Identitat esborrada és el segon llargmetratge de Joel
Edgerton com a director. Està basat en el llibre Boy Erased (Identidad borrada) (Ed. Dos bigotes, 2019) en el qual
el seu autor, Garrard Conley (1985, Arkansas) conta la seua experiència en un
programa per a curar la seua
homosexualitat, recolzat per l’Església. Els fets que es conten van ocórrer fa
només quinze anys.
La pel·lícula està
protagonitzada per un contingut Lucas Hedges que interpreta Jared Eamons, un jove
de 19 anys que ha viscut una infantesa feliç. Jared és fill d’un predicador
baptista (Russell Crowe) al qual admira per la seua dedicació a la comunitat i
d’una abnegada mare (Nicole Kidman) que sembla no qüestionar el paper que li ha
atorgat la societat en què viu. Jared és un xicot bo i observador, que tracta
d’ésser sincer amb ell mateix. Per això, abans d’anar a la universitat,
decideix deixar-ho amb la seua núvia. Poc temps després els seus pares
descobreixen que és homosexual i li plantegen l’ultimàtum: o ets gay o ets el
nostre fill. Aleshores Jared accepta sotmetre’s a una teràpia de conversió en
LIA (Love in Action), una entitat de caràcter cristià que pretén canviar la
personalitat de qui es sotmet a aquest tractament mitjançant el reconeixement
de l’error i del pecat de l’homosexualitat.
Després de l’ingrés del pacient, es duu a terme un control ferri
dels hàbits quotidians. Se’l priva del seu telèfon mòbil, per evitar que vegi
pornografia, i tot allò que puga ser un element de distracció: qualsevol
lectura que no siga religiosa, l’escriptura creativa que nodreix la imaginació
o practicar el ioga, per exemple. El homes han d’anar pulcrament afaitats i
sense patilles i les dones han de depilar-se dues vegades a la setmana. Els
colors en la vestimenta i la roba són coses que també es controlen i es
vigilen. Mitjançant aquestes actuacions, s’inicia la negació de la personalitat
de la persona que es sotmet a aquest tractament, la seua alienació, perquè siga
capaç de sentir ‘el perdó de Déu’ a la seua terrible culpa: ser com és, sentir
atracció sexual i amorosa per persones del seu mateix sexe. No ser capaç de
reprimir aquests impulsos, conduirà al rebuig d’un mateix fins el punt de
conduir al suïcidi en algun cas.
La història que recull
el llibre i la pel·lícula va succeir als Estats Units fa quinze anys (poc o
molt de temps, segons es mire). A Espanya, fa només dos mesos, va saltar la
notícia als mitjans de comunicació que aquestes pseudoteràpies s’impartien sota
l’empar de l’Arquebisbat d’Alcalá de Henares, ja que s’han interposat algunes
demandes. Malgrat que són il·legals a la Comunitat de Madrid, més enllà del
consentiment de la persona o no, els bisbes van passar de guardar silenci i no
defensar-lo a tancar files al voltant de Reig Pla, perquè l’Església no pot
renunciar a acompanyar a aquelles persones que senten malestar per la seua orientació sexual. ¿Us imagineu a un religiós
dient-vos si us heu plantejat alguna vegada assistir a teràpia per tractar-vos
aquelles inclinacions negatives que sentiu?
Jo no he d’imaginar-m’ho.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario