Víctor Espiga és el nom del metge català que esmente al títol i treballa a un hospital de Barcelona (crec). Apunte això últim perquè no conec personalment el Víctor; sols som amics virtuals gràcies a la xarxa social de Zuckenberg. Víctor és afeccionat a jugar amb les paraules i a explorar les possibilitats expressives del llenguatge. Ho fa d’una manera original i ocurrent. Els que em coneixeu entendreu el meu interès per les seues publicacions. Un tret que caracteritza el doctor Espiga és que sempre mostra una sensibilitat especial envers els temes que tracta al seu mur.
Fa uns dies va fer una publicació amb la qual no podia ser-hi més d’acord. La transcric literalment perquè subscric cada coma: “Voleu que us digui per què és tan difícil controlar la pandèmia causada pel Covid-19? Perquè és una malaltia que ataca al nucli del nostre estil de vida. Perquè hem creat una societat globalitzada, però només pel que fa a la mà d’obra barata i no pas pel que fa a la riquesa. Perquè ens hem cregut que viatjant compulsivament trobaríem allò que no ens atrevim a buscar dins nostre. Perquè ens han ensenyat que no som ciutadans, sinó consumidors de béns i de temps. I ara de sobte, no sabem no ser-ho. Perquè som una generació que no valora l’esforç i que no tolera la frustració. Perquè som una generació que no respecta als que en saben. Confonem opinió amb saviesa. Perquè la nostra immaduresa generacional fa que tot i tenir la solució a dins nostre, esperem que aquesta solució vingui de fora. Perquè volem una vacuna que ens solucioni el problema, i així no haver de responsabilitzar-nos de complir les normes. Perquè el problema no és el virus. El problema som nosaltres.” No sé la vostra opinió però jo pense que aquest metge, que cada dia es juga la seua salut perquè nosaltres mantinguem la nostra, ha fet diana. Em va fer pensar tant que vaig voler que els meus alumnes de Batxillerat també reflexionaren i se la vaig llegir als instants finals de les nostres classes comprimides per la semipresencialitat obligatòria per motius pandèmics. Soc conscient de que el lloc que ocupe a aquesta cadena social m’obliga a intentar conscienciar els nostres joves de la importància de prendre’s seriosament aquestes tres regles tan bàsiques i que tant ens costa complir: higiene màxima, distància de dos metres i ús de mascareta.
Dies després, vaig tornar a llegir al seu mur que, per aquest escrit que us reprodueix estava rebent insults i amenaces per la xarxa. Em vaig quedar tan bocabadada que sols vaig poder animar-lo comunicant-li el que jo havia fet amb les seues paraules. Podem estar o no d’acord amb el doctor Espiga, podem expressar-li la nostra dissensió o callar, però el que no té qualificatiu possible són aquestes reacciones tan virulentes i desproporcionades. A què es deuen? Per què encaixem tan malament el desacord? Per què tolerem tan poc que ens qüestionen la nostra manera de viure i de pensar? Potser hem construït aquest edifici sobre uns fonaments trencadissos o sense cap suport. Potser la nostra societat ja estava malalta abans de la l’arribada del SARS-Co-2 i el nostre virus es diu deshumanització.
Des de fa setmanes els adults ens queixem del comportament insolidari i incívic que estan tenint els més joves i que hi estan contribuent a la propagació del virus. Suposant que aquesta premissa fos certa, aleshores hauríem de preguntar-nos per què. Un estimat amic meu del teatre (a aquest sí els vaig veure i vaig parlar amb ell molts pocs dies abans del nostre tancament) em va enviar per una coneguda xarxa de missatgeria instantània aquesta reflexió de Pier Paolo Pasolini que intuïtivament vaig associar amb les paraules del metge català de seguida que les vaig llegir. Em van semblar, a més, un pensament molt cervantí:
“Crec que és necessari educar les noves generacions pel valor de la derrota. Per gestionar-la. Per la humanitat que hi emergeix. Per construir una identitat capaç d’advertir una comunitat de destinació, on es puga fracassar i tornar a començar sense que el valor i la dignitat es vegen afectades. Per no ser un trepa social, per no passar sobre el cos dels altres per arribar primer.
Davant aquest món de guanyadors vulgars i deshonests, d’executors falsos i oportunistes, de gent important, que ocupa el poder, que escamoteja el present, i també el futur, de tots els neuròtics de l’èxit, del figurar, de l’arribar a ser. Davant aquesta antropologia del guanyador, de lluny m’estime més qui perd...”
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Foto extreta de la xarxa
No hay comentarios:
Publicar un comentario