EL PROCÉS

Ningú no surt indemne de El procés. Ni de la lectura d’aquesta novel·la de Kafka, ni de l’adaptació teatral que Ernesto Caballero ha realitzat i que s’ha pogut veure aquesta temporada al Teatro María Guerrero de Madrid. Gràcies a la paraula no complida del seu amic Max Brod a qui Kafka va demanar que destruís la seua obra inèdita quan ell morís, podem submergir-nos i bussejar al profund i genuí oceà kafkià.

 

Un matí dos funcionaris es presenten a la pensió on viu el gerent bancari Josef K. (Carlos Hipólito) per comunicar-li que se li ha obert un procediment judicial la causa del qual desconeixen. Li informen que ha de presentar-se als jutjats per aclarir la seua situació. A partir d’aquell moment, la vida de K. queda atrapada en un contrasentit i en un embull burocràtic l’eixida del qual no és capaç de percebre.

 

Un oncle de K. li ofereix la seua ajuda i el posa en contacte amb un advocat amic seu que, tot i que està malalt i al llit, es fa càrrec de la seua defensa. No obstant això, les gestions del lletrat Huld no donen fruit i K. decideix acomiadar-lo i fer-se càrrec de la seua pròpia defensa. Aleshores es posa en contacte amb el pintor Titorelli, ben relacionat amb els tribunals per ser retratista de jutges, però aquest no li garanteix una sentència absolutòria, tan sols un ajornament gairebé indefinit de la causa. Per últim, abans del desenllaç, K. manté una apassionada conversació amb el capellà de la presó (Alberto Jiménez). Així es presenta un món de buròcrates abusius, que es mouen entre la fantasia i la irrealitat, tocant l’oníric, molt més viu i més complex que l’anomenat món real.

 

La frustració de K. davant la impossibilitat d’esbrinar qualsevol informació sobre el seu procés va en augment. Passa del desinterès o la despreocupació a l’obsessió i la impotència. La perplexitat de K. enfront la inseguretat jurídica és també una metàfora sobre la incertesa de l’ésser humà en un món que no li ofereix cap certesa. Avui més que mai ho sabem. Davant la pèrdua de tot sentit de transcendència, tanmateix, seguim conservant un sentiment de culpa, quasi original, quasi intrínsec a la nostra condició humana. I Franz Kafka, genial en la seua percepció visionària, capta amb mestratge la nostra confusió al laberint del món actual que amb prou feines ofereix respostes. El personatge de Kafka és un ésser que no accepta el procés, perquè no vol viure en allò obert, en la incertesa, perquè se li ha oblidat l’essencial, la validesa i per què són imprescindibles el límit i la forma.

 

"Els judicis són representacions teatrals i a l’inrevés”, ens diu el director del muntatge la posada en escena del qual s’inspira en el relat que el personatge del capellà de la presó li conta a K. al penúltim capítol de la novel·la. Es tracta de la història d’un reu que va romandre tota la vida a les Portes de la Justícia tractant infructuosament de franquejar-les fins morir en l’intent. De bell nou, la metàfora parla de les nostres pors i limitacions a l’hora de comprendre el nostre pas per aquest món com li ocorre a K. Per això, un laberint de mampares mòbils, transparents ens suggereixen els diferents llocs on passa l’acció. L’eloqüència escenogràfica es posa al servei d’un cor kafkià que s’allotja a l’escenari i que pretén esdevenir un tribunal. Aquest cor, de forma col·lectiva i del qual també forma part el públic, jutja a K. Però nosaltres, en última instància, també som K. I no sabem gairebé res del nostre pas per aquesta obra de teatre. Josef K. és el símbol de l’ésser humà eternament condemnat, ja que és culpable d’un pecat original, el d’haver nascut. A més, hem d’afegir la vergonya de romandre vius, perquè “la sentència no es dicta d’una vegada, el procediment va esdevenint lentament sentència”. Estar en procés implica el fet evident d’ésser culpable. Davant la Llei tothom és culpable.

 

Ningú no surt indemne de El procés, perquè ningú no surt viu d’aquesta vida. “Com un gos”.

 

Begoña Chorques Fuster 

Professora que escriu