domingo, 30 de julio de 2023

CARMINA BURANA

S’apaguen les llums i comença l’espectable. El pati de butaques esdevé un bosc i les llotges emulen les copes dels arbres. Apareixen aleshores cuques de llum voluptuoses i sinuoses la dansa de les quals hipnotitza. La música comença a sonar. Intuïm els músics a l’escenari, a través d’un vel poètic que ennuvola la nostra mirada però que obri els nostres porus a la rosada de les notes musicals. La directora d’orquestra dóna l’esquena al públic. No obstant això, és la mestra de la cerimònia que tot just comença. La sentim present, molt present, tant que en un moment ens mira, ens dirigeix i ens invoca al delit. 

 

El cor de veus masculines i femenines ens envolta abans de prendre l’escenari. La primera solista femenina ens convoca al festí orgiàstic i musical que celebraran i al qual estem convidats. A poc a poc, la partitura de Carl Orff pren cos i el goig i el gaudi dels Goliards impregna l’aire, flota en l’ambient i arriba als nostres pulmons. Sobre l’escenari un cilindre de vuit metres de diàmetre que envolta literalment els músics, mentre les imatges ens traslladen a una lluna gegant, al desgel, a un èxtasi floral o a una verema.

 

Els Goliards, aquells clergues vagabunds i murris del segle XIII, ens ensenyen la seua filosofia de vida, de la l’alegria de viure, la de gaudir dels sentits sense embuts. El Carmina Burana és un cant a la vida dissipada i, per això, ens duen a la taverna amb ells, ens pengen de grues i ens submergeixen en vi, aigua i foc, perquè a la vida hem vingut a tacar-nos. Soprano, tenor i baríton ens sedueixen amb les seues veus, ens arrosseguen a la desmesura i al plaer sense pal·liatius.

 

Carl Orff va crear aquesta cantata entre 1935 i 1936 musicant un conjunt d’escrits dels goliards medievals. Saltem en el temps i ens plantem al segle XIII, època amb més llums que ombres a diferència del que els programes educatius s’han entestat en dir-nos. El riure, el joc, el plaer dionisíac esdevé escola de vida. Segle XIII i XX es donen la mà. Tornem als anys 70 del segle que vam deixar enrere amb La fura dels baus. Innovació teatral i experimentació emanen de l’espectable que proclama que vol ser total. Ens elevem i freguem el cel amb el tou dels dits quan sona  “O Fortuna”, aquella deessa capritxosa que ens porta i ens trau i que ha estat propícia per què gaudim d’aquest moment màgic i bàquic. La soprano, ésser mitològic, proclama el triomf de la sensualitat, s’enlaira, ens ix al camí, i ens condueix a l’encontre de la fortuna de la vida. Carpe diem!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

No hay comentarios:

Publicar un comentario