La història d’aquest article comença fa dos anys. Fins ara, els alumnes de 2on de Batxillerat de la Comunitat de Madrid, a l’examen de Llengua castellana i Literatura, tenen un exercici en què han de redactar un text argumentatiu a favor o en contra d’una tesi. S’hi avalua la maduresa discursiva i reflexiva de l’alumne i la seua capacitat per argumentar i redactar. Des de fa anys, considerant, a més, que és una bona manera de desenvolupar l’esperit crític en els nostros joves, aquesta professora que escriu comença a treballar la tècnica de la redacció d’un text argumentatiu a l’últim curs de l’ESO. Es tracta també de proposar temes que puguen resultar atractius i motivadors entre els adolescents del segle XXI. D’aquesta manera, davant les mobilitzacions de la joventut contra el canvi climàtic que es van succeir per diferents països, l’actitud de molts ciutadans davant les restriccions imposades per la pandèmia i les creixents tensions internacionals entre països, vaig proposar als meus alumnes de 4rt ESO d’aquell curs que argumentaren a favor o en contra de la pregunta que dona títol a aquest article.
No sé si fa falta que diga que no es puntua l’opinió, sinó la solidesa dels seus arguments i com exposen les seues idees per escrit amb una sintaxi coherent, un lèxic ric, amb bona ortografia i puntuant bé el text. Quina va ser la meua sorpresa quan em vaig trobar que la majoria d’ells argumentaven a favor. Lamentaven el nostre comportament com a espècie, l’escassa empatia que demostrem amb els nostres semblants a l’hora d’acceptar limitacions cercant el bé comú i la contenció d’un virus que ha matat a milions de persones al món, l’actitud egoista de l’ésser humà, incapaç de canviar la seua manera de viure per cuidar el planeta. Així es que sí, tristament, molts van concloure que ens mereixem l’extinció per carallots.
Hi havia un percentatge de l’alumnat que defensava la tesi contrària. Eren capaços d’aportar contraarguments reconeixent que hi ha una part de la ciutadania que mostra un comportament incívic i egoista. No obstant, la seua principal raó era que no podíem “pagar tots” per la manera de procedir d’uns quants. Defensaven la coresponsabilitat, però també la idea que ells mateixos tractaven de tenir una actuació sensata. L’individualisme que el capitalisme ens ha gravat a foc en la nostra concepció del món els feia obviar que vivim junts, que som un col·lectiu, la humanitat sencera, que haurem de respondre del nostre mode d’actuar en conjunt. Com era d’esperar, no ho veien “just” (paraula freqüent en la boca dels nostres púbers). És que la vida és justa? És que no contribuïm tots, en certa mesura, en la destrucció del medi ambient amb la nostra manera de viure, d’estar al planeta?
Després de debatre el tema oralment a classe també, aquella canalla adorable em va proposar que jo també presentés el meu propi text argumentatiu. Doncs bé, concloc que ens mereixem l’extinció per carallots aportant com a principal argument que hem criat i educat a la futura generació provocant que pensen i senten que ens mereixem l’extinció per carallots. Hi ha una manera més llastimosa d’arravatar als joves la il·lusió pel futur? Ara rebateu-me si voleu.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario