Diu Harriet, la protagonista de La tortuga de Darwin de Juan Mayorga, que “las palabras marcan a la gente que hay que eliminar: “judío”, “burgués”, “comunista”, “fascista”, “terrorista”…”. Sentir, a la vida pública o quotidiana, algun dels qualificatius recurrents que encapçalen aquest article m’evoca aquestes paraules de la vella de Galápagos. Més enllà d’aquests termes ancestrals, en creem d’altres més postmoderns o casolans como prorrús, antisemita (obviant que els palestins també ho són), supremacista, populista o filoetarra. Amb l’etiqueta, classifiquem i desqualifiquem l’adversari polític o qui discrepa de nosaltres, aniquilem qualsevol possibilitat de debat enriquidor que ens puga fer dubtar, per no haver de seguir escoltant el que haja de dir-nos, per no tractar d’entendre des d’on ens parla i què experiències o idees l’han dut al lloc des d’on parla. Amb el rètol, col·loquem l’altre en una posició oposada a la nostra, en un lloc indesitjable que és millor no trepitjar perquè fer-ho suposa contaminar-se, tacar-se. La nostra obcecació ja no ens permet reconèixer que explicar no és justificar.
Amb el llenguatge configurem la realitat, la delimitem, ens posicionem davant d’un món cada cop més polièdric, moltes vegades incapaços d’entendre la seua complexitat. Per això, com més pobre és el nostre llenguatge, més limitada i obtusa és la nostra visió del món. I així, amb un lèxic cada vegada més escàs, havent buidat les paraules del seu autèntic significat, convertits en hooligans ideològics (els nostres plans d’estudi i l’organització dels centres educatius ja s’encarreguen d’empobrir el discurs dels nostres joves), ens entestem a classificar-ho tot en blanc o negre, oblidant l’escala de grisos. Tampoc tenim el temps i la serenor necessaris per una anàlisi mínimament assossegada que en ocasions tan sols ens conduiria a pronunciar el tan temut “no ho sé”. Confessar aquesta ignorància, gairebé epistemològica (perdoneu la paraulota), és imperdonable. No obstant, fer afirmacions ostentosament salvatges es premia cada vegada més als diferents àmbits (polític, social i també laboral). Ajuda a aquest anhelat progrés individual o èxit social (expressions impostores d’aquest viciat afany comunicatiu). No interessa un pensament que no puga ser resumit en dos-cents vuitanta caràcters (escriure el número en lletra ja és una temeritat i una provocació), perquè senzillament no arribem al final.
És trist i lamentable però el sentit crític no és un valor a l’alça. Es surt amb la seua qui és capaç de pronunciar el tweet més impactant o que té el seu què, qui és capaç de proferir els substantius demagògia i manipulació i despertar l’aplaudiment. Articular la més lleu discrepància o dubte sobre la categorització imposada, sobre com es durà al terme qualsevol idea o projecte (oh, paraula mitificada), suposa la sospita a l’adhesió infrangible que avui se’ns exigeix en massa esferes de la nostra vida. Si ho pensem bé, les preguntes amb una resposta més problemàtica són aquelles encapçalades per l’interrogatiu com. S’asfixia la discrepància i el diàleg i es substitueixen per reunions supèrflues i inútils. Amb la devaluació del llenguatge es degrada la nostra realitat, la nostra democràcia, però també els nostres ambients de feina, les nostres converses diàries, la nostra convivència, la nostra humanitat.
“Las palabras preparan muertes; las palabras matan”. Ens podrà semblar que el queloni repapieja, ja que edat no li manca per fer-ho. Tanmateix, amb el vocable terrorista decidim quines bombes són bones i quines són dolentes (com si hagués alguna de benèvola), amb la perversió d’expressions com “dret a la legítima defensa” o “resposta proporcionada” es dona permís per exercir una violència desmesurada. Quin és el límit? Quants nens morts calen per incomodar-nos? Quina és la diferència entre un “acte terrorista” i un “crim de guerra”? Qui posa els límits? No serà que el límit de la violència, física i verbal, no hauríem de travessar-lo mai? No serà que el creuem quan ens abandona el llenguatge i no reconeixem l’autèntic significat de les paraules?
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario