Damunt les passes és el vers que més es
repeteix al darrer llibre de poesia que he llegit. Ha vingut amb mi al llarg d’una
setmana, acompanyant-me pels passadissos del metro i al tren de rodalies. També
m’ha acompanyat als moments de lectura en solitud a casa. I així els versos del
Marc Freixas Morros han anat xopant els meus peus i la meua ànima en aquests
dies de pluja insistent, de vegades obstinada. Les imatges esplèndides de la
lluna del poeta Carles Duarte ens conviden a no quedar-nos al terra, a mirar cap
amunt.
Vas obrir el llibre de
poemes
per la pàgina dels versos
que més t’agraden.
El versos de Freixas són
per mastegar-los a poc a poc, assaborir-los mentre hom va rossegant-los i
intuint els matisos de sabor que hi contenen. Fan una crida a deturar-se, a
deixar passar el temps parsimoniosament, amb pau, perquè la vida s’ha de beure
a petits glops. “I encara les estones, /
continuen trencant mirades perdudes.”
La primera constatació que
hi arriba, en començar la lectura, és que la visió del món del seu autor està
impregnada per la poesia, per tot arreu, sense cap excepció. Són “paraules que
busquen desesperadament la bellesa, la eternitat, i especialment la perdurança
de l’amor universal sobre totes les coses”, ens diu Empar Sáez a un pròleg que
és millor llegir després que els versos de Freixas hagen fet casa als nostres
conscients. Així ho afirma la pròpia Sáez i no puc estar-ne més d’acord. El to
poètic de Freixas recorda l’esperit animós i optimista amb el seu entorn vital,
del Cántico de Jorge Guillén. I és
que hom sent gelosia del gaudi de viure que expressen aquests versos, on cerca
la comunió assossegada amb el món i la natura. No obstant això, en Marc no és a
cap torre d’ivori. Amb versos llargs, propers als versicles, que recorden de
vegades els versos lliures de Vicente Aleixandre, dialoga amb el lector,
gairebé amb un estil conversacional en alguns poemes, i mira de somoure la seua
consciència i el seu pensament, fent una crida a mirar la vida amb nous ulls.
Així es van llegint i paladejant els seus versos fins que: “Ara ja tot és poesia.”
El Marc em deixa un
misteri sorprenent quan afirma que “la
mort és poruga perquè no existeix”. I no ho diu un sol cop, ho afirma amb
insistència. I potser és que el misteri no ho és i la resposta resideix en la
senzillesa del que sap que és part d’un tot:
Ara, la raó d’existir
és molt més profunda, i la
teva ànima
ha conquerit de bell nou
l’esperit de la bellesa
que passeja desmesurada
per qualsevol ésser viu
perquè ha descobert
aquells versos tant teus.
Begoña
Chorques Fuster
Professora
que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario