EL DARRER BLAU

Aquell esdeveniment increïble havia provocat que totes les habitants de la Terra s’ajuntaren al voltant d’aquell fet admirable. Les més sàvies, que eren aquelles que havien dedicat la seua vida a la tasca de la lectura, van advertir que allò era una acció comuna al món antic, aquella edat que la resta havia conegut només per les històries que els narraven les lectores. Elles, lliurades a l’estudi dels vetusts llibres, havien esdevingut en la nova era les encarregades de preservar el coneixement ancestral. Contaven a les altres la quotidianitat de la societat anterior al Gran Foc, quan la humanitat ocupava tota l’esfera terràqüia i es reproduïa sense cap restricció amb l’alegria de donar vida. Elles, les hereues de l’espècie humana supervivent, vivien totes a l’Antàrtida, l’únic reducte habitable al planeta blau. I totes tenien els ulls blaus. Mai no havien sabut el perquè, però havia arrelat la creença que aquest color a l’iris havia estat la raó de la salvació de l’extinció de l’espècie humana. Les seues progenitores i avantpassats –tot just encetaven la vigèsima generació supervivent– els hi tenien. Havien documentat, gràcies als manuals d’Anatomia, que la pupil·la era, en realitat, un forat. El percebien negre perquè aguaitaven a la profunditat de l’ull. A aquell abisme les lectores hi depositaven tots els mots de la cultura mil·lenària. Per què van sobreviure al Gran Foc només les que tenien els ulls blaus? Potser aquell episodi prodigiós resoldria la incògnita del pigment blavós: els ulls d’una jove lectora havien vessat aigua de mar en acabar de llegir un llarg poema d’una odissea atàvica, plena d’aventures i de coneixences. La terra emergia de bell nou al seu esguard. Estava plorant.              

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Obra de l'artista plàstic Miquel Molla (La Granja de La Costera, 1958)

Blog de Miquel Mollà:  http://artdefonsmiquelmolla.blogspot.com/2022/07/el-darrer-blau.html

   

 

 

BROKER

Broker es la nueva película de Hirokazu Koreeda (Tokio, 1962), que vuelve a plantearnos una historia alrededor del concepto de familia. Ya lo hizo con De tal padre, tal hijo (2013), en la que nos presentaba a Ryoata, un arquitecto obsesionado por el éxito profesional y a su mujer Midori, que reciben la llamada del hospital en la que les comunican que Keira de seis años no es su verdadero hijo, porque les entregaron al bebé equivocado. O, dos años después, con Nuestra hermana pequeña (2015), nos presentó el relato de tres hermanas de Kamakura (Japón), Sachi, Yoshino y Chika, que reciben la noticia de la muerte de su padre, quien las abandonó cuando eran pequeñas. En su funeral conocen a la hija que su padre tuvo trece años antes. En Broker, Karoeeda traslada la historia a Corea del Sur. La idea de la que parte en esta ocasión es las cajas de bebés, creadas en este país en 2010, en las cuales las madres que no pueden criar y atender a sus hijos tienen la posibilidad de dejar a sus bebés no deseados de forma anónima. 

 

La historia comienza en una noche lluviosa, cuando So-young (IU), una joven indefensa, abandona a su hijo a la puerta de una iglesia, junto a una de estas cajas. Las detectives Soo-JIn (Bae Doo-Na) y Lee (Lee Joo-Young) lo colocan en el interior de la caja evitando su muerte. La joven madre promete volver y así lo hace, pero se encuentra con que Sang-Hyun (Song Kang-Ho, brillante protagonista de Parásitos), con la colaboración de Dong-Soo (Gang Dong-Won), que trabaja en esta institución, ha robado a su bebé con la intención de venderlo a una familia para que lo cuide y lo eduque adecuadamente. Es entonces cuando comienza una inédita road movie en la que los traficantes de niños y la madre primeriza emprenden un viaje a la búsqueda de los mejores padres para Woo-sung y de una cuantiosa suma de dinero que habrán de repartirse. Tras sus pasos irán las dos policías a la espera de la mejor ocasión para detenerlos.

 

Desde los primeros fotogramas, se percibe que todos ellos son personajes heridos tras las cuales hay una historia de dolor y abandono. Poco a poco se irán desvelando los secretos que esconde cada uno de ellos y, una vez más, Koreeda nos dejará bien claro que las apariencias engañan. Porque esta es una de las obsesiones del cineasta nipón. Ya lo evidenció en su aclamada Un asunto de familia con la que ganó en 2018 la Palma de Oro del Festival de Cannes. La segunda, que enlaza con la trampa de las apariencias, es su reflexión en torno a los parentescos. En el país del Sol naciente, la importancia de la descendencia y la estirpe está fuertemente arraigada. Sin embargo, en las películas de Koreeda, nada es lo que parece porque las relaciones familiares y los vínculos emocionales van más allá de los lazos de sangre. Cuando la pantalla vuelve al fundido en negro y los créditos se deslizan, entendemos el auténtico significado de la palabra japonesa kitsugi.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

AMISTAT

La mort pot ser cosa de riure? Per què davant de la mort d’un amic totes les frases resulten tòpiques i superficials? Té sentit l’amistat des de la infantesa marcada per la rutina i el costum? Ahir vaig eixir de les Naves del Español en el Matadero de Madrid, amb aquestes preguntes ficades a les butxaques de l’abric, reguardant-me d’un vespre fred d’hivern. I sí, sí podem riure’ns de la mort, és el que ens queda com a criatures ridícules i estúpides que tenen la batalla de la immortalitat perduda. Sols acceptant la nostra levitat podem viure el moment amb plenitud i conscients de la fugacitat del nostre pas per la Terra. Quan arriba el moment de la veritat, sols ens queda submergir-nos en el silenci.

 

Som poca cosa, com els tres protagonistes d’Amistad de Juan Mayorga. Es tracta de tres personatges masculins, de mitjana edat, que han arribat a aquell punt vital en què mirar enrere és ser conscient de tot el que ha quedat al camí, d’allò desitjat i no aconseguit. Són amics de tota la vida i han compartit jocs en la infantesa, viatges, idees, inclús alguna dona. Ara confraternitzen amb un joc mortal. Simulen la mort de cadascun d’ells per dir-se el que no gosen confessar-se de tu a tu. Es tracta de tres mascles amb una educació emocional deficitària, que els costa parlar de si mateixos des dels budells, que segueixen cridant-se pel cognom com quan es van fer amics al col·legi. Per això, Manglano, Dumas i Ufarte s’aferren als llocs comuns compartits amb els companys de joventut mostrant una camaraderia de la qual, en ocasions, semblen dubtar. Confesse que quan vaig veure el cartell de l’obra, vaig pensar en Art de Jasmina Reza en la qual una obra d’art esdevé el pretext per parlar de l’amistat, dubtar-ne i posar-la en escac. L’amistat és, probablement junt amb la família i la parella, la relació més essencial que tenim. Diuen que, a diferència de la família (i gose dir que la parella també), triem els nostres amics. Però realment triem els nostres amics de la infància? Amb els anys, ens deixem dur per la inèrcia o decidim romandre a la casa en què esdevenen els nostres amics de la infantesa?

 

La mort és quelcom tan seriós que necessitem el joc per enfrontar-nos-hi. Sols així som capaços d’encarar la veritat: que el temps passa i la vida se’ns esmuny entre acudits fàcils, treballs que no ens satisfan, imatges autoconstruïdes de nosaltres mateixos que amaguen el nostre veritable jo. Dumas, Manglano i Ufarte (en ordre alfabètic) recorden en algun moment la quadrilla de cretins del guasaclub que es van ajuntar per preparar la broma antològica per La señorita de Trevélez de Carlos Arniches, aquella solterona poc agraciada que Juan Antonio Bardem va portar al cinema amb Calle Mayor. La diferència fonamental radica en el fet que aquesta vegada els pobres desgraciats, les víctimes d’aquesta broma macabra, som nosaltres mateixos, especialment els mascles, perquè “las mujeres se mueren de otra manera”. ¿Serem capaços de dir-nos sense embuts, sense cotxes de gama alta ni rellotges pel mig, el que realment som i tenim? No ho sabem, però sempre ens quedarà el teatre i la comèdia per riure’ns. Gràcies, Juan.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

 

AMISTAD

¿La muerte puede ser cosa de risa? ¿Por qué ante la muerte de un amigo todas las frases resultan tópicas y superficiales? ¿Tiene sentido la amistad desde la infancia marcada por la rutina y la costumbre? Ayer salí de las Naves del Español en el Matadero de Madrid, con estas preguntas metidas en el bolsillo del abrigo, resguardándome de una tarde fría de invierno. Y sí, sí podemos reírnos de la muerte, es lo que nos queda como criaturas ridículas y estúpidas que tienen la batalla de la inmortalidad perdida. Solo aceptando nuestra levedad podemos vivir el momento con plenitud y conscientes de la fugacidad de nuestro paso por la Tierra. Cuando llega el momento de la verdad, solo nos queda sumergirnos en el silencio. 

 

Somos poca cosa, como los tres protagonistas de Amistad de Juan Mayorga. Se trata de tres personajes masculinos, de mediana edad, que han llegado a ese punto vital en el que echar la vista atrás es ser consciente de todo lo que ha quedado por el camino, de lo deseado y no logrado. Son amigos de toda la vida y han compartido juegos en la infancia, viajes, ideas, trabajos, incluso alguna mujer. Ahora confraternizan con un juego mortal. Simulan la muerte de cada uno de ellos para decirse lo que no se atreven a confesarse de tú a tú. Se trata de tres varones con una educación emocional deficitaria, que les cuesta hablar de sí mismos desde las tripas, que siguen llamándose por el apellido como cuando se hicieron amigos en el colegio. Por eso, Manglano, Dumas y Ufarte se agarran a los lugares comunes compartidos con los compañeros de juventud mostrando una camaradería de la que, en ocasiones, parecen dudar. Confieso que cuando vi el cartel de la obra, pensé en Arte de Jasmina Reza en la que una obra de arte se convierte en pretexto para hablar de la amistad, dudar de ella y ponerla en jaque. La amistad es, probablemente junto a la familia y la pareja, la relación más esencial que tenemos. Dicen que, a diferencia de la familia (y me atrevo a decir la pareja también), elegimos a nuestros amigos. ¿Pero realmente elegimos a nuestros amigos de la infancia? Con los años, ¿nos dejamos llevar por la inercia o decidimos quedarnos en la casa en la que se convierten nuestros amigos de la niñez?

 

La muerte es algo tan serio que necesitamos el juego para enfrentarnos a ella. Solo así somos capaces de encarar la verdad: que el tiempo pasa y la vida se nos escurre entre chistes fáciles, trabajos que no nos satisfacen, imágenes autoconstruidas de nosotros mismos que esconden nuestro verdadero yo. Dumas, Manglano y Ufarte (en orden alfabético) recuerdan en algún momento la panda de cretinos del guasaclub que se juntaron para preparar la broma antológica para La señorita de Trevélez de Carlos Arniches, aquella solterona poco agraciada que Juan Antonio Bardem llevó al cine en Calle Mayor. La diferencia fundamental radica en que esta vez los pobres feos, las víctimas de esta broma macabra, somos nosotros mismos, especialmente los varones, porque “las mujeres se mueren de otra manera”. ¿Seremos capaces de decirnos sin ambages, sin coches de gama alta ni relojes de por medio, lo que realmente somos y tenemos? No lo sabemos, pero siempre nos quedará el teatro y la comedia para reírnos. Gracias, Juan.  

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

HERBA

Els que em coneixeu una mica sabeu la meu debilitat per la novel·la gràfica. És un gènere que es reivindica des de fa dècades i que atrapa a aquell que aguaita per les seues vinyetes. Hi ha un nombre significatiu d’obres que mereixen la consideració de clàssics del gènere (és just afirmar que Hierba es mira al mirall de Maus d’Art Spiegelman). Aquests llibres van molt més enllà de les aventures de superherois i de les tires còmiques de la nostra infantesa. El còmic desa la virtut de contenir l’expressivitat del llenguatge visual amb les possibilitats discursives de la narració. La novel·la gràfica històrica és una de les meues favorites; en la meua ignorància, ha estat una font d’aprenentatge. I, de bell nou, no demane disculpes per preferir submergir-me a les pàgines d’un còmic abans que a l’univers virtual del metavers. 

 

Hierba (Reservoir Books, 2022) és una novel·la gràfica de la coreana Keum Suk Gendry-Kim, traduïda per Joo Hasun. Ha caigut a les meues mans per casualitat i per no complir els meus plans d’assassinat veïnal. Després de romandre empaquetada a la meua prestatgeria durant setmanes per fer tasques de col·laboració amb un rei mag, el llibre va volar de les meues mans sense tenir ocasió ni tan sols d’intercanviar-nos una mirada. Tanmateix, per aquestes històries de l’atzar literari, fa uns dies va tornar a mi en companyia d’una caixa d’antibiòtics. Aleshores, sí, vam tenir ocasió de mirar-nos als ulls. I així, em vaig disposar a sanar-me de la meua convalescència. Que bonic seria poder curar a la protagonista de Hierba de la mateixa manera!

 

Hierba conta la història de Lee Ok-Sun, una xicota coreana que durant la guerra del Pacífic fou explotada com a “dona de consol” i al final de la seua vida en una “casa del compartir”. Ambdós llocs tenen noms poètics, però el primer conté l’horror d’un eufemisme atroç: l’exèrcit imperial japonès va habilitar cases on dones, obligades a prostituir-se, eren ofertes com esclaves sexuals i sotmeses a tot tipus de vexacions. Tot per mantenir alta la moral de les tropes. El segon és la llar que Ok-Sun va compartir amb altres víctimes d’aquesta barbàrie, quan era ja gran, i on va conèixer a l’autora del còmic.

 

L’obra, que també conta les trobades entre Ok-Sun i Gendry-Kim, fa un recorregut per la vida d’Ok-Sun perquè vol mostrar el context en el qual va nàixer i que la va portar a esdevenir una “dona de consol”: Ok-Sun pertany a una família molt pobra, en la qual les dones (incloses les xiquetes) tenen cura dels germans petits, mentre que el germà major pot anar a l’escola. Amb prou feines poden menjar tots els dies en aquestes famílies carregades de fills i marcades pel patriarcat i la pobresa. Ok-Sun manifesta des del principi un ànsia per aprendre a llegir i escriure i per anar al col·legi. Paradoxalment, aquest desig la portarà a la perdició.

 

Gendry-Kim denuncia la doble victimització d’aquestes dones. Aquelles que van aconseguir sobreviure després de totes les vexacions, pallisses, malalties venèries, embarassos no desitjats, intents de suïcidi, esterilització..., van constatar que, després de tant d’horror, eren rebutjades per les seues famílies perquè van considerar que la seua virginitat havia estat tacada. A més, això suposava reconèixer el drama familiar al qual es veien empesos uns pares que no podien donar de menjar a la seua prole: vendre les filles. Així, Ok-Sun  fou venuda de manera successiva a diverses famílies adoptives, fins que va arribar l’ocupació japonesa i al 1942 fou traslladada a una base aèria a la Xina.

 

No obstant això, el lector no ha d’esperar un llenguatge sexual explícit i escenes de violència física. Ha estat una decisió conscient de l’autora la seua intenció de no danyar de nou les víctimes. No vol que aquestes pateixen una segona agressió per part de l’autora del llibre. Per aquest motiu, no assistirem a violacions brutals, la violència sexual de la primera violació quedarà reflectida en dobles pàgines de vinyetes totalment en negre. En aquest llenguatge metafòric, té un significat fonamental la natura. També, al relat i als traços, inclòs el propi títol de la novel·la gràfica. “Ok-Sun em parlava molt de com trobava a faltar el seu poble natal, les seues muntanyes i rius, així que vaig decidir substituir les escenes de violència amb natura, amb el pas de les estacions, el cel, els núvols, les estreles i el vent”.

 

Les víctimes van haver de viure una última humiliació: el pacte signat al 2015 entre Corea i Japó, sota el mandat de Shinzō Abe, que va tenir com a resultat una indemnització, però que no va comptar en absolut amb les víctimes i la reparació del seu honor i la seua dignitat. Les conclusions a les quals arribe després de passar el darrer full d’aquest bell llibre, malgrat tot l’horror que hi conté, són dues: en tota guerra (per desgràcia, no sols en elles), les dones som utilitzades, ultratjades i manipulades com trossos de carn pel “consol” dels mascles que són duts a l’escorxador. La segona és que la reparació de les víctimes acaba esdevenint l’assignatura pendent de tot ultratge històric. Tant se val la geografia i la cronologia.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

HIERBA

Los que me conocéis un poco sabéis mi debilidad por la novela gráfica. Es un género que se reivindica desde hace décadas y que atrapa a aquel que se asoma a sus viñetas. Hay un número significativo de obras que merecen la consideración de clásicos del género (es justo afirmar que Hierba se mira en el espejo de Maus de Art Spiegelman). Estos libros van mucho más allá de las aventuras de superhéroes y de las tiras cómicas de nuestra infancia. El cómic guarda la virtud de contener la expresividad del lenguaje visual junto a las posibilidades discursivas de lo narrativo. La novela gráfica histórica es una de mis favoritas; en mi ignorancia, ha sido una fuente de aprendizaje. Y, de nuevo, no pido disculpas por preferir sumergirme en las páginas de un cómic antes que en el universo virtual del metaverso.

 

Hierba (Reservoir Books, 2022) es una novela gráfica de la coreana Keum Suk Gendry-Kim, traducida por Joo Hasun. Ha caído en mis manos por casualidad y por no cumplir mis planes de asesinato vecinales. Después de permanecer empaquetada en mi estantería durante semanas al estar realizando tareas de colaboración con un rey mago, el libro voló de mis manos sin tener ocasión ni siquiera de intercambiar una mirada con él. Sin embargo, por esas historias del azar literario, hace unos días volvió a mí junto con una caja de antibióticos. Entonces, sí, tuvimos ocasión de mirarnos a los ojos. Y así, me dispuse a sanarme de mi convalecencia. ¡Qué hermoso sería poder curar a la protagonista de Hierba de la misma manera!

 

Hierba cuenta la historia de Lee Ok-Sun, una muchacha coreana que durante la guerra del Pacífico fue explotada como “mujer de consuelo”. Ok-Sun pasó tres años de su juventud en una “estación de consuelo” y el final de su vida en una “casa del compartir”. Ambos lugares tienen nombres poéticos, pero el primero encierra el horror de un eufemismo atroz: el ejército imperial japonés habilitó casas donde mujeres, obligadas a prostituirse, eran ofrecidas como esclavas sexuales y sometidas a todo tipo de vejaciones. Todo, para mantener alta la moral de las tropas. El segundo es el hogar que Ok-Sun compartió con otras víctimas de esta barbarie, siendo una anciana ya, y donde conoció a la autora del cómic.

 

La obra, que también nos cuenta los encuentros entre Ok-Sun y Gendry-Kim, hace una recorrido por la vida de Ok-Sun porque quiere mostrar el contexto en el que esta nació y que la llevó a convertirse en una “mujer de consuelo”: Ok-Sun pertenece a una familia muy pobre, en la que las mujeres (incluidas las niñas) cuidan a los hermanos pequeños, mientras que el hermano mayor puede ir al colegio. Apenas pueden comer todos los días en estas familias cargadas de hijos y marcadas por el patriarcado y la pobreza. Ok-Sun manifiesta desde el principio un ansia por aprender a leer y escribir y por ir al colegio. Paradójicamente, este deseo la llevará a la perdición.

 

Gendry-Kim denuncia la doble victimización de estas mujeres. Aquellas que consiguieron sobrevivir después de todas las vejaciones, palizas, enfermedades venéreas, embarazos no deseados, intentos de suicidio, esterilización…, constataron que, después de tanto horror, eran rechazadas por sus familias porque consideraron que su virginidad había sido mancillada. Además, esto suponía reconocer el drama familiar al que se veían abocados unos padres que no podían alimentar a su prole: vender a las hijas. Así, Ok-Sun fue vendida de manera sucesiva a varias familias adoptivas, hasta que llegó la ocupación japonesa y en 1942 fue trasladada a una base aérea en China.

 

No obstante, el lector no debe esperar un lenguaje sexual explícito y escenas de violencia física. Ha sido una decisión consciente de la autora su intención de no dañar de nuevo a las víctimas. No quiere que estas sufran una segunda agresión por parte de la autora del libro. Por este motivo, no asistiremos a violaciones brutales, la violencia sexual de la primera violación quedará reflejada en dobles páginas de viñetas totalmente en negro. En este lenguaje metafórico, tiene un significado fundamental la naturaleza. También, en el relato y en los trazos, incluido el propio título de la novela gráfica. “Ok-Sun me hablaba mucho de cuánto echaba de menos su pueblo natal, sus montañas y ríos, así que decidí sustituir las escenas de violencia con naturaleza, con el paso de las estaciones, el cielo, las nubes, las estrellas y el viento”.

 

Las víctimas tuvieron que vivir una última humillación: el pacto firmado en 2015 entre Corea y Japón, bajo el mandato de Shinzō Abe, que tuvo como resultado una indemnización, pero que no contó en absoluto con las víctimas y la reparación de su honor y su dignidad. Las conclusiones a las que llego después de pasar la última página de este bello libro, a pesar de todo el horror que contiene, son dos: en toda guerra (por desgracia, no solo en ellas), las mujeres son utilizadas, ultrajadas y manipuladas como trozos de carne para el “consuelo” de los varones que son llevados al matadero. La segunda es que la reparación de las víctimas acaba siendo la asignatura pendiente de todo ultraje histórico. Da igual la geografía y la cronología.  

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

LES DONES AFGANESES JA ESTAVEN SOLES

No sé si vostès recordaran on estaven i què van fer el 15 d’agost de 2021. És el dia de la Mare de Déu d’Agost quan la pràctica totalitat dels pobles estan en festes. La gent aprofita per retrobar-se amb amics i éssers estimats. Jo estava a Menorca de vacances, sentint que la normalitat recobrada entrava pels porus com el sol i la sal. Vam passar la tarda a la magnífica platja de Binigaus, després de començar el dia pujant al cim Toro per contemplar l’illa i visitant pobles d’interior com Es Migjorn Gran. La tornada fou tranquil·la. Quan vam arribar al nostre apartament, vaig consultar com una rutina les principals notícies del dia. El president afganès, Ashraf Ghani, havia abandonat el país, perquè els talibans havien entrat a Kabul. 

 

Dies després vam anar veient a les nostres televisions imatges estremidores d’afganesos intentant fugir del país, d’una multitud impotent que s’arremolinava als voltants de l’aeroport de Kabul. El discurs del President d’Estats Units, Joe Biden, justificant aquella decisió sonava buit i absurd. El nyap de l’ocupació d’aquest país indòmit durant dues dècades era una evidència que provocava estrèpit. Al llarg de les setmanes, analistes internacionals i membres d’ONGs van anar demostrant que la reconstrucció d’Afganistan no havia estat sinó una oportunitat perquè aprofitats corruptes feren l’agost (mai millor dit) durant anys.

 

Aviat van arribar al meu mòbil missatges d’un corrent de solidaritat amb les dones afganeses. Els grans èxits (per nosaltres potser insuficients) que havien assolit corrien seriós perill, com moltes de les seues vides: accés de les dones a l’escola, presència de dones a la universitat, dones exercint professions com la judicatura, el periodisme, la política. Dones esdevenint finalment subjectes actius de la social a la qual pertanyen. “Les dones afganes no esteu soles”, clamàvem en un crit sord a Internet. Els lemes i els missatges de recolzament inundaven les xarxes socials. Inclús es va proposar algun gest simbòlic d’encès d’espelmes a una hora vespertina. Tots ens sentíem més empàtics. De veres? Les dones afganeses ja estaven soles i tots ho sabíem.

 

Setmanes després, els talibans van llençar el missatge tranquil·litzador al món en dir que respectarien la llibertat limitada de les dones. També sabíem que mentien però vam seguir compartint a Facebook imatges d’alè. Amb els transcórrer dels mesos, el focus mediàtic es va anar desplaçant a poc a poc fins que Afganistan va desaparèixer dels informatius. Primer, va deixar d’obrir el Telenotícies; després, va anar perdent minuts, fins que es va esfumar del nostre dia a dia. De tant en tant torna una ràfega informativa del que hi estava succeint, però senzillament sembla que ja no hi ha cap interès econòmic ni importa el que puga passar.

 

A les dones afganeses ja se les priva de l’educació secundària i universitària, sols tenen accés a feines relacionades amb sanitat i l’educació. Estan obligades a anar acompanyades per un home de la seua família en tots els seus desplaçaments excepte en els curts. S’han de cobrir la cara al carrer. De vegades els imposen càstigs físics brutals en públic si es considera oportú. Friba Quraishi, jutgessa afganesa exiliada, ho ha dit ben clar: “Les dones d’Afganistan són fortes, però el món les ha abandonat”.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Obra de l’artista afganesa Shamsia Hassani