11M

Avui fa 20 anys d’un dia que va marcar tots els que vivíem a Madrid. Va ser un dia que va impressionar el món sencer. Recorde que era dijous, un dijous de les acaballes de l’hivern. Recorde el so de les ambulàncies des del llit perquè no tenia classe a primera hora. Era vint anys més jove i espremia l’hora deixar els llençols calents. Recorde el telèfon sonant, María José aixecant-se de pressa i contestant-li a ma mare que jo era a casa. Recorde la seua veu apurada a l'altra banda de l'aparell. Ella sabia que jo agafava el tren per anar a l’escola, però no que no passava per Atocha. Embajadores era el meu nus de comunicació. Recorde que ens vam llevar ràpidament i vam encendre la televisió. Recorde les primeres notícies que des de la calle Téllez parlaven de cinc morts. Recorde la veu telèfonica del periodista que retransmetia en directe des de casa seua. Recorde les primeres imatges repetides contínuament. Recorde anar a treballar en metro, perquè el servei de Rodalies estava interromput. Recorde el silenci profund de tots els viatgers, mentre sentíem que el servei no es prestava amb normalitat. Recorde les mirades baixes, els rostres d’incredulitat, les respiracions contingudes, les expressions de neguit. Recorde que, en arribar a Aluche, la trucada d’un amic per preguntar-me si estàvem bé em feia saber que anàvem pels quaranta morts. Recorde els missatges d'amics als mòbil que em preguntaven si estàvem bé. Recorde arribar a l’escola i trobar-me uns adolescents en shock, confusos. Recorde un matí de no fer classe, d‘enraonar amb els alumnes i mirar de contenir-los. Recorde la xifra de morts que pujava com un degoteig. Cada hora feia que el comptador macabre assolís una xifra inversemblant. Recorde les ganes de plorar que no se m’han passat. Recorde les primeres notícies internacionals que apuntaven al terrorisme islàmic. Recorde una viatge de tornada a casa que es va fer etern. Recorde una vesprada en què només vam poder caminar cap a l’estació d’Atocha, prop de casa nostra. Recorde l’estació de l’AVE deserta amb un silenci sepulcral amb les plantes tropicals gegants que semblaven plorar. Recorde veure al fons les Rodalies amb un cordó policial i alguns agents dispersos. Recorde la sensació d’irrealitat. Recorde la tristesa i la desraó. Recorde la manifestació que hi va haver divendres al vespre. Recorde els crits preguntant qui havia sigut. Recorde totes les mentides que van venir després i la intensitat d’uns dies que mai no oblidaré. Recorde anar a votar amb ràbia i determinació. Recorde que, després de set anys a Madrid, aquell dia vaig sentir que ja era de Madrid, que Madrid formava part de la meua vida. Vint anys després continue ací i cap dels meus alumnes d’enguany, amb qui he recordat aquell dia, havia nascut al 2004. Tota una vida per ells…

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu