domingo, 24 de junio de 2018

CORRUPCIÓ ÉS CORRUPCIÓ

Un plat és un plat. Un got és un got. Podem afirmar, finalment, que corrupció és corrupció? Vivim setmanes en les quals esdeveniments insòlits s’amunteguen en la pell de bou. Per primera vegada a Espanya una moció de censura contra un govern ha eixit endavant. Mariano Rajoy, ja expresident, ha aconseguit posar d’acord a partits ideològicament bastant distants. És cert que el PP és el partit amb més parlamentaris al Congrés dels Diputats, però també ho és que la moció impulsada pel PSOE ha aconseguit la majoria absoluta i que aquests escons representen una majoria de ciutadans, que no desitgen un president d’un partit condemnat per corrupció. Per tant, qüestionar la legitimitat del nou govern i de la pròpia moció retrata a qui ho fa per la seua manca d’acceptació de les regles democràtiques. Mariano Rajoy, el polític que va saber administrar com ningú els silencis i les esperes, va caure esperant.

Aqueixa no és la notícia inèdita per qui escriu aquestes línies sinó aquesta altra: per primer cop, en la democràcia espanyola, la corrupció ha precipitat la caiguda d’un govern. També és veritat que hem hagut d’arribar a uns nivells insuportables d’escàndols per corrupció, inclús pitjors que als anys noranta amb la corrupció dels governs de Felipe González (i ja és dir...). Em pregunte si els ciutadans d’aquest estat, a partir d’ara, retirarem al capdavall el vot als corruptes, a aquells que s’apoderen d’allò públic, a aquells que fan servir trampes per defraudar a Hisenda. El nou president del govern, Pedro Sánchez, sembla que ho sap i ho té en compte. Almenys aquest és el missatge que ha enviat a la ciutadania deixant caure el seu ministre de cultura més mediàtic, Màxim Huerta. ¿O és potser la pressió dels ciutadans castigats per la crisi, les investigacions desenvolupades pels mitjans de comunicació (no de cap jauría) i la debilitat parlamentària del PSOE allò que ha forçat que no hi haja alternatives a l’ambigüitat ni mitges tintes?

El regeneracionisme s’imposa. Sembla que serà el new black en política en la nova temporada. Ho ha volgut deixat clar i ras el PSOE aquesta setmana i també sembla captar-ho el PP que escomet l’ardu camí de la renovació. Veurem si són capaços de mantenir-ho. Si aquesta nova percepció ha arribat dels nou partits (Podemos i CS) o no, benvinguda siga en qualsevol cas. El desitjable seria que fóra alguna cosa més que una moda passatgera, que haja arribat per quedar-s’hi, més enllà de les majories o minories parlamentàries i de la seua aritmètica. Fer que s’impose depèn dels ciutadans i del seu vot. Per damunt de les ideologies, dels programes electorals, hauria de prevaldre el respecte per la res publica i pels diners dels impostos de tots els ciutadans. Hauríem de ser capaços de castigar amb el nostre vot sense embuts a aquells que fiquen la mà a la caixa de tots. Així hauria de ser perquè corrupció és corrupció.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu




domingo, 17 de junio de 2018

CORRUPCIÓN ES CORRUPCIÓN

Un plato es un plato. Un vaso es un vaso. ¿Podemos afirmar, por fin, que corrupción es corrupción? Vivimos semanas en las que acontecimientos insólitos se acumulan en la piel de toro. Por primera vez en España una moción de censura contra un gobierno ha prosperado. Mariano Rajoy, ya expresidente, ha conseguido poner de acuerdo a partidos ideológicamente bastante distantes. Es cierto que el PP es el partido con más parlamentarios en el Congreso de los Diputados, pero también lo es que la moción impulsada por el PSOE ha conseguido la mayoría absoluta y que estos escaños representan a una mayoría de ciudadanos, que no desean un presidente de un partido condenado por corrupción. Por tanto, cuestionar la legitimidad del nuevo gobierno y de la propia moción retrata a quien lo hace por su falta de aceptación de las reglas democráticas. Mariano Rajoy, el político que supo administrar como nadie los silencios y las esperas, cayó esperando.

Esa no es la noticia inédita para quien escribe estas líneas sino esta otra: por primera vez, en la democracia española, la corrupción ha precipitado la caída de una gobierno. También es verdad que hemos tenido que llegar a unos niveles insoportables de escándalos por corrupción, incluso peores que en los años 90 con la corrupción de los gobiernos de Felipe González (y ya es decir…). Me pregunto si los ciudadanos de este país, a partir de ahora, retiraremos por fin el voto a los corruptos, a los que se adueñan de lo público, a los que hacen trampa para defraudar a Hacienda. El nuevo presidente del gobierno, Pedro Sánchez, parece que lo sabe y lo tiene en cuenta. Al menos ese es el mensaje que ha enviado a la ciudadanía dejando caer a su ministro de cultura más mediático, Màxim Huerta. ¿O es que acaso la presión de los ciudadanos castigados por la crisis, las investigaciones llevadas a cabo por los medios de comunicación (no de ninguna jauría) y la debilidad parlamentaria del PSOE han forzado que no haya alternativa a la ambigüedad ni a las medias tintas?

El regeneracionismo se impone. Parece que será el new black en política en la nueva temporada. Así lo ha querido dejar diáfano el PSOE esta semana y también parece captarlo el PP que emprende el  arduo camino de la renovación. Veremos si son capaces de mantenerlo. Si esta nueva percepción ha llegado de la mano de los nuevos partidos (Podemos y Cs) o no, bienvenida sea en cualquier caso. Lo deseable sería que fuera algo más que una moda pasajera, que haya llegado para quedarse, más allá de las mayorías o minorías parlamentarias y de su aritmética. Hacer que se imponga depende de los ciudadanos y de su voto. Por encima de las ideologías, de los programas electorales, debería prevalecer el respeto a la res publica y al dinero de los impuestos de todos los ciudadanos. Deberíamos ser capaces de castigar con nuestro voto sin ambages a quienes meten la mano en la caja de todos. Así debería ser porque corrupción es corrupción. 

Begoña Chorques Fuster
Profesora que escribe
Artículo publicado en el diario digital 'Ágora Alcorcón'
Imagen de María José Mier Caminero




domingo, 3 de junio de 2018

JO SÍ QUE ET CREC

Aquest és l’enèsim article sobre la sentència de la Manada. Segurament no dirà res de nou ni afegirà cap argument original al repugnant veredicte del tribunal de Pamplona. Per què escriure’l? Per crear sororitat entre nosaltres, per augmentar la mobilització històrica que estem vivint, perquè la víctima d’aquesta esfereïdora VIOLACIÓ senta una mica més de la nostra escalfor. Vull ser, doncs, una pedra més del pont cap a la igualtat real entre homes i dones.

No vull fer una anàlisi jurídica de la sentència perquè no sóc jurista. La meua intuïció com a ciutadana em diu que els canvis legislatius no haurien d’anar encaminats a endurir les penes, sinó a canviar i deixar clara la tipificació dels delictes sexuals contra les dones. És inconcebible que una agressió sexual d’aquest calibre siga qualificat com a abús. D’aquesta manera, una sentència com aquesta, que desgraciadament és més habitual del que les persones no relacionades amb el món jurídic ens pensem, no podrà repetir-se. Cal una major formació i sensibilitat en la magistratura actual. Demanar la inhabilitació dels tres magistrats (una d’ells és dona) em sembla absurd i inútil. El vot particular em fa fàstic, però s’ajusta a dret, i això és l’esgarrifós del cas. El que aquesta mobilització social ha de cercar és que la ideologia masclista i misògina de cap jutge no tinga possibilitat de prevaldre legalment en cap sentència judicial. I això ho poden i ho han de fer els nostres legisladors, amb l’opinió qualificada de juristes (ells i elles).

Sí que m’agradaria fer una reflexió sobre el missatge que s’envia als joves (ells i elles) amb aquest veredicte, especialment amb el polèmic vot particular, i vull fer-ho com a docent que tracta amb ells diàriament. La redacció de la sentència deixa una missiva demolidora per a la nostra societat. Si, com a dona, pateixes un intent de violació, la teua elecció és complicada: si et resisteixes, el dany físic pot ser irreparable i pot arribar a perdre la vida com Diana Kerr. Si prens una postura passiva per no patir un dany més gran, s’interpretarà en seu judicial que vas donar el teu consentiment. El missatge és que, com a dones, sempre perdem, que som simples objectes de plaer d’alguns homes que senten el dret a prendre els nostres cossos i fer-hi el que els plaga. A tot això s’ha d’afegir el fet que ningú pot preveure ni triar quina serà la seua reacció (resistència o immobilitat) enfront d’una agressió d’aquest calibre. Convisc a diari amb dones joves de 17 i 18 anys, el cos de les quals es troba en plenitud, però que encara conserven la inexperiència i la ingenuïtat de la seua curta trajectòria vital. Què puc dir-los davant una sentència semblant? És que els meus quaranta anys de vida em permeten saber o intuir la meua reacció davant uns actes atroços com aquests?

Pense també en els meus alumnes mascles de Batxillerat i en la seua joventut efervescent que, inclús sense saber-ho ells, busquen referents afectius i sexuals. A la pornografia masclista i misògina que fomenta la cultura de la violació i que consumeixen els nostres joves a un clic de mòbil, s’afegeix el pòsit enverinat d’aquesta sentència. Sols des de l’educació, a casa i a les aules, aconseguirem que la nostra generació de joves siga conscient de la violència explícita i implícita a la qual estem sotmeses les dones. Perquè hem de tenir clar que no han estat monstres, sinó bons fills del patriarcat els que van cometre aquesta brutal violació. Són homes que, encara avui, no són conscients de l’enorme trauma que han infligit.

Per tot això, la mobilització social de les dones, i també dels homes, ha de continuar, perquè sols així aconseguirem despertar consciències adormides, sols així assolirem unes lleis més justes per a les dones, sols així provocarem una reflexió profunda que afavoreixca una autèntica transformació social.  

BEGOÑA CHORQUES FUSTER
Professora que escriu