Reconec que mai no havia vist representada l’obra El sueño de la razón. Reconec que tampoc l’havia llegit, encara que fa anys que hi faig referència a classe en parlar del teatre d’Antonio Buero Vallejo. Aquesta, considerada un dels seus drames històrics, junt amb Las meninas sobre Velázquez o Un soñador para el pueblo, text que tracta el motí d’Esquilache, ha estat considerada com una de les seues obres “menors”. Qualificatiu que no entenc molt bé després de veure el muntatge i l’adaptació de José Carlos Plaza al Teatro Español de Madrid. L’obra fou estrenada el passat setembre al Teatro Principal de Zaragoza com a homenatge al protagonista, Francisco de Goya y Lucientes.
El sueño de la razón és una obra que Buero va escriure al 1970, el títol de la qual fa referència al gravat goyesc El sueño de la razón produce monstruos. En aquesta obra, els noms de Goya i Buero Vallejo s’uneixen en la defensa dels ideals il·lustrats i del racionalisme. No és d’estranyar ja que Buero estava més inclinat a la pintura que a l’escriptura en la seua joventut. L’obra està centrada en els últims anys de Goya abans de marxar a Burdeus exiliat. La trama està ambientada al Madrid de 1823, moment en què Ferran VII restaura l’absolutisme i inicia una dura repressió contra els liberals. Goya, que es resisteix a abandonar el seu país, desatén els consells dels seus propers que l’intenten convèncer que fuja a França perquè perilla la seua vida. Goya es manté fidel a les seues conviccions, patint l’estigma de veure marcada la porta de casa seua amb una creu per liberal i afrancesat.
No es tracta d’un text senzill ja que, com Buero va fer amb la ceguesa a En la ardiente oscuridad o El concierto de San Ovidio, pren la discapacitat física de Goya als seus anys finals per presentar-lo com un home aïllat del món i del seu entorn per la sordesa. Però, si el cec pot veure amb la llum de la seua consciència el que els vidents no podem, la sordesa de Goya li permet interpretar els signes dels temps i plasmar-los a les seues pintures, encara que no siga capaç de percebre l’amenaça cap a la seua persona. Fernando Sansegundo encarna el pintor de Fuentetodos amb la solvència que li dona una vida dedicada al teatre. Interpreta un Goya creïble, lúcid, rondinaire, noble, amb arravataments masclistes... L’adaptació de José Carlos Plaza integra de forma natural, comprensible i molt didàctica el llenguatge de signes amb què Leocadia Zorrilla, la seua amant i majordoma, s’hi dirigeix. Ana Fernández encarna la protagonista femenina, dona vital, intel·ligent y passional, de forma magnífica, amb el pragmatisme femení que aquest no sempre sap reconèixer i conscient que acabarà emportar-se’n la pitjor part del conflicte, tal com acaba ocorrent.
Buero pren una època d’Espanya en la qual entossudiment, caciquisme i desraó tornen a prendre la iniciativa. Ens mostra un Ferran VII que borda mentre pren decisions sobre la vida d’altres persones. És un monarca de veu aflautada amb ressons cabdillistes. Buero escriu aquesta obra quan el règim franquista està esgotant el seu temps, però encara té la determinació de emportar-se per davant tot aquell que qüestione el seu poder per perpetuar-se. I sola amb l’habilitat de Buero a l’hora de tractar els temes aconsegueix defugir la censura, aquest monstre agotzonat que es resisteix a no mostrar les seues urpes.
El sueño de la razón és un crit contra la intolerància i l’afirmació que la creativitat i l’esperit de llibertat són essencials per incentivar el coneixement i la felicitat de l’ésser humà. L’obra ens mostra dues èpoques diferents de la història d’Espanya on s’imposen la repressió i la censura. És l’Espanya de sempre condemnada a l’ostracisme i la incultura. Sembla com si l’any d’aquesta posada en escena ho serà també. Sembla que aquesta vegada podem impedir-ho.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario