RES

Nada és una de les novel·les més importants de la segona meitat del segle XX l’autora de la qual va viure amb sobresalt l’aclaparador èxit editorial que va suposar ser guardonada amb el primer Premi Nadal al 1944 amb tan sols vint-i-tres anys. S’han complert vuitanta anys d’aquesta efemèride i s’ha de destacar que l’adaptació que ha estat al cartell del Teatre María Guerrero de Madrid és un tribut merescut a un text que reflexa d’una manera complexa la devastació social i moral que va suposar la guerra civil espanyola. Llegir Nada és la millor manera d’apropar-se a la vida i obra d’aquesta autora que va morir al 2004, víctima d’una malaltia degenerativa que va escombrar la seua memòria, deixant una novel·la inèdita (Al volver la esquina) i un llegat que perdurarà en el temps.

 

L’adaptació de la novel·la Nada de Carmen Laforet al teatre és ja un dels muntatges de la temporada que no hem de perdre’ns. És la primera vegada que aquest text narratiu salta a les taules i ho ha fet de la mà de Joan Yago, autor de la brillant obra Breve historia del ferrocarril español, i de Beatriz Jaén, directora d’ambdós muntatges. El resultat és un text i un muntatge molt notables, gairebé excepcionals si no fos per l’excessiu pes que es dona a la narració en detriment del diàleg. No obstant, s’ha d’assenyalar la dificultat d’adaptar una novel·la al gènere teatral –la cartellera madrilenya se’n troba trufada en els últims temps– i, més encara, si sobre aquest llibre es troba el pes de la història de la Literatura de postguerra.

 

Nada conta la història d’Andrea que arriba a Barcelona al setembre de 1939, per estudiar el primer any a la universitat, i de les persones que l’envolten. Durant l’únic curs acadèmic que hi passa, aquests personatges s’agrupen al voltant de dos àmbits espacials: la casa familiar al carrer Aribau, tancat, lúgubre i violent, i el de la universitat i els seus amics, obert, alegre i juvenil. Ambdós espais oposats que, a la fi, es solapen apareixen magistralment reflectits en l’escenografia que amuntega mobles, un llit, un piano, una taula i altres estris, al pis inferior, en oposició a les golfes on viu l’oncle Román i des d’on presumeix davant d’Andrea: “¿Tú no te has dado cuenta de que yo os manejo a todos?” El món de la universitat penetra en l’àmbit familiar violent a través del cotxe amb què Andrea i Ena van a la platja els caps de setmana i de les làmpades de cristall, riques i lluminoses, que representen a aquella burgesia catalana que va saber de forma hàbil i oportuna alinear-se amb els vencedors. El disseny de llums, el vestuari reflex fidel de l’època, la música i les projeccions en vídeo creen aquesta atmosfera de fascinació, opressió i confusió en què viu una jove que a penes comença a entendre el món que l’envolta.

 

La família d’Andrea està sumida en la runa econòmica i en el trauma que va suposar la guerra. Aquest lloc representa el passat i la nul·la esperança d’un futur per tots els que hi habiten, inclòs el fill de l’oncle Juan i Gloria, víctima de la violència que l’envolta i que ni tan sols té nom. El pis del carrer Aribau actua, doncs, com una presó, mentre que els companys i amics de la universitat viuen de forma expansiva, entre la Via Laietana, on resideix Ena amb la seua família, i el carrer Montcada, on té l’estudi Guíxols.

 

Júlia Roch, que interpreta a Andrea i li ha atorgat un rostre i una corporeïtat que no podrem oblidar mai, dona una versemblança al personatge interpretant-lo amb una naturalitat convincent, oscil·lant entre aquests dos mons que tiren d’ella i que no acaba de comprendre. La resta de l’elenc d’actors apuntalen la consistència d’aquest muntatge. Destaquen Amparo Pamplona que interpreta a l’Àvia, víctima d’aquesta violència i artífex del masclisme regnant i amb qui, tanmateix, és impossible no sentir empatia; Carmen Barrantes que ens ofereix una Angustias, tia autoritària d’Andrea, contradictòria i turmentada; Laura Ferrer, que dona vida a Gloria, és reflex que res és el que sembla; i Peter Vives, magnífic en el seu paper de Román, seductor i carismàtic oncle d’Andrea, capaç de despertar l’atracció i el rebuig que aquest personatge suscita.

 

Amb encert, Joan Yago ha volgut posar de relleu l’amistat entre Andrea i la seua amiga Ena, fonamental en l’obra: una relació complexa, confusa, propera al llaç familiar de vegades i a la relació amorosa en altres, sempre de difícil definició que acabarà prevalent per damunt de la resta de vincles. Encara que es tracta d’una obra no excessivament extensa, la imbricació de personatges, atmosferes i trames fa d’ella un referent literari irrenunciable. Miguel Delibes va afirmar que “Nada es pesimista, pero no desesperanzada” i assenyala com un dels seus principals mèrits “la experiencia de incorporar al lector a la creación”. Tot això és Nada.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu