“Lo mejor en España es no abrir la boca. El silencio es el único valor seguro”. Al 1954, Germán Velázquez, un jove psiquiatra que ha viscut quinze anys a Suïssa, torna a Espanya per treballar al manicomi de dones de Ciempozuelos, al sud de Madrid. Es va exiliar al 1939, després que son pare, psiquiatra republicà, es suïcidés abans de ser executat en ser condemnat a mort. S’hi troba amb Aurora Rodríguez Carballeira, un personatge real de l’època, reclosa i coneguda per haver matat la seua filla Hildegart amb quatre tirs mentre dormia. Germán es dedica a la psiquiatria per influència paterna i perquè, amb tretze anys, va conèixer a la parricida paranoica i va quedar fascinat per la seua intel·ligència. També hi coneix a María Castejón, una auxiliar d’infermeria, filla del jardiner del manicomi, a la qual Aurora va ensenyar a llegir i a escriure quan era una nena i que guarda molts secrets.
La madre de Frankenstein és, sens dubte, un dels muntatge teatrals d’aquesta temporada, coproduïda pel Centro Dramático Nacional i el Teatre Nacional de Catalunya. Ho és per diversos motius. Primer, perquè és l’adaptació de la quinta novel·la d’Almudena Grandes de la sèrie Episodios de una guerra interminable sobre la guerra civil i el franquisme, tasca que va deixar inacabada com el seu mestre Benito Pérez Galdós als Episodios Nacionales.
En segon lloc, perquè es tracta d’una obra coral de dones. La pròpia Grandes es va posar d’acord amb Carme Portaceli, directora del muntatge i especialista en adaptacions teatrals de grans novel·les –La casa de los espíritus (2021) o Mrs. Dalloway (2019), per exemple–, la posada en escena d’un dels seus “episodios” i aquesta fou l’elegida. La dramaturga Anna Maria Ricart –Encara hi ha algú al bosc (2021) o Moriu-vos (2022)– ha estat l’encarregada de fer l’adaptació, extremadament fidel a l’original de Grandes perquè considera que els lectors de Grandes coneixen la seua obra amb profunditat. El resultat és un text llarg la representació del qual arriba gairebé a les quatre hores, però és que Portacelli li va passar la novel·la amb quasi tot subratllat. A més, Blanca Portillo encarna a Aurora Rodríguez Carballeira en una interpretació on torna a confirmar que és una de les dames del teatre actuals.
En tercer lloc, perquè malgrat l’excel·lent interpretació de Portillo, es tracta d’una representació coral amb tres protagonistes: Pablo Derqui és el doctor Velázquez i Macarena Sanz encarna a María Castejón, una jove apocada producte de l’educació repressora franquista i del discurs oficial. “Ahora hay paz. Los españoles no servimos para tener partidos y parlamentos como los otros países. Franco lo sabía”. La resta d’actors representen amb versatilitat a diferents personatges, entre els que trobem amb un irreconeixible José Troncoso en la pell del Padre Armenteros.
En quart lloc, perquè ens conten, a través dels ulls d’algú que ha crescut i ha estat educat fora de l’Espanya franquista dels anys 50, la realitat sòrdida i gris d’on venim: res és “normal” i tot es mira amb ulls de sospita i amb una intenció bruta, es poden cometre les més grans atrocitats contra les dones amb impunitat (robatori de nadons acabats de néixer o violacions silenciades), teràpies rehabilitadores per homosexuals, encimbellament de la crueltat, la manipulació i la mediocritat dels doctors López Ibor i Vallejo-Nájera i el seu “gen rojo”. A més, el text és suficientment ric per apropar-nos també a la intrahistòria d’uns personatges, a les seues pors i, sobretot, als seus silencis, que viuen en un lloc oblidat, un manicomi. “Honestamente le digo, si las cuerdas importamos poco, imagínese las locas, ellas son las últimas de todas las filas”.
En cinquè lloc, perquè Aurora Rodríguez Carballeira esdevé un símbol d’aquella Espanya esquizofrènica i malalta, assassina de la seua filla superdotada, perquè “ella la creó, y ella la destruyó”, eugenèsica, que es creu superior a la resta, brillant i intel·ligent, capaç del millor i del pitjor. “Mi corazón, mis pechos, mis nalgas son de mujer, pero el cerebro, el cuello, los brazos, las piernas y la clavícula son completamente viriles. Si no se lo creen, que me hagan la autopsia cuando muera, y ya lo verán”.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario