ALEGRIA

Seria bonic sentir a cada hora l’alegria del viure, come un assalto di gioia. Tan bell com utòpic. Tanmateix, és possible experimentar aquest goig gaudint de l’espectacle Alegria del Cirque du Soleil. Fa dues dècades vaig tenir la fortuna de contemplar un documental d’aquest circ canadenc a l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts de València. Impossible no quedar captivada amb les acrobàcies d’aquests atletes artistes i no desitjar veure’ls en directe. L’excepcional en ocasions es fa esperar massa.

 

ES-PEC-TA-CU-LAR fou la primera paraula que em va acudir a la ment quan vaig començar a gaudir de l’impressionant muntatge Alegria, un dia de Nadal feliç per algú que té més de senyor Scrooge que de Rei Mag. BE-LLE-SA fou la segona davant els volantins i salts inversemblants d’aquest conjunt d’acròbates que porten el cos i les seues habilitats fins el límit de la torsió i la sublimitat. Alegria, emoció i plaer és el que s’experimenta al llarg dels cent minuts de diversió que dura l’espectacle en què les mans no van deixar de suar-me davant la dificultat increïble de cada revolta o arqueig.

 

El primer espectacle d’Alegria del Cirque du Soleil amb què van canviar la visió del circ es va estrenar al 1994 i ara es presenta renovat, Sota una nova llum. És aquesta la seua producció més icònica amb una banda sonora inconfusible i intemporal per aquells que han tingut la sort d’assistir a una de les seues actuacions. Els acords de la melodia estaran sonant ja a les golfes del teu record, dilecte lector, i aquells saltimbanquis tornaran a botar des del teu pit fent piruetes fins el teu nas come la rabbia di amar. Una posada en escena impecable, un vestuari estrafolari, colorit i original, un maquillatge emblemàtic, música i veus en directe i una execució impecable i virtuosa d’aquests artistes atletes fan d’aquests cent minuts una experiència memorable per gaudir-la durant cent anys.

 

Només començar el vell bufó del rei, el senyor Fleur, volantiner i sorneguer, pren el poder però, amb ell, seran dos pallassos –els espanyols Pablo Gomis i Pablo Bermejo– els que teixiran un fil conductor de complicitat, humor, tendresa i amistat amb els quals viurem una tempesta de neu inclosa magistralment executada que, tanmateix, no ens gelarà el cor. En una lluita per l’esperança i la renovació, acabaran imposant el desig de canvi i inundant d’alegria el món, o almenys aquell univers creat amb la seua màgia sota els confins de la carpa circense. Des de les barres gimnàstiques inicials, que evoquen al Vietnamese Bamboo Circus, passant pel bellíssim número acrobàtic amb la cançó que dona nom a l’espectacle o el malabarista del foc que col·loca les torxes enceses sobre els seus peus, fins els trapezistes que solquen el cel de la carpa en el número final per omplir-nos el pit de núvols, tot en Alegria condueix a l’entusiasme i a la fascinació de sentir-se a prop d’una BE-LLE-SA ES-PEC-TA-CU-LAR.   

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu