SENYORA CIFUENTES

Senyora Cifuentes, òbviament vostè no em coneix. Sóc professora d’un institut d’un centre públic del sud de Madrid adscrit a la Universidad Rey Juan Carlos. He estat lligada a l’activitat acadèmica tota la meua vida com a alumna, en primer lloc, i com a professora, després. A classe, alguna vegada, he fet broma sobre el fet que vostè és el meu cap ja que, senyora Cifuentes, vostè és la responsable última del sistema educatiu públic de la Comunitat de Madrid on visc i treballe des de fa vint anys. Em dirigeix a vostè per demanar-li la seua dimissió, simplement.

Hauria d’haver-ho fet fa dies. Supose que és conscient que la seua situació és insostenible i indefensable. Faça-ho, per favor, per dignitat i per consideració cap als madrilenys. Li faig aquesta petició, gens insòlita, pels meus alumnes, els passats i els futurs també, i per tots els professionals de l’educació que ens deixem la pell a les aules cada dia, els de l’ensenyament mitjà i els universitaris. És molt difícil, per no dir impossible, creure la seua versió. No és acceptable que vostè diga que no se li pot exigir el TFM, perquè ha fet quatre o cinc mudances. Els que hem redactat un treball d’aquest tipus recordem perfectament quin és el títol i de què va, després de mesos de dedicació; en quina prestatgeria de casa s’hi troba la nostra copia en paper; i en quina carpeta del nostre ordinador està desat (amb còpia de seguretat inclosa). En el meu cas es dóna l’avinentesa que també he fet dues mudances des que els vaig presentar. També sabem que la defensa d’un TFM no es fa en quinze minuts escassos; és un acte acadèmic d’un duració d’almenys una hora.

Vostè és conscient de les seues contradiccions, conseqüència de la mentida. Aquesta setmana ha afirmat que va arribar a un acord amb les seus professors per no anar a classe i no fer els exàmens. Els que ens dediquem a la tasca docent sabem que el que vostè assevera és inversemblant. Cap professor, en l’honest exercici de la seua professió, ho acceptaria. A més, li recorde que als cursos de formació que els professors de Secundària hem de cursar se’ns exigeix l’assistència al 100 % de les sessions. Una única falta d’assistència provoca que no obtinguem la certificació de les hores. Aquest criteri està establert per la CM que vostè presideix. A més, si renunciem a la matrícula d’un curs un cop començat, no podem matricular-nos en un altre fins que no haja passat un any sencer. ¿No li sembla suficient el tracte de favor, que vostè primer va negar i que després ha admès, per dimitir? Els professors de l’ensenyament públic, instituts i universitats, treballem incansablement per sostenir un sistema amenaçat per les retallades dels governs del partit que vostè presideix a la CM. ¿És vostè conscient del perjudici que està infligint a l’educació pública universitària de Madrid, especialment a la URJC?

La seua dimissió va més enllà d’una qüestió ideològica. No té res a veure amb les seues idees polítiques ni amb les meues. Es tracta de respectar el comportament professional de milers de professors de la Comunitat que vostè presideix, de reconèixer l’esforç de tots els alumnes universitaris que, amb gran sacrifici, fan les seues titulacions per eixir a un món laboral incert i precari. En massa ocasions, el que els espera és la cua de l’INEM. ¿Es fa una idea de com es senten tots els estudiants, els presents i els futurs, de la URJC enfront d’aquesta situació? No pot, senyora Cifuentes, mantenir aquesta mentida més temps. Vostès van fer bandera de la ‘cultura de l’esforç’ quan van aprovar la LOMCE, la llei educativa més qüestionada de la història d’Espanya. Per això, no pot sostenir durant més temps aquesta mentida. Pense en els valors de l’honradesa, de l’esforç, del mèrit personal que li van inculcar els seus pares i que vostè haurà inculcat als seus fills.

Quan sorprenc a un alumne meu en una falta, independentment de la seua gravetat, el primer que li demane és honestedat per reconèixer el seu error, que assumisca les conseqüències dels seus actes equivocats, siguen deliberats o no, i que es quede tranquil perquè la vida sempre li donarà oportunitats per seguir endavant. Això els ho dic a ells i m’ho aplique a mi mateixa a la vida. Senyora Cifuentes, reflexione. El cinisme que vostè està mostrant no pot emportar-se per davant pel que estem treballant com a societat, inclosa vostè mateixa. A més, gose assegurar-li que es sentirà vostè millor. Dimitisca, senyora Cifuentes, per favor, dimitisca.

BEGOÑA CHORQUES FUSTER

Professora que escriu

BONA TARDA, POESIA

El dimarts 10 d'abril, vaig tenir la sort de participar al programa de ràdio 'Bona tarda, poesia' que condueixen Flora Torrents i Àngels Peñalver a Ràdio Sant Vicenç 90.2. de Sant Vicenç dels Horts.

Vaig poder parlar d'Olor de poma verda, de poesia i d'escriptura, de com es va gestar aquest llibre de poemes i d'altres temes d'actualitat social que ens interessen. Trobareu l'entrevista a partir del minut 21. Espere que siga del vostre interès. Aquí teniu l'enllaç:

BONA TARDA, POESIA - RÀDIO SANT VICENÇ 10/04/2018

SEÑORA CIFUENTES

Señora Cifuentes, obviamente usted no me conoce. Soy una profesora de instituto de un centro público del sur de Madrid adscrito a la Universidad Rey Juan Carlos. He estado ligada a la actividad académica toda mi vida como alumna, en primer lugar, y como profesora, después. En clase, alguna vez, he bromeado sobre el hecho de que usted es mi jefa ya que, señora Cifuentes, usted es la responsable última del sistema educativo público de la Comunidad de Madrid donde vivo y trabajo desde hace veinte años. Me dirijo a usted para pedirle su dimisión, simple y llanamente.

Debería haberlo hecho hace bastantes días. Supongo que es consciente de que su situación es insostenible e indefendible. Hágalo, por favor, por dignidad y por consideración hacia los madrileños. Le hago esta petición, nada insólita, por mis alumnos, los pasados y los futuros también, y por todos los profesionales de la educación que nos dejamos la piel en las aulas cada día, los de las enseñanzas medias y los universitarios. Es muy difícil, por no decir imposible, creer su versión. No es aceptable que usted diga que no se le puede exigir el TFM, porque ha hecho cuatro o cinco mudanzas. Los que hemos elaborado un trabajo de este tipo recordamos perfectamente cuál es el título y de qué va, después de meses de dedicación; en qué estantería de casa se encuentra nuestra copia en papel; y en qué carpeta de nuestro ordenador está guardado (con copia de seguridad incluida). En mi caso se da la casualidad de que también he hecho dos mudanzas desde que los presenté. También sabemos que la defensa de un TFM no se hace en quince minutos escasos; es un acto académico de una duración de, al menos, una hora.

Usted es consciente de sus contradicciones, consecuencia de la mentira. Esta semana ha afirmado que llegó a un acuerdo con sus profesores para no ir a clase y no realizar los exámenes. Los que nos dedicamos a la labor docente sabemos que lo que usted asevera es inverosímil. Ningún profesor, en el honesto ejercicio de su profesión, aceptaría eso. Además, le recuerdo que en los cursos de formación que los profesores de Secundaria debemos cursar se nos exige la asistencia al 100 % de las sesiones. Una sola falta de asistencia provoca que no obtengamos la certificación de la horas. Este criterio está establecido por la CM que usted preside. Es más, si renunciamos a la matricula de un curso una vez iniciado el mismo, no podemos matricularnos en otro hasta que no haya transcurrido un año entero. ¿No le parece suficiente el trato de favor, que usted  primero negó y que después ha admitido, para dimitir? Los profesores de la enseñanza pública, institutos y universidades, trabajamos incansablemente para sostener un sistema amenazado por los recortes de los gobiernos del partido que usted preside en la CM. ¿Es usted consciente del tremendo daño que está infligiendo a la educación pública universitaria de Madrid, especialmente a la URJC?

Su dimisión va más allá de una cuestión ideológica. No tiene que ver ni con sus ideas políticas ni con las mías. Se trata de respetar el buen hacer de miles de profesionales de la Comunidad que usted preside, de reconocer el esfuerzo de todos los alumnos universitarios que, con gran sacrificio, cursan sus titulaciones para salir a un mundo laboral incierto y precario. En demasiadas ocasiones, lo que les espera es la cola del INEM. ¿Se hace una idea de cómo se sienten todos los estudiantes, los presentes y los futuros, de la URJC ante esta situación? No puede, señora Cifuentes, mantener esta mentira por más tiempo. Ustedes hicieron bandera de la ‘cultura del esfuerzo’ cuando aprobaron la LOMCE, la ley educativa más cuestionada de la historia de España. Por eso, no puede sostener durante más tiempo esta mentira. Piense en los valores de la honradez, del esfuerzo, del mérito personal que le inculcaron sus padres y que usted habrá inculcado a sus hijos.

Cuando sorprendo a un alumno mío en una falta, independientemente de su gravedad, lo primero que le pido es honestidad para reconocer su error, que asuma las consecuencias de sus actos equivocados, sean deliberados o no, y que se quede tranquilo porque la vida siempre le dará oportunidades para seguir adelante. Esto se lo digo a ellos y me lo aplico a mí misma en la vida. Los centros educativos son como sociedades en pequeñito, les manifiesto. Señora Cifuentes, reflexione. El cinismo que usted está mostrando no puede llevarse por delante por lo que estamos trabajando como sociedad, incluida usted misma. Además, me atrevo a asegurarle que se sentirá usted mejor. Dimita, señora Cifuentes, por favor, dimita.

BEGOÑA CHORQUES FUSTER

Profesora que escribe
Artículo publicado en el periódico 'Ágora Alcorcón'

NOVA RESSENYA D'OLOR DE POMA VERDA

El poeta igualadí Marc Freixas Morros escriu aquestes paraules sobre el poemari 'Olor de poma verda' a les seves Reflexions Dos Punt Zero: 

Olor de poma verda és un poemari imprescindible de la poeta de Xàtiva, Begoña Chorques. Llegiu-la sense pressa, amb tota la calma a la vora dels ulls, i amb tota la maduresa a l'entorn de les paraules que conformen els seus poemes. Perquè la seva veu és una veu que parla de l'amor per dins de l'amor. Perquè és la veu de la dona que estima les dones, que ho fa des d'una perspectiva humanista, clara i molt entenedora. La Begoña ens arriba profundament a l'ànima a través dels seus versos plens de gran quotidianitat, però també ens arriba per la força que transmet a través del seu tarannà poètic únic i indiscutible. Jo de vosaltres no perdria el temps! Heu de llegir-la amb passió! Feu-vos de cor amb el seu primer poemari! La cultura us ho agrairà! Us deixo amb un parell de versos del poema Tu, que comença d'aquesta meravellosa manera :

                Tu ets totes les dones

                que jo vull estimar...

Marc Freixas Morros

Reflexions Dos Punt Zero

17 març 2018

DAMUNT LES PASSES de Marc Freixas Morros

Damunt les passes és el vers que més es repeteix al darrer llibre de poesia que he llegit. Ha vingut amb mi al llarg d’una setmana, acompanyant-me pels passadissos del metro i al tren de rodalies. També m’ha acompanyat als moments de lectura en solitud a casa. I així els versos del Marc Freixas Morros han anat xopant els meus peus i la meua ànima en aquests dies de pluja insistent, de vegades obstinada. Les imatges esplèndides de la lluna del poeta Carles Duarte ens conviden a no quedar-nos al terra, a mirar cap amunt.

Vas obrir el llibre de poemes

per la pàgina dels versos

que més t’agraden.

El versos de Freixas són per mastegar-los a poc a poc, assaborir-los mentre hom va rossegant-los i intuint els matisos de sabor que hi contenen. Fan una crida a deturar-se, a deixar passar el temps parsimoniosament, amb pau, perquè la vida s’ha de beure a petits glops. “I encara les estones, / continuen trencant mirades perdudes.”

La primera constatació que hi arriba, en començar la lectura, és que la visió del món del seu autor està impregnada per la poesia, per tot arreu, sense cap excepció. Són “paraules que busquen desesperadament la bellesa, la eternitat, i especialment la perdurança de l’amor universal sobre totes les coses”, ens diu Empar Sáez a un pròleg que és millor llegir després que els versos de Freixas hagen fet casa als nostres conscients. Així ho afirma la pròpia Sáez i no puc estar-ne més d’acord. El to poètic de Freixas recorda l’esperit animós i optimista amb el seu entorn vital, del Cántico de Jorge Guillén. I és que hom sent gelosia del gaudi de viure que expressen aquests versos, on cerca la comunió assossegada amb el món i la natura. No obstant això, en Marc no és a cap torre d’ivori. Amb versos llargs, propers als versicles, que recorden de vegades els versos lliures de Vicente Aleixandre, dialoga amb el lector, gairebé amb un estil conversacional en alguns poemes, i mira de somoure la seua consciència i el seu pensament, fent una crida a mirar la vida amb nous ulls. Així es van llegint i paladejant els seus versos fins que: “Ara ja tot és poesia.”

El Marc em deixa un misteri sorprenent quan afirma que “la mort és poruga perquè no existeix”. I no ho diu un sol cop, ho afirma amb insistència. I potser és que el misteri no ho és i la resposta resideix en la senzillesa del que sap que és part d’un tot:

Ara, la raó d’existir

és molt més profunda, i la teva ànima

ha conquerit de bell nou

l’esperit de la bellesa

que passeja desmesurada

per qualsevol ésser viu

perquè ha descobert

aquells versos tant teus.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

PER QUÈ SÓC FEMINISTA?

Walter és un estudiant de setze anys. Walter és veneçolà i fa pocs mesos que va arribar del seu país per viure a Alcorcón. Walter és un alumne intel·ligent i curiós al qual li agrada llegir. Walter escriu bé, molt bé, i sap exposar les seues idees i coneixement tant oralment com per escrit. Sóc la seua professora i ell és el meu alumne. Sé poc més de Walter i no necessite saber-ne més.

Fa unes setmanes, Walter va redactar un text argumentatiu en el qual feia una apassionada, a estones vehement, defensa de la idea que no hem de ser feministes. Des d’aquell dia, hi mantenim una disputatio. Walter i jo vam tenir ocasió de parlar sobre els nostres punts de vista i de contrastar-los. Em va demanar referències bibliogràfiques, documentals i pel·lícules que il·lustraren el pensament feminista. Va afirmar que li agrada tenir en compte totes les vessants d’una història, exposar-se a les idees de pensaments polítics o filosòfics amb els quals no hi està d’acord i que estava molt interessat en conèixer més aquest moviment. També em va dir que tenia la impressió que jo (em parla de vostè) segueix la mateixa línia de pensament. He de confessar-vos que em vaig sentir secretament orgullosa i complaguda que pensés això de mi.

Walter em va recomanar un documental anomenat “The Red Pill”, dirigit per la nord-americana i ex-feminista, Cassie Jaye. Por la meua part, li he suggerit dues lectures: Todos deberíamos ser feministas (Ed. Literatura Random House, 2015) de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie i Zami, una nueva forma de escribir mi nombre (Ed. Horas y Horas, 2010) que es l’autobiografia de la poeta afroamericana Audre Lorde. També li vaig suggerir dues pel·lícules: Sufragistes (Sarah Gavron, 2015) i Figures ocultes (Theodore Melfi, 2016), així com la sèrie de TVE, Clara Campoamor. La mujer olvidada (2011), protagonitzada por Elvira Mínguez.

Walter em va dir que al seu país aquesta forma de pensar no és la comuna. Ha de saber que, en la meua educació emocional i reglada, als anys 80 a Espanya, el feminisme era vist amb recel i sospita. Feminista era un adjectiu pejoratiu. Encara avui escoltem amb freqüència: ‘Jo no sóc feminista ni masclista, perquè crec en la igualtat’. No es això el feminisme? És el moviment social que demana per a la dona el reconeixement d’unes capacitats i uns drets que tradicionalment han estat reservats sols per als homes. Ni més ni menys que això.

Des d’aquestes línies m’agradaria dir-li a Walter que no ha sigut cap discurs filosòfic o polític el que ha fet que em declare feminista; el que ha permès augmentar el meu sentit crític i canviar, a poc a poc, la visió que em va imposar el món, han estat les circumstàncies d’injustícia social, pròpies i alienes, que he anat vivint al llarg dels anys: experimentar que les dones hem de demostrar amb escreix la nostra vàlua per accedir a un lloc de responsabilitat; que la maternitat i la conciliació familiar és el temut sostre de cristall al qual s’exposen les dones que volen desenvolupar una carrera professional exitosa; que la violència de gènere, física i psicològica, contra les dones no té edat, classe social ni nivell d’estudis i que moltes dones l’han patit al llarg dels anys en silenci; que les víctimes de violacions han de patir un sistema judicial que massa sovint qüestiona el seu dolor. Walter, ha estat la rebel·lió i l’empatia (digues-li sororitat) davant les situacions de desigualtat i violència contra les dones el que han fet de mi una feminista.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

¿POR QUÉ SOY FEMINISTA?

Walter es un estudiante de dieciséis años. Walter es venezolano y hace pocos meses que llegó de su país para vivir en Alcorcón. Walter es un alumno inteligente y curioso al que le gusta leer. Walter escribe bien, muy bien, y sabe exponer sus ideas y conocimientos tanto oralmente como por escrito. Soy su profesora y él es mi alumno. Sé poco más de Walter y no necesito saber más.

Hace unas semanas, Walter redactó un texto argumentativo en el que hacía una apasionada, a veces vehemente, defensa de la idea de que no debemos ser feministas. Desde aquel día, mantenemos una disputatio sobre el asunto. Walter y yo tuvimos ocasión de hablar acerca de nuestros puntos de vista y de contrastarlos. Me pidió referencias bibliográficas, documentales y películas que ilustraran el pensamiento feminista. Afirmó que le gusta tener en cuenta todos los lados de una historia, exponerse a las ideas de pensamientos políticos o filosóficos con los que no está de acuerdo y que estaba enormemente interesado en conocer más este movimiento. También me dijo que tenía la impresión de que yo (me habla de usted) sigo la misma línea de razonamiento. Tengo que confesaros que me sentí secretamente orgullosa y complacida de que piense eso de mí.

Walter me recomendó un documental llamado “The Red Pill”, dirigido por la estadounidense y exfeminista, Cassie Jaye. Por mi parte, le he sugerido dos lecturas: Todos deberíamos ser feministas (Ed. Literatura Random House, 2015) de la escritora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie y Zami, una nueva forma de escribir mi nombre (Ed. Horas y Horas, 2010) que es la autobiografía de la poeta afroamericana Audre Lorde. También le sugerí dos películas: Sufragistas (Sarah Gavron, 2015) y Figuras ocultas (Theodore Melfi, 2016), así como la serie de TVE, Clara Campoamor. La mujer olvidada (2011), protagonizada por Elvira Mínguez.

Walter me dijo que en su país esta forma de pensar no es lo común en absoluto. Debe saber que, en mi educación emocional y reglada, en los años 80 en España, lo feminista era visto con recelo y sospecha. Feminista era un adjetivo peyorativo. Aún hoy escuchamos con frecuencia: ‘Yo no soy feminista ni machista, porque creo en la igualdad’. ¿Acaso no es eso el feminismo? Es el movimiento social que pide para la mujer el reconocimiento de unas capacidades y unos derechos que tradicionalmente han estado reservados solo para los hombres. Ni más ni menos que eso.

Desde estas líneas me gustaría decirle a Walter que no ha sido ningún discurso filosófico o político lo que ha hecho que me declare feminista; lo que ha permitido aumentar mi espíritu crítico y cambiar, poco a poco, la visión que me impuso el mundo, han sido las circunstancias de injusticia social, propias y ajenas, que he ido viviendo a lo largo de los años: experimentar que las mujeres tenemos que demostrar con creces nuestra valía para acceder a un puesto de responsabilidad; que la maternidad y la conciliación familiar es el temido techo de cristal al que se exponen las mujeres que quieren desarrollar una carrera profesional exitosa; que la violencia de género, física y psicológica, contra las mujeres no tiene edad, clase social ni nivel de estudios y que muchas mujeres la han sufrido a lo largo de los años en silencio; que las víctimas de violaciones tienen que sufrir un sistema judicial que demasiado a menudo cuestiona su dolor. Walter, ha sido la rebelión y la empatía (llámalo sororidad) ante las situaciones de desigualdad y violencia contra las mujeres lo que han hecho de mí una feminista.  

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Artículo publicado en el diario digital ‘Ágora Alcorcón’