“Durant la pandèmia (2020 i 2021) van morir a les residències espanyoles 101.498 persones en un context d’aïllament i sense poder acomiadar-se de les seues famílies o amb un accés molt restringit”. És el que s’hi troba una quan visita el servei de dones del Teatro de la Abadía abans d’assistir a la representació de Moriu-vos d’Anna Maria Ricart Codina, dirigida per Joan Arquè. Fou aquesta dada sagnant el principal desencadenant pel qual aquesta dramaturga va posar la mirada i el pensament en la vellesa i el tracte que ens donem els uns als altres quan hi arribem. Si és que ja... ni pixar pot una tranquil·la.
“Cada any a Espanya guanyem tres mesos d’esperança de vida. Això significa que la pensió calculada ha de perllongar-se per més temps”. Perquè tots volem arribar a vells. Bé, la majoria... Hi ha algun jove carallot que diu que no vol fer-se molt gran (els he vist canviar d’opinió de seguida que passen dels trenta). Vinga, anem per feina que sembles la teua àvia... Cultura i Conflicte, després de presentar Encara hi ha algú al bosc, reflexiona sobre la deshumanització de la nostra societat i la revolució de cures que tenim pendent. Per això, ens presenta un espectacle on es combina la sensible coreografia de Sol Picó i l’escenografia de Judit Colomer amb altres mitjans audiovisuals. Tot perquè no se t’oblide que els vells tenen cos, que són també cos i poden ballar i saltar i cantar amb aquells trossos de carn decadents. I si cal ve la mateixa Mare de Déu, muntada a un hoverboard (em sent moderna i divina de la mort utilitzant aquesta paraulota), per dir-nos que la nostra societat està la vora del col·lapse. Per què? Por alficossos.
“Més de 2 milions de persones majors de 65 anys viuen soles a Espanya, un 72.3% hi són dones. Prop d’un milió tenen més de 80 anys”. I si no, et compres una foca mecànica com l’Imma (Imma Colomer) o prems o pitges el botó de la teleassistència... La Montse (Montse Colomé) ja no pot ballar però sembla que no li importa (això és el que tu et creus), mentre l’Oriol (Oriol Genís) repeteix “jo no hauria de ser aquí” en arribar a la residència perquè no pot consagrar el seu temps a la tasca de tot jubilat espanyol per antonomàsia: contemplar obres. L’Arthur (Arthur Rosenfeld) es lamenta perquè el que van ser sembla que no és el que queda, mentre ens engresca a anar al teatre i a viure la vida amb alegria, conscient que el temps ens atraparà. Tots van ser adults amb plenes facultats, amb fills o sense amb feina, ocupacions, amb cossos productius i reproductius... mentre ara veuen com esdevenen invisibles per a la resta i les forces ja no els acompanyen.
“El 2050 el 31.4% de la població espanyola tindrà més de 65 anys i el 11.6% superarà els 80 anys”. I pense que per allà hi aniré jo, si és que encara puc trepitjar per aquestes contrades. Una s’imagina ama del seu temps, llegint, visitant exposicions, passejant plàcidament, viatjant en temporada baixa, assistint a obra de teatre i anant al cinema... Per fer el civet, cal la llebre jubilada... Ai, perdoneu! Acabe ja... he d’anar al bany (a veure si em pose les piles ja amb aquests exercicis per enfortir el sòl pelvià).
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario