HEDDA GABLER

Hedda Gabler ha tornat a Madrid; aquesta vegada procedent del Teatre Lliure de Barcelona i de la mà d’Àlex Rigola. Hi serà amb nosaltres fins a final d’any al Teatro Valle-Inclán, perquè Hedda Gabler sempre torna. Aquest personatge femení, complex i hipnòtic, que combina una intel·ligència excel·lent amb una maldat exquisida, ens atrapa i ens inquieta perquè no arribem a entendre mai els motius del seu comportament.

 

Hedda Gabler és un clàssic modern des que fos escrit al 1890 pel dramaturg noruec Henrik Ibsen i estrenat a Munich (Alemanya) un any després. És cert que no va tenir bones crítiques en la seua primera representació ja que no es va entendre l’actitud d’aquesta dona, distingida i insatisfeta, que no complia amb les premisses morals i socials del seu temps. Des d’aleshores, Hedda Gabler no ha deixat de pujar a les taules i ha estat interpretat per grans actrius dins i fora de la península Ibérica. Amb el transcórrer dels anys, el personatge d’Hedda Gabler, filla del general Gabler, distant i manipulador, no ha deixat de plantejar incògnites i despertar fascinació.

 

El propi Ibsen va escriure que cercava “representar éssers humans, emocions i destins humans sobre la base de les condicions i els principis socials del present”. Per això, Rigola situa el text en l’avui, en un temps congelat, encapsulat en un espai reduït, inclús claustrofòbic, que discorre amb “tedi”, aquest mateix avorriment que revolta a Hedda i del qual es pensa que només pot fugir a través de la bellesa; i el despulla per què personatges i autor del segle XIX i actors i espectadors del segle XXI compartim la nostra incertesa.

 

Àlex Rigola dirigeix aquesta versió lliure del text d’Ibsen que, paradoxalment, pretén arribar a la seua essència. No és la primera vegada que ho fa amb un ‘Ibsen’ ja que al 2018 es va atrevir amb Un enemic del poble al Teatro Kamikaze. Si despullem el muntatge de tot l’aparell escenogràfic, ens quedem ‘tancats’ en una caixa de fusta de nou per set metres amb una capacitat per només vuitanta espectadors. Els cinc actors, vestits amb la seua roba i gairebé sense maquillar, ens donen la benvinguda a una proposta escènica insòlita que Rigola ja va experimentar amb la seua versió de L’oncle Vània de Chéjov. Tanmateix, els intèrprets són capaços de crear un vincle amb els espectadors que ens mantindrà expectants durant els següents setanta-cinc minuts. Es trata d’un teatre desproveït de tot adornament que deixa el text, portat a la medul·la, en mans i boca d’uns actors que es diuen pel seu nom: Nausicaa Bonnín és Hedda (com ens adverteixen al començament), Joan Solé és Jorgen Tesman, el seu marit, Xavi Sáez és Ejlert Lovborg, Marc Rodríguez és el jutge Brack y Miranda Gas és la senyora Elvsted.

 

Rigola ens convida a cercar “la veritat escènica” d’aquest text, amb diàleg de frase curta, des del primer plànol, a partir de la veu (de vegades gairebé com un xiuxiueig), les mirades i, sobretot, els nombrosos silencis d’aquests cinc actors que de vegades ja no ho són, que es miren entre ells però també observen l’espectador, que no sempre ho és, actors/personatges que callen perquè són conscients de no posseir les respostes a les preguntes que aquest text ens llança sobre la nostra condició i la llibertat humana. Així, en una caixa reduïda de fusta, amb una estranya complicitat teixida amb fils d’aranya entre els actors i nosaltres, espectadors, les paraules d’Ibsen cauen en la sima del nostre interior fins que un so sord i buit ens avisa que han arribat al fons de la nostra absurda i incomprensible humanitat, perquè estem tan perduts i desconcertats segle i mig després com els personatges ibsenians.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu