VÀNIA x VÀNIA

Vos imagineu veure dos muntatges de L’oncle Vània de forma successiva? Concebeu contemplar dues versions de l’obra de Txékhov en un mateix muntatge? Aquest és el repte que ens fa Pablo Remón en la seua proposta Vania x Vania amb dues posades en escena del clàssic rus, que es poden veure en la mateixa vesprada amb només mitja hora de descans. Ens convida a una borratxera txekhoviana, amb permís del doctor Astrov. Sabem que Txékhov, com un bo Rioja, es pot i s’ha de paladejar en successius glops i copes. Aquesta és la riquesa dels textos clàssics i universals i el del rus procedeix d’una anyada excel·lent.

 

Pablo Remón ens confessa que cada vegada que veu un espectacle seu, té ganes de tornar a muntar-lo perquè se li ocorren variacions que podria introduir. Declara la seua enveja envers els pintors o els músics que poden executar diferents versions de les seues obres. Aquest és la llavor de l’experiment teatral que Remón presenta en les Naves del Español de Madrid.

 

El primer muntatge busca l’essencial i genuí del text, encara que Remón haja introduït algunes modificacions que indaguen en la vis còmica. Es tracta d’una proposta minimalista d’un sobrietat extrema. Només hi ha sis cadires sobre l’escenari amb un fons negre. Tots els actors es troben sobre l’escenari durant les quasi dues hores de representació, és a dir, no hi ha entrades ni eixides de personatges. No hi ha vestuari de l’època i el joc de llums és sobri i simple. El vestuari i els noms dels personatges són intemporals, no remeten a cap època. Tampoc no hi ha cap objecte que recolze la seua interpretació ni un llenguatge corporal accentuat que complemente el que va ocorrent sobre les taules. Els personatges estan la major part dels temps asseguts (en alguna escena, dempeus). I, tanmateix, he de confessar que es tracta d’una de les interpretacions més belles i autèntiques d’aquest clàssic rus que he tingut la joia de gaudir. És un autèntic exercici actoral de veu i gestualitat facial, una lliçó magistral de l’ofici de l’actuació (el plantejament bé podria assemblar-se a un assaig previ a l’estrena) que, tanmateix, aconsegueix que les paraules del rus i el seu missatge penetren en la sensibilitat de l’espectador com la pluja que ens va xopar de camí al Matadero. La nuesa del muntatge ens permet tocar, fregar, fer trempar, palpar la pell d’aquests personatges abatuts per la rutina i el desencant que ens parlen de nosaltres mateixos.

 

És cert que Remón conta amb un repartiment únic per fer-ho. Trobem el mateix elenc d’intèrprets en ambdós muntatges: un Javier Cámara que explota els seus registres interpretatius amb mestratge, més enllà de la vesant còmica –ja fou dirigit per Remón a Los farsantes (2022)–, Juan Codina és el pedant escriptor Alexander, Israel Elejalde amb el seu domini de l’espai escènic encarna al metge Astrov, una continguda i brillant Marta Nieto és Elena, Marina Salas sorprèn amb la seua interpretació de Sònia i, per últim, Manuela Paso ens enlluerna amb la dimensió que atorga a Marina, la vella criada de la casa.

 

En el segon muntatge, Pablo Remón es llança a la sorra de l’experimentació i juga amb l’espectador. Aquí ens presenta dos Vànies en un, perquè obri l’espai i ens mostra dos escenografies contigües: una datxa russa del segle XIX a l’esquerra; i un pati del darrere manxec, amb estany i taula i cadires de bar, que situa en un Toledo actual, a la dreta. En aquest joc teatral, el director pretén explotar la polisèmia escènica portant als personatges de la Rússia vuitcentista al present ibèric i de l’altiplà en una mateixa escena i diàleg, més proper a les pel·lícules de Berlanga que al cinema de Buñuel. En conseqüència, hi ha moments en què la proposta cau en la sàtira, fregant l’esperpent, de la nostra realitat pàtria més cañí, una veritat, la nostra, un tant esquizofrènica com el resultat escènic. És aquesta una proposta que agradarà més probablement al públic més jove i menys purista.

 

Cada muntatge es pot veure per separat i és autònom. No obstant, l’interessant i apassionant d’aquesta iniciativa és poder veure la riquesa que ofereix la lectura sagaç que realitza en els dos, com si d’una matrioixka es tractara; contemplar el joc de miralls còncaus del carreró del Gato al que Remón porta el text txekhovià. Remón ens fa reflexionar sobre els codis teatrals de l’actuació, de la posada en escena i de la direcció d’actors; ens apropa un clàssic renovat en un espai escènic on es pren la llibertat dramàtica de rellegir el text canònic amb una creativitat molt fructífera que ens torna un Txékhov multiplicat. És especialment emocionant i transformador escoltar reverberar al nostre interior les veus d’aquells éssers perduts en el camp rus o manxec, que no saben què fer amb el temps ni amb les seues vides, que es pregunten què altres vides podrien haver viscut. Perquè, quants Vània hi ha a Vània?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu