VIURE ÉS SOMRIURE

Viure és somriure? I te’n vas al bany i et col·loques enfront l’espill i fas una ganyota per fer-li bona cara a la vida. Portes unes ulleres que t’arriben als peus. I això que acabes d’aixecar-te del llit. Avui no has dormit bé. Coses de l’edat en què vas endinsant-te. Són les sis del matí i tens per davant una llarga jornada de feina, de temes pendents per resoldre, de trobades en què has de posar una bona cara que no saps si en tens ganes. Bé, sí que ho saps, no en tens de ganes. I després? En acabant, anar cap a casa, arranjar les qüestions domèstiques pertinents després de dinar ben tocades les quatre. Reservar les forces mínimes per anar al gimnàs i fer una mica d’exercici, per si de cas encara no tens el cos prou rebentat. Cal no rendir-se. Però s’ha de viure sobre la influència de la positivitat. Besa’t el colze, positiu de merda!

 

Tens sort a la vida. Pertanys a aqueix percentatge de població que té salut, feina, una casa –encara que siga per pagar–, una suposada vida que gaudiries més si tingueres temps. Alguns li diuen a la teua situació triomfar a la vida. T’ho repeteixes a tu mateixa: triomfar a la vida. Que grans som els humans: tenir èxit a la vida consisteix a no tenir ni un minut per respirar, a estar hiperocupats. I el més gros de tot és que ens ho creiem... I una merda que plou!

 

Hi ha moments vitals en què és inevitable portar un núvol gris a sobre el cap. Se’t posa el nigul allà dalt i vas i vens fent la teua rutina diària amb la màxima normalitat. Amb els anys has après a fer-ho amb ofici, perquè saps que els altres no paguen res dels teus problemes: l’adolescència rebel d’uns fills que no entens, la malaltia terminal d’algú que et toca a prop, la mort que a tots acaba colpejant-nos. Perquè la vida no té pietat de ningú.

 

Però viure és somriure. No dèiem això fa un moment? No, la vida és fer funambulisme. I arriba un punt que saps que pots passar de l’èxtasi a l’infern en uns dies o setmanes. Mira per on, va i et premien amb un reconeixement a la teua tasca literària a una obra que sempre has pensat que pagava la pena. I et costa creure-t’ho. De veres, això està passant-me a mi? I ho vius i ho somnies, perquè a estones vius en irrealitat. I tornes al teu dia a dia i la clatellada d’uns alumnes desmotivats t’estavellen del núvol i l’arc de Sant Martí en què venies muntada contra una realitat que et sembla mediocre. I malgrat tot, mires de fer una feina que ja fas prop d’un quart de segle amb ofici, amb dedicació, por mí y por todos mis compañeros pero por mí el primero, et dius a tu mateixa. I sembla que t’ho creus, però et canses. Somriu, hòstia!, somriu, que la vida són dos dies. I tant!

 

I vas fent perquè la vida és somriure, i malgrat tot, mires de construir mecanismes contra la mediocritat que t’envolta, que et recorda que no cal fer les coses bé, que et pagaran igual de bé o de malament si els teus alumnes aprenen alguna cosa o cap, que si els aproves a tots t’estalviaràs un munt de paperassa. De tant en tant t’hi veus com un profeta en tapaculs fent sermons al desert enmig dels cactus i les sargantanes... Però, vinga, va, visca l’assertivitat i la resiliència... Paraules de moda juntament amb emprenedoria... Vinga! La nova llei educativa repeteix aquesta paraula cinquanta-cinc vegades al currículum de l’ensenyament secundari. I la paraula filosofia? Ni una ni mitja ni cap. Ja no canta el capellà. Visca la mare que m’ha parit!

 

Però no pateixes perquè cada vegada viurem millor: conciliació familiar, jornada setmanal de quatre dies, jornada setmanal de trenta-set hores i mitja sense baixada de sou... A veure que ho pense una mica. Però si jo fa gairebé vint anys que tinc aquesta jornada setmanal. Sabeu una cosa? D’ençà, la meua jornada laboral no ha deixat d’eixamplar-se i d’anar envaint i conquerint tot el meu temps vital. Somriu, dona, no sigues així... És el que hi ha. I amb aquest fi, la fàbrica de producció neocapitalista està dissenyant uns caps tòxics excepcionals i eficients capaços de triturar qui es pose al davant, malalts mentals amb una síndrome narcisista de cavall, que ratlla en la psicopatia... Persones dolentes i incompetents amb complex d’inferioritat i una vida de merda. Pobrets, que sols que estan! A qui maltractaran si no és als desgraciats dels seus treballadors? Perquè som objectes al seu servei, mercaderia de la seua propietat. Kim Jong-un he batejat a la meua. Què voleu? Haure de fer servir la sàtira per no ofegar-me en aquest ambient de verinor irrespirable.

 

Però, on estàvem? Sis del matí. Ganyota que s’assembla a un somriure que et retorna l’espill amic del bany. Fica’t baix la dutxa, desdejuna amb un bon cafè amb llet carregat, fes de ventre abans d’eixir de casa, que la vida t’escopirà de la teua llar-refugi a un món ple d’hostilitat que has de rebre amb el teu millor somriure. I tu, de què et rius, imbècil?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu