FINLÀNDIA

Finlandia (La uÑa Rota, 2022), escrita i dirigida per Pascal Rambert, torna al Teatro de la Abadía després d’esgotar entrades la temporada passada. És aquesta la segona oportunitat per veure en acció a Isra (Israel Elejalde) i Irene (Irene Escolar) en una batalla campal dialèctica. Pascal Rambert és especialista en mostrar conflictes verbals de gran voltatge entre personatges. “Escric per a veus, no per a personatges. Ho va fer amb La clausura del amor (La uÑa Rota, 2017) on, a partir de dos soliloquis enfrontats, ens va presentar un devastador ajustament de comptes que arriba a les entranyes del desamor d’una parella l’amor de la qual ha arribat a la seua fi. Hermanas (La uÑa Rota, 2019) és també un text pertorbador on dues germanes, Bàrbara i Irene, es llancen a la cara paraules que mai no han gosat dir-se en els molts anys que fa que s’estimen en la rancúnia. En tenen prou amb el llenguatge per fer-se mal com un arma que expressa el seu desig de venjança caïnita.    

 

A Finlandia, és hivern i són les quatre de la matinada. Israel ha fet quatre mil kilòmetres de Madrid a Helsinki en cotxe per arribar a una habitació d’hotel i dir-la a la mare de la seua filla que s’aixeque del llit. Així, amb un ‘Aixeca’t’ comença aquest diàleg bel·ligerant que ens presenta la fi d’una història, en la qual el passat no sembla ser el que era (ens trobem amb dues visions ben diferents) ni tampoc hi ha un futur per als dos (encara que un d’ells no ho vol admetre).

 

Israel i Irene són actors i tenen una filla en comú, Nina, que apareixerà al final de l’obra per donar-nos una lliçó vital fonamental: els nens són sagrats. Lliçó que tots repetim però que gairebé ninguna parella que es separa respecta. Ni tan sols ho fan algunes que romanen casades tota la vida. I és que aquesta obra fa mal perquè, sense pretendre ser realista, reflexa massa bé la realitat de moltes relacions tòxiques, esgotades pels xantatges psicològics i per la tendència humana a mirar cap una altra banda i pensar que no tot està tan malament. Rambert afirma que aquesta obra “és un atac contra el pitjor que la masculinitat pot produir”, ja que al diàleg emergent la gelosia, el deliri de la paranoia i l’amenaça invasiva. Israel és un home que no entén el que ocorre ni a sa casa ni a fora, acostumat a un món en ordre. No arriba a entreveure que aquest és el seu propi ordre establert. I no dóna treva a la dona que diu estimar. Per això la crivella amb la seua verborrea fins l’esgotament i ho fa principalment perquè pensa i sent que aquesta ja no l’escolta. Irene, per la seua banda, ja no vol saber ni entendre el que diu Israel.

 

Però Irene no sap com respondre; fastiguejada i acorralada per la dialèctica del seu company que no li dóna respir sols pot cridar “S’ha acabat”. No obstant, tampoc sap com executar aquest final envaïda per la situació que la desborda i no li deixa pensar amb claredat. Ambdós són personatges perduts, que es van estimar durant un temps, però que ja no saben acabar una història que ha de concloure. El diàleg es manifesta com un autèntic combat oral on la violència verbal i gestual impregna les quatre parets d’aquesta habitació d’hotel pels cristalls de les quals penetra el gèlid hivern finlandès. De nou, el problema que es revela és la manca de límits en l’afecte i la confusió per interpretar la realitat. A la fi, queda palès qui és la víctima. Podem canviar el nom dels personatges, el lloc de residència o la capital europea on es troben, el nom de la criatura... però el resultat del dany i de la nafra és el mateix. “Què fan els adults amb els nens i que li fan els adults al seu propi nen interior?”, ens pregunta l’autor. Goseu contestar-vos.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto de Vanessa Rabade