Només la fi del món està considerada l’obra mestra del francès Jean-Luc Lagarce (1957 – 1995), un dels noms fonamentals de la literatura francesa contemporània. És així fins el punt que la seua obra va entrar a formar part del repertori de la Comédie Française al 2008. Tanmateix, durant la seua vida, les vint-i-cinc obres que aquest autor va escriure no van tenir molt de reconeixement. Juste la fin du monde va pujar a les taules per primera vegada al 1999, quatre anys després de la mort del seu autor. Al 2016 Xavier Dolan va dur a terme una controvertida adaptació cinematogràfica. El seu teatre es nodreix dels grans dramaturgs existencialistes com Eugène Ionesco o Samuel Beckett. Actualment Lagarce és un dels autors contemporanis més representats a França i la seua obra s’ha traduït a més de vint-i-cinc idiomes. Sembla que la història de l’artista maleït es repeteix.
Jean-Luc Lagarce va escriure Només la fi del món a Berlín al 1990. Va ser poc temps després de rebre la noticia que havia contret la sida. A les dues dècades del segle XX, contreure aquesta malaltia era sinònim de mort, com així va succeir. Lagarce va morir cinc anys després. Aquest fet està present a l’obra des del començament, encara que no es tracta d’una obra d’autoficció. Encara que la mort és recurrent, el tema principal és la família. Es tracta d’una obra de retrobaments i acomiadaments que planteja situacions inquietats i ambigües.
Després de dotze anys d’absència, Louis (Eneko Sagardoy) torna a casa de la seua família per visitar-los amb la intenció de comunicar que està molt malalt i que morirà en el termini d’un any. Louis va abandonar la casa paterna a la recerca d’una nova vida, sentint una gran desafecció emocional que no li han perdonat. Torna com un fill pròdig sense saber ben bé per què. S’hi retrobarà amb la seua mare (María Pujalte), la seua germana petita Suzanne (Yune Nogueiras), el seu germà Antoine (Raúl Prieto) i la seua dona, Catherine (Irene Arcos), a qui no coneix. Louis és incapaç de verbalitzar el motiu de la seua visita, perquè la seua arribada desencadenarà el ressorgiment d’antigues tensions familiars i discussions. Al muntatge dirigit per Israel Elejalde que es pot veure a les Naves del Español de Madrid, contemplem la figura de l’alter ego de Louis amb el ballarí Gilbert Jackson, que introdueix el llenguatge de la dansa a la seua proposta escènica mitjançant coreografies d’street dance, amb altres element audiovisuals, com el disseny d’escenes de vídeo, que pretenen interrogar l’espectador.
No obstant, Només la fi del món destaca per l’ús del llenguatge i la manera de parlar dels personatges. Lagarce posa de relleu la impossibilitat d’expressar l’ànima humana a través de les paraules, la incomunicació en l’àmbit familiar. Ens trobem amb uns personatges conscients del seu desconeixement mutu. Encara que existisca entre ells un vincle sanguini, no es coneixen i no es reconeixen. Tanmateix, fan tot el possible per expressar el que pensen, el que senten, el que succeís al seu interior. Moltes vegades ho fan amb oracions inacabades i amb una expressió balbotejant. Aqueixa és la seua paradoxa i la seua contradicció. Però no poden deixar d’intentar-ho, encara que hagen d’acabar reconeixent la seua derrota. Potser aleshores cobra sentit la dansa com expressió del que ocorre al món intern de Louis. O com el mateix Louis diu: “I tot això, per a què?”
Begoña Chorques Fuster
No hay comentarios:
Publicar un comentario