viernes, 31 de agosto de 2018

PERFILS D'ANTONI MARZAL

Fa uns mesos vaig tenir l'honor de formar part del llibre de fotografia d'Antoni Marzal, Perfils d'un poble. Tothom a Xàtiva coneix a aquest mestre d'escola jubilat, tímid malaltís de cabells blancs com la neu. Antoni Marzal fa mig segle que deixa testimoni fotogràfic de la vida que batega a la capital de La Costera. A tot esdeveniment de la ciutat, aquest discret fotògraf rellisca per les cantonades cercant instantànies úniques, mirant d'atrapar el temps en un segon. El pintor Joan Ramos diu del seu amic que és el notari de Xàtiva. No puc estar-ne més d'acord. Antoni Marzal juga, pinta i es baralla amb la llum. El seu perfeccionisme i gust per la feina ben feta fa que una sessió fotogràfica amb ell siga una experiència inèdita. Tot això ho va fent mentre et conta històries de la seua mare. Mentrestant, sense adonar-te'n, entres a formar part de l'Univers Marzal. 



L'Univers Marzal no és un univers paral.lel, és senzill, tangible, real. A l'Univers Marzal la llum és cabdal: quan entra vivificadora per totes les finestres de l'ànima, quan esmorteida ens deixa espais per la nostàlgia. L'univers Marzal és ple de carrers farcits d'històries antigues, amb belles i velles cases que et parlen d'antuvi. Cal recórrer-lo a peu, amb paciència, amb passejos calmosos, de vegades silenciosos. La capital de l'Univers Marzal és Xàtiva. 



Perfils d'un poble ha estat el projecte d'Antoni Marzal continuació d'El rostre d'un poble. Hi ha volgut recollir retrats de gent de Xàtiva o arrelada a Xàtiva relacionada amb l'àmbit de la cultura. Formar part d'aquesta tria va ser una sorpresa agradabilíssima que no esperava. Feia anys que el seu primer llibre era a la pretatgeria de casa meua, perquè sempre he admirat la fotografia testimonial d'Antoni. A l'adolescència ja observava aquell senyor de cabells blancs que feia fotografies sempre que alguna cosa passava a Xàtiva. I és que la fotografia sempre m'ha interessat. Hi ha una fotografia familiar que jo mateixa vaig fer on tres dones de la meua família admiren i tafanegen amb el seu primer llibre un dia de Nadal. Aquesta instantània sempre m'ha agradat per les seues implicacions emocionals; ara reprèn noves significacions des que Antoni també la té. 

Quan em va trucar per telèfon, per mediació de la poeta xativina Xelo Llopis, una amistat va començar d'ençà a aleshores. Amb la seua timidesa, divertida per mi, em va parlar en castellà (s'apercebia l'esforç que feia) pensant que una persona que feia tants anys que hi vivia a Madrid li parlaria en la llengua de Cervantes. L'empatia entre nosaltres va esclatar de seguida que vam començar a parlar en la nostra estimada llengua. Des d'aleshores hem anat teixint un tel de complicitats i amistat. Tots ho sabem, però cal repetir-ho i dir-ho en veu alta: Antoni Marzal és un tresor que té Xàtiva, que a més n'amaga un altre ell mateix. Jo tinc la sort i el gaudi de poder dir que, a més, és amic meu.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu

jueves, 9 de agosto de 2018

RAJOY FOR EX-PRESIDENT

Al PP gairebé res és el que sembla. Era una intuïció clamorosa que ha eixit a la superfície en aquest procés de primàries. Vivim en un escenari de política-ficció que el partit més votat d’Espanya ha sabut explotar com ningú. El problema per al PP ha estat que, en els dos darrers mesos, ha estat víctima d’aquesta aura d’irrealitat i espectable que envolta la política espanyola en els darrers temps. Qui podria imaginar la successió d’esdeveniments sobrevinguts en cascada des del final d’aquesta primavera atípica? Aprovació dels PGE, sentència de la Gürtel, triomf de la moció de censura, govern socialista de Pedro Sánchez, retirada de Rajoy de la política, procés de primàries al PP, victòria de Pablo Casado, proclamació del retorn del PP. Se’n pot demanar més? Doncs, com deia Super Ratón, no se’n vagen encara perquè el suposat regeneracionisme de Casado encara ha de passar l’examen que deixe lliure de sospita el seu currículum. Crida l’atenció que no s’hi haja posat el focus durant el procés de primàries. La Universidad Complutense ja ha declarat que l’expedient acadèmic de la seua Llicenciatura de Dret està en ordre. Casado va aconseguir aprovar en quatre mesos 12 de les 25 assignatures de la titulació. Això és un fita que els que hem cursat estudis universitaris sabem que és a l’abast de qualsevol. Eliminar qualsevol dubte sobre l’obtenció del seu Màster serà més llarg i fatigós. Però no se’n preocupen, tot arribarà. 

Abans de res hem de donar la benvinguda al PP a la democràcia interna. Com ells mateixos han pogut comprovar, es pot eixir viu d’un procés de primàries per la presidència del partit. Han estat unes primàries toves, on la por a la divisió han condicionat les estratègies de campanya dels dos principals candidats. És normal tenint en compte que estan poc acostumats a la dissensió interna, sobretot, a expressar-la públicament. Les declaracions d’Esteban González Pons, eurodiputat popular, afirmant el dia de la primera volta que no s’havia de deixar de votar per por a la fractura, han fet ressonar riallades amargues de més d’un ciutadà català (que no de Ciutadans).

Durant anys han presumit de ser el partit amb més afiliats d’Europa. Presumien de ser més de vuit-cents mil (em sembla que pot haver-hi algun familiar mort meu). Ho han repetit fins l’extenuació en mítings, debats i mitjans de comunicació. La realitat ha deixat un partit amb alguns més de 66.000 afiliats (un minso 8 % de la xifra que proclamaven amb orgull). Però el que ha quedat demostrat és que el Partit Popular, vaixell insígnia de la unitat política i ideològica, no és tal. Hem evidenciat que les lluites aferrissades pel poder també existeixen al PP, com a la resta de partits; que, al marge del debat ideològic (molt pobre, per cert), el que a la fi preval és la pugna pel domina dels llocs de decisió. Què esperaven? Al PP també són humans. 

Qui ens ho havia de dir? Rajoy resulta molt més convincent com a expresident que com a cap de l’executiu. Fins al moment, ha estat coherent en les seues paraules de no intervenir en el procés de primàries, s’ha mantingut neutral (almenys a l’esfera pública) i ha declarat que serà lleial al partit i al seu president. Ell millor que ningú coneix la deslleialtat i el menyspreu del seu predecessor. Ha fet el que tot càrrec polític hauria de fer quan cessa en el seu càrrec públic: tornar a la seua antiga feina. No em diguen que no resulta sorprenent i fins i tot un mica trasbalsador. Aniré acabant aquesta columna no siga que m’acusen de marianista.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Imatge extreta d’El jueves