mí y por todos mis compañeros pero por mí el primero, et dius a tu mateixa. I sembla que t’ho creus, però et canses. Somriu, hòstia!, somriu, que la vida són dos dies. I tant!

 

I vas fent perquè la vida és somriure, i malgrat tot, mires de construir mecanismes contra la mediocritat que t’envolta, que et recorda que no cal fer les coses bé, que et pagaran igual de bé o de malament si els teus alumnes aprenen alguna cosa o cap, que si els aproves a tots t’estalviaràs un munt de paperassa. De tant en tant t’hi veus com un profeta en tapaculs fent sermons al desert enmig dels cactus i les sargantanes... Però, vinga, va, visca l’assertivitat i la resiliència... Paraules de moda juntament amb emprenedoria... Vinga! La nova llei educativa repeteix aquesta paraula cinquanta-cinc vegades al currículum de l’ensenyament secundari. I la paraula filosofia? Ni una ni mitja ni cap. Ja no canta el capellà. Visca la mare que m’ha parit!

 

Però no pateixes perquè cada vegada viurem millor: conciliació familiar, jornada setmanal de quatre dies, jornada setmanal de trenta-set hores i mitja sense baixada de sou... A veure que ho pense una mica. Però si jo fa gairebé vint anys que tinc aquesta jornada setmanal. Sabeu una cosa? D’ençà, la meua jornada laboral no ha deixat d’eixamplar-se i d’anar envaint i conquerint tot el meu temps vital. Somriu, dona, no sigues així... És el que hi ha. I amb aquest fi, la fàbrica de producció neocapitalista està dissenyant uns caps tòxics excepcionals i eficients capaços de triturar qui es pose al davant, malalts mentals amb una síndrome narcisista de cavall, que ratlla en la psicopatia... Persones dolentes i incompetents amb complex d’inferioritat i una vida de merda. Pobrets, que sols que estan! A qui maltractaran si no és als desgraciats dels seus treballadors? Perquè som objectes al seu servei, mercaderia de la seua propietat. Kim Jong-un he batejat a la meua. Què voleu? Haure de fer servir la sàtira per no ofegar-me en aquest ambient de verinor irrespirable.

 

Però, on estàvem? Sis del matí. Ganyota que s’assembla a un somriure que et retorna l’espill amic del bany. Fica’t baix la dutxa, desdejuna amb un bon cafè amb llet carregat, fes de ventre abans d’eixir de casa, que la vida t’escopirà de la teua llar-refugi a un món ple d’hostilitat que has de rebre amb el teu millor somriure. I tu, de què et rius, imbècil?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu