ESCAPED ALONE

I jo només vaig escapar-ne (Escaped Alone) és una obra de teatre de la dramaturga britànica Caryl Churchill (Londres, 1938), està dirigida per la directora, actriu i dramaturga Magda Puyo i interpretada per Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña. A aquest muntatge s’han unit talent femení i edat, realitats que cal seguir reivindicant i visibilitzant. Churchill és l’autora més influent del teatre anglès contemporani i ens ofereix, un cop més, la seua mirada feminista i crítica sobre la societat neoliberal i les conseqüències catastròfiques a què ens està avesant el capitalisme salvatge. Escaped Alone fou estrenada al Royal Court al 2016. Aquesta dada ens il·lumina sobre la visió premonitòria de l’autora sobre la situació actual. No es tracta, doncs, d’una obra complaent sinó d’un teatre compromès. 

 

Els diàlegs desenfadats, àgils i vius d’aquestes quatre dones s’alternen amb monòlegs en els quals es van mostrant les parts menys amables de les seues vides, però també una exposició sobre un món futur distòpic on el canvi climàtic i la deshumanització han provocat una terrible petjada. Així passem d’una estampa de distensió ociosa al caos d’un malson surrealista.

 

Churchill utilitza un llenguatge clar i directe que no deixa indiferent l’espectador. No obstant, és capaç de trobar les diferents capes de significat en el discurs dels seus personatges. La lleugeresa de l’obra és sols aparent en el plantejament: quatre dones que voregen els setanta anys i es troben en el jardí d’una d’elles per xerrar de forma distesa. Però no pretén un discurs tancat i fàcil sinó llençar preguntes que tornen a l’espectador una i altra vegada. Perquè no hi ha veritat o potser una que és construïda entre moltes.

 

Por això, Sally, Vi, Lena i Jarret conversen durant poc més d’una hora entre bromes i veritats, assegudes en quatre cadires que van movent per l’escenari segons van prenent el protagonisme al discurs. També trobem confessions d’un realisme atroç que van alliberant-les una a una de la seua càrrega vital, perquè totes acaben per confessar els seus anhels i pors més ocults. Vi recorda l’assassinat del seu marit maltractador que li va costar sis anys de presó i la relació amb el seu fill. Sally odia els gats d’una forma obsessiva i creu veure’ls en cada racó de casa seua. Lena es debat entre la depressió i l’agorafòbia. L’última en unir-se a la tertúlia, Jarret, desa una ràbia cap al món que disfressa amb una aparent alegria. Perquè la contentació d’aquestes quatre dones, és autèntica o impostada? Són resilients o resignades? Riuen realment o es deixen portar per la gatzara davant d’un món (el de tots) i una vida (la seua pròpia) que s’extingeixen irremeiablement? ‘Té i catàstrofe’, sentencia l’autora. No han sentit potser en els darrers temps que estan assistint a la fi del món tal i com el coneixem des de les nostres confortables llars? És realitat o teatre? Nel blu dipinto di blu.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

III ENCUENTRO DE ESCRITORAS LUCRECIA BORGIA

El encuentro de escritoras Lucrecia Borgia de Xàtiva se celebró el pasado 26 de febrero de 2022. Esta fue su tercera edición después del aplazamiento obligatorio provocado por la Covid-19. Se trata de una iniciativa de Xateba, Asociación por la Igualdad y contra la Violencia de Género, ideada, organizada y conducida por Carmen López sin la cual no sería posible. Los dos años de parada pandémica y los numerosos inconvenientes y eventualidades organizativos no impidieron que se llevara a cabo en la Casa de la Cultura de Xàtiva, una tarde de sábado en la que el invierno quedó más allá de los cristales de las ventanas. 

 

Las primeras que subieron la temperatura de la sororidad de una sala llena fueron las bailarinas de la Jove Companyia Innovatori de moviment Alícia Herrero.  Se trata de un proyecto educativo para jóvenes para desarrollar competencias artísticas, creativas y interpretativas mediante experiencias escénicas con música en directo. Y eso mismo hicieron: nos envolvieron con la música, el movimiento de sus cuerpos y los tejidos de gasa de sus vestidos.

 

La edición de este año estuvo dedicada a la autora madrileña Almudena Grandes desaparecida el pasado noviembre a los 61 años de edad, víctima de un cáncer. La escritora visitó esta misma Casa de la Cultura en mayo de 2016 para dar una conferencia cuando acababa de publicar la novela Los besos en el pan (Tusquets, 2015). Per este motivo, Carmen López nos pidió a las participantes que leyéramos un fragmento de alguna obra de Grandes. Elegí una de sus columnas publicadas en El País, “Vivo en la carretera”, porque “los escritores, los libros, las librerías no existirían sin lectores”. Sin ellos, el encuentro mágico que provoca la literatura no sería posible.

 

Sin quererlo y fruto de las circunstancias, resultó un encuentro muy poético a pesar de estar dedicado a una narradora. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988), artista plástica, gestora cultura y poeta, nos dio alguna pista de cómo nos podemos asomar a la ventana del arte: “Trobar la fugissera força còsmica / que regeix el nostre univers, / i pensar que això és possible / dins de cada casa / i de cada creació, / és la ingenuïtat imprescindible / de l’origen de l’art”. Galeria d’incerteses (Bromera, 2019).

 

Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), esta profesora que escribe poemas y reseñas tardías quiso hacer un itinerario onírico por los sentidos que recorren versos y sinestesias para acabar invitando a los presentes a una “Paella Pòstuma”: “Es domingo. Hoy comemos paella. / Paella verde con alcachofas / que con el permiso de los fieles seguidores / de la paella con col, es la mejor”. Absència (Círculo Rojo, 2018)

 

Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), poeta y profesora de Lengua y Literatura en València, también nos habló de las mujeres, escondidas en la historia del arte i la literatura, con las que ha ido tropezando en los viajes de la vida a lo largo de los años, porque todas la mujeres somos un poco “Bruixes”: “Gates, llobes, fetilleres, bruixes de Tesàlia / expertes en filtes i beuratges d’amor. / Recol·lectores d’arrels i pètals, / gotes de rosada a l’alba”. Veus (Bromera, 2020)  

 

Finalmente, también hubo un encuentro de poemas, provocado por Edward Hopper. Al final, los poetas también somos personas y bulle el mismo barro dentro de nosotros. La ”Habitació d’Hotel” de Imma López (“Una dona estació de pas, / una dona habitació d’hotel”) evocó mi “Transferència”: “Reposo acurrucada en la cama, / descalza, en ropa interior, / con un papel entre las manos /  y las lágrimas en las sábanas”. Olor de poma verda (Neopàtria, 2016)

 

Esta reseña llega un poco tarde, como siempre últimamente, en esto de las reseñas de los encuentros. Ya sabemos que los setabenses nos movemos mejor con el calor infernal que sufrimos que con el frío húmedo y es posible que este hecho haya tenido algo que ver. Solo deseo que, al pasar por esta ventana, hayáis captado esta “estampa eterna, / un fragment en un sol instant”.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

INVASIÓ ZOMBI

Després d’una pandèmia, del pas de la borrasca de neu Filomena, de l’explosió de gas al carrer Toledo i d’altres tragèdies internacionals, tots hem fet broma amb quina serà la següent que ens espera: una invasió zombi o l’arribada d’alienígenes als nostres barris? Tanmateix, sense voler adonar-nos-en, patim a poc a poc una invasió zombi? silenciosa (o no tant) que no s’ha detingut i que va colonitzant espais públics que haurien de ser de tots. Com si foren poques totes les restriccions que hem viscut en els últims anys com a conseqüència de la pandèmia, des d’aleshores i sense miraments, els veïns de Madrid sofrim l’ocupació dels espais públics a l’aire lliure que dificulten i fan les nostres vides no sols més incòmodes sinó més insalubres. Sembla que ja ens hem acostumat i hem normalitzat tenir les voreres envaïdes amb les anomenades terrasses Covid, patinets, bicicletes elèctriques, motocicletes i platets voladors. ¿Algú ha pensat tot el que aquestes andròmines suposen per una persona amb dificultats de mobilitat?

 

Des del principi dels anys 2000, visc al districte d’Arganzuela que ha anat patint successives onades especulatives en el preu de l’habitatge. Una de les causes ha estat el procés de gentrificació que ha suportat el districte Centre i que ha expulsat els veïns cap als barris confrontants o més perifèrics. En aquestes dues dècades, el barri s’ha anat transformant, no sols en la seua geografia urbana, sinó també en la humana. A partir de la crisi de 2008, va veure com la presència de veïns immigrants minvava perquè molts van decidir tornar als seus països. Tanmateix, en la última dècada hem vist també com han obert negocis ciutadans xinesos i algun veí d’origen hispanoamericà. Això, amb l’oferta d’hostaleria diversa, ha fet que el barri plural i multicolor esdevinga un lloc d’interès per a molts. Pel que fa als espais per a l’oci i la cultura, hem vist florir l’espai de Matadero, lloc d’exposicions, seu de la Casa del Lector i també subseu del Teatro Español amb les Naves del Español. La seua arquitectura singular i la seua situació, al costat del parc Madrid Río, han fet d’imant per atreure visitants i veïns.

  

No obstant, el barri no té instal·lacions esportives, culturals i educatives suficients. Els terrenys d’Adif, situats darrere del Museu del Ferrocarril, que ja acull una vegada al mes el Mercat de Motors, havien d’haver esdevingut dotacions pels habitants del districte. Es va parlar d’una biblioteca, potser d’un institut públic. Fa poc el Ministeri de Cultura va anunciar que en aquest lloc es situarà el Teatre Nacional de Dansa. De moment, i des de fa més d’un any, l’espai ha estat envaït per unes carpes on es succeeixen les representacions de musicals i altres ‘events’ culturals, previ pagament d’entrades. La plataforma de veïns que es mobilitza contra el Espacio Delicias reivindica un ús públic d’aquests terrenys, davant la cerca del guany empresarial d’uns pocs. A l’impacte visual que aquest espai atrotinat ofereix, s’ha d’afegir la contaminació acústica que pateixen els veïns que viuen en els blocs d’habitatges més propers.

 

A aquestes carpes circenses, s’ajunta la invasió del Parc Tierno Galván que hem patit els veïns durant gairebé dos mesos. Al Festival Madrid Escena li han precedit i seguit altres actuacions, Festival Tomavistas Extra, corregit i augmentat. De segur algú em recordarà que es tracta d’un amfiteatre dissenyat per oferir espectacles. És cert, però no és admissible que s’ocupe literalment la meitat del bulevard que hi condueix i que s’acote la meitat del parc assetjat durant gairebé dos mesos aguantant les molèsties de soroll, que superen amb escreix qualsevol límit legal, el trànsit de camions i vehicles, l’abandonament de deixalles en unes papereres curulles, etc. El més trist ha estat el que ha emergit una vegada que han retirat tota l’estructura: herba literalment arrasada i munts d’escombraries. Els treballadors de parcs i jardins de Madrid s’hauran de posar mans a l’obra. De segur algú destacarà la qualitat dels artistes que han actuat, però no entenc que, en una ciutat com Madrid, on hi ha tants recintes fantàstics per celebrar concerts, es trie un parc on persones grans, gossos, corredors i famílies amb nens conviuen i gaudeixen de la natura. Per què es fa permanentment negoci dels espais públics?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto del Parc Tierno Galván en la primavera de 2020